Després que l’Adrià i en Toni parlessin del seu petit accident, tots dos van anar a veure la piscina per caprici de l’Adrià. En Toni no en tenia gens de gana, però la calor i la manera com l’hi explicava l’Adrià el van fer canviar d’opinió. Van anar a la piscina, on tothom s’estava divertint. L’Adrià parlava amb diferents persones i els arrencava somriures, mentre en Toni ho observava tot i pensava com podria escar bullir-se.

El workaholic, en Toni, va buscar la manera i en va trobar una: es va posar darrere del lloc dels gelats, va treure un portafolis i va començar a investigar el seu projecte. De lluny, l’Adrià se’n va adonar, però era a dalt del tobogan. En un moment donat, va saltar i es va tirar a l’aigua; aquesta va esquitxar pertot arreu. Per sort, no va tocar la feina, però l’Adrià es va acostar al seu company i va tocar els papers expressament, mullant-los.

L’addicte a la feina li va donar un cop al cap, al qual ell només va respondre rient. Després d’una estona, els dos nois van anar amb el ferri cap a Alcatraz Island, un vaixell que porta fins a unes illes on es pot gaudir de la tranquil·litat.

Els dos amics van anar a comprar roba per a les vacances mentre esperaven l’hora d’entrar al vaixell. Es van provar diversos estils. L’Adrià portava una camisa hawaiana groga amb dibuixos de plàtans que combinaven amb els seus cabells rossos i unes ulleres verdes. En Toni, en canvi, es va posar una camisa semblant però més fosca, amb dibuixos de pelicà, i un barret amb forma de gavina.

—De debò sortiràs així? —va dir l’Adrià rient—Sembles una gavina gegant!

—I tu què? —va respondre en Toni—Amb aquestes ulleres verdes sembles una palmera amb potes.

—Almenys tinc estil

—Sí que entens estil però estil de mandril



Tots dos es van burlar l’un de l’altre i van riure; per primera vegada, en Toni reia amb ell. En Toni riu amb mi, va pensar l’Adrià, sorprès i content.

Després d’una bona estona, van entrar al vaixell. Tots dos es van asseure en un sofà i, quan en Toni va veure que l’Adrià estava despistat, va aprofitar per treure l’ordinador. Però un nen assegut darrere seu va començar a empènyer el seu seient sense parar. En Toni no podia ni escriure ni llegir bé; es va enfadar. Abans que pogués dir res, l’Adrià es va girar, el va mirar i li va prendre l’ordinador.



—De debò, Toni? Una altra vegada amb això?

—La meva investigació és important!

—Ho sé, però ara no treballis. Estàs de vacances.



En aquell moment el vaixell es va moure i l’Adrià es va marejar una mica, així que va pujar a dalt per mirar el paisatge. Veure el sol i les gavines el va ajudar a calmar-se. De sobte es va espantar en adonar-se que en Toni era al seu costat. En Toni mirava el mar i es va calmar per un segon, tot i que encara pensava en la feina.

Després van tornar als seus seients per esperar. El nen de darrere continuava empenyent, però quan en Toni es va girar i el va mirar, el nen es va espantar en veure-li les ulleres marcades i la seva expressió cansada; fins aleshores només l’havia vist d’esquena, i es va tranquil·litzar de cop. En Toni es va asseure i va esperar el seu company alegre, que va tornar amb uns quants aperitius que són el clam chowder en un got de pa, brètzels tous, patates fregides i galetes de xocolata.





En Toni estava assegut al seient, amb l'esquena recta i els ulls cansats. El cos li pesava, com si hagués passat dies sense dormir. Va decidir tancar els ulls només un moment, només un. Quan els va tancar, el món va desaparèixer. Un rostre va aparèixer de la foscor, difús, incomplet, però prou real perquè li tallés la respiració. Una veu femenina li va arribar clara, massa clara.



—Encara no has acabat la feina —va dir la veu.



En Toni va respondre sense pensar, amb un fil de veu:



—Tens raó, he d'acabar el que em vas deixar, Anna.



De sobte, tot es va tornar negre. En Toni va sentir un escaló fred estrany. Es va mirar les mans i va veure que estaven tacades de sang. El cor li va començar a bategar desbocat i va començar a suar.



Una altra veu va irrompre, profunda, aspra, com si ressonés dins d'un túnel infinit.



—No mereixes descansar, Toni —va dir la veu.



El pit se li va tancar.



—Ella ha mort per culpa teva —va repetir la veu.



La veu tornava, una vegada i una altra, cada cop més a prop, cada cop més forta. El cos d'en Toni tremolava sense control i la por li pujava per la columna vertebral com un corrent elèctric.



—Toni... —va cridar la veu.



Algú el cridava.



—Toni! —va dir la veu.



En Toni va obrir els ulls d'un cop, ofegant una respiració trencada. Davant seu hi havia l'Adrià, inclinat cap a ell, amb el rostre preocupat.



—Ja hem arribat —va dir l'Adrià—. Estàs bé?



En Toni estava suat i el cor encara li colpejava el pit amb violència.



—Sí, estic bé —va respondre ràpidament—. Només fa calor.