En aquell moment l’Adrià ho va comprendre tot. En Toni té un problema greu, segurament de traumes passats. Es va aixecar del terra i va dir:

—T’has tornat boig? Què t’ha passat? —va dir preocupat.


—Perdó… no volia… he perdut el control —va contestar dèbilment.


—Però què ha passat? —va dir l’Adrià.


—Només que vaig recordar una certa sensació i no estava en mi mateix.


—Vols que parlem del tema? No hi ha cap problema, som amics o no?

En Toni el va mirar una mica més relaxat i va voler anar amb l’Adrià a un lloc més fresc.


Van pujar a la planta superior i van arribar a la terrassa. No hi havia ningú. El lloc era molt gris i trist tot i que començava l’alba. Els dos nois es van asseure al costat de la barana i van començar a observar el paisatge. L’Adrià encara continuava pensant en el que li havia passat a en Toni, però no volia preguntar massa. Tenia aquella incomoditat de preguntar massa coses, però alhora tenia massa curiositat per saber d’on sortia aquella addicció a la feina.


En Toni observava tranquil·lament l’alba mentre retocava el seu portafolis i escrivia. Es tocava els cabells constantment. No parava d’equivocar-se en escriure i cada vegada escrivia més ràpid.


Els dos estaven pensant coses complicades, però de sobte en Toni va començar a explicar.


—Adrià segur que tens preguntes, però encara em costa explicar-ho. Ho intentaré.


—Tu només respira i vés a poc a poc —va respondre l’Adrià.


—Fa uns cinc anys estava treballant com sempre, però jo no era pas així de treballador.


—No m’ho crec això —va dir l’Adrià amb una expressió de sorpresa.


—Et dic que sí. No m’agradava gens la feina. Només pensava a anar-me’n a casa o a dibuixar amb… —va dir en Toni amb una expressió de tristesa.


—Tu dibuixant i evitant la feina? Ja per mi és difícil veure’t a la platja relaxat. I imaginar-me que abans volies descansar encara més. I digues, amb qui anaves a dibuixar? —va dir l’Adrià amb energia.


—Tu sí que ets molt sensible, es veu molt clar —va contestar en Toni amb una mica d’ironia.


—Només amb els companys de vida. Va, digues, amb qui anaves a dibuixar?

—Amb la meva parella. Es deia Ana. Ens vam conèixer a la feina, però…

—Però?

—Un dia fatídic la vaig perdre.


—Què va passar?

En Toni va respirar profundament.


—Jo era l’encarregat de dissenyar els nous vestits de protecció contra la radiació. Però encara no estaven acabats. Tenia pressa i els vaig deixar en un lloc segur on només jo i dos o tres superiors podien accedir-hi. Després vaig anar a descansar al meu lloc preferit fora de la corporació, però mentre jo era fora va passar…

—No em deixis així —va dir l’Adrià.


—De veritat que tens molt tacte —va dir en Toni una mica molest.


—Perdó, és que tinc molta curiositat.


—En aquell moment un superior es va tornar boig. Volia agafar un mineral molt tòxic. Era poloni, extremadament radioactiu. Si es controlava bé podia donar energia durant molt de temps.


En Toni va baixar la mirada.


—L’encarregada d’observar aquell mineral era l’Ana Kilen.


L’Adrià va quedar en silenci.


—El superior volia utilitzar els vestits i manipular el mineral immediatament. Però l’Ana sabia que els vestits no estaven preparats. Els guants no estaven acabats i en realitat tampoc la protecció del cap.


En Toni va continuar parlant amb la veu cada cop més baixa.


—Per no posar ningú dels seus companys en risc, l’Ana va proposar que la resta utilitzessin la maquinària des de fora mentre ella i el superior entraven.


Quan es va posar el vestit ja va notar que alguna cosa no anava bé. Els guants no encaixaven bé i la respiració dins del casc era estranya. Tot i així va entrar.


La maquinària robòtica va començar a moure el contenidor amb el mineral. Tot semblava sota control. Però en un moment una peça metàl·lica va tocar una altra part de la màquina i va saltar una petita espurna.


L’espurna va rebotar contra el suport metàl·lic.


En aquell instant tot va començar a anar malament.


L’Ana va tossir.


Primer una tos suau.


Després una altra més forta.


Va portar la mà al casc com si li costés respirar.


—Això… això no està bé… —va dir amb la veu molt feble.


Va tornar a tossir. Aquesta vegada molt més fort. El vestit no estava acabat. El sistema de filtratge no funcionava bé i cada respiració li costava més.


La maquinària va fer un moviment brusc. El contenidor va xocar amb una estructura i una altra espurna va saltar.


Llavors tot va començar a cremar.


Les alarmes van sonar per tot el laboratori. Tothom va començar a sortir corrents.


En aquell moment jo vaig tornar a l’edifici. Vaig veure el fum i els llums vermells. Tothom sortia.


Però ella no.


Jo vaig entrar sense pensar.


Quan vaig arribar a la sala la vaig veure a terra. Estava desmaiada. El vestit estava cremat en algunes parts i encara tossia molt fluix.


La vam treure d’allà i la van portar a l’hospital.


En Toni va callar un moment.


—Però la radiació ja havia fet massa mal. Els metges van detectar una malaltia causada per la radiació. Va morir en menys de dues setmanes.


El silenci es va quedar entre els dos.


—Des d’aquell dia no puc deixar de treballar. No puc parar. Sempre penso el mateix. I si no hagués descansat aquell dia. I si no hagués sortit de la corporació. I si hagués treballat més en els vestits.


Va respirar profundament.


—El superior es va salvar. I després va culpar l’Ana. Amb diners va amagar moltes coses.


L’Adrià es va quedar en silenci mirant la barana de la terrassa. El paisatge davant seu era tranquil. El mar, el cel clar i les gavines.


En Toni encara mirava l’horitzó.


Però quan va tornar a mirar l’Adrià alguna cosa dins seu va canviar.


La respiració es va accelerar.


Les mans van començar a tremolar.


L’angoixa tornava.


—Toni calma —va dir l’Adrià acostant-se.


Però en Toni no podia.


L’Adrià es va apropar una mica més per ajudar-lo.


I de sobte en Toni el va empènyer.


El cos de l’Adrià va desaparèixer darrere la barana.


Durant un segon tot va quedar en silenci.


El cor d’en Toni es va aturar.


—Adrià…?

Una mà va aparèixer agafada a la barana.


L’Adrià penjava a l’altra banda.


—Toni!

La vista d’en Toni es tornava borrosa. El cap li donava voltes. Però en aquell moment li van venir records.


El viatge.


El ferri.


Les rialles amb les camises ridícules.


El moment tranquil mirant el mar.


Va respirar.


A poc a poc es va calmar.


En Toni es va acostar a la barana i li va allargar la mà.


L’Adrià la va agafar fort.


Amb esforç el va estirar cap amunt fins que va tornar a la terrassa.


Els dos van quedar uns segons en silenci.


Després l’Adrià va deixar anar una petita rialla nerviosa.


—Quasi em mates.


—Perdó… —va dir en Toni.


L’Adrià el va mirar.


—Promet-me una cosa.


—Quina?

—Cada vegada que anem de vacances no treballarem.


En Toni va bufar.


—De veritat creus que compliré una altra estupidesa teva Adrià?

—Va home, gairebé em mates una altra vegada.


Els dos es van posar a riure.


—D’acord —va dir finalment en Toni a contracor— ho intentaré.


L’Adrià va somriure mirant el mar.


—La pròxima vegada anirem a un altre lloc de vacances.


—Sí?

—Sí. Però aquesta vegada sense altures.



Totd dos van riure sense parar i van veure l’alba i el mar tranquilamente esperant AMB moltes ganes el próximo viatge.