Aquella última setmana havia anat a visitar un parell de cops a la família del Xavi, el nen que havia mort el darrer dimecres, l’Aina la germana del difunt rebia amb calidesa les visites d’en Toni, i els pares mai no el deixaven sortir de casa sense una capsa de bombons o algun pastisset; li estarien eternament agraïts per tot el que va fer amb el seu fill, i tot el que estava fent ara per ajudar a la família.



Era divendres, aquell matí li tocava visita amb la Rita, i hi va anar encantat, com de costum. Es va asseure amb ella al sofà i hi va xerrar una estona, el típic: com es trobava, com se sentia… les respostes sempre eren similars. Rarament es queixava aquella criatura. Aquell dia això no va canviar, però en Toni va notar que havia canviat alguna cosa… era com si… desaparegués? Semblava tenir la pell més pàl·lida que de costum, els cabells semblaven més fins i les mans més ossudes, els ulls insinuaven transparència, com si s’hi pogués veure a través, i la seva veu era menys viva. Ella, però, estava igual d’optimista i riallera.



- Com va amb la veïna? - va preguntar la Rita després d’uns instants en silenci.



-Doncs… igual la veritat - va dir en Toni poc convençut.



-Hi hauries de parlar - va dir ella gairebé en to d’advertència.



-Tu que hi faries en la meva situació? - va dir ell encuriosit pel que respondria la nena i llest per apuntar a la seva fidel llibreta.



-Compraria pastissets d’aquells amb nata tan bons que fan al forn de pa del carrer del darrere i hi parlaria per fer els paus. - Va dir després d’haver-s’ho rumiat uns segons.



-Sí que estan bons els pastissets amb nata. - Va contestar ell després d’apuntar.



-Ho faràs? - Va preguntar encuriosida.



-Ja veurem, però el consell està apuntat. - Li va picar l’ullet i després de mirar-se-la uns segons va passar algunes pàgines de la llibreta, buscant alguna cosa, va parar a una pàgina i la va mirar uns segons abans de parlar altra vegada. - Puc demanar-te una cosa?



-El que vulguis - va dir disposada.



-Veuràs, fa temps que busco a una persona perquè faci això… i crec que l’he trobada. Recordes que et vaig explicar la història d’aquesta llibreta, oi? - Ella va assentir amb el cap. - Doncs entre altres coses que va escriure la meva filla, es va fer un autoqüestionari de coses que tenia a dir, però es va deixar cinc preguntes en blanc… et faria res contestar-les?



-De… de veritat? - Semblava honorada, emocionada i poc convençuda, tot a l’hora.



- Si no et fa res… - ara l’insegur semblava en Toni.



Si la seva filla havia deixat en blanc les preguntes era per alguna cosa, en Toni ho sabia, i feia molt de temps que buscava el pacient per contestar-les, i un rampell sobtat li va fer saber que aquell pacient havia de ser la Rita.



-Gràcies, Toni… - va començar la nena tímida - jo… ets el millor que m’ha passat en molt de temps i…



-Tu també a mi Rita. - Va dir gairebé inconscientment, però sentia que ella ho havia de saber, que mereixia saber-ho.



Ella va quedar parada, se'l va mirar i va somriure.



-Què? Comencem amb les preguntes? - va dir la nena.



En Toni va somriure i llegir la primera.



-Quina seria l’última cançó que escoltaries?



-D’això… “T’he trobat a faltar” de Buhos. Fins i tot a mi em sembla estrany triar una cançó d’un anunci de cervesa, però és bonica… i sempre l’he escoltat amb la mama.



-És bonica… sí. - Després d’apuntar la resposta va fer la següent pregunta. - Si poguessis fer un últim viatge, on seria?



-Aniria a l’escola - va contestar sense pensar-s’ho, a diferència de la pregunta anterior - no hi veig el sentit a viatjar a llocs que no coneixem podent-nos acomiadar dels que ens han vist créixer.



-És una resposta poc esperada… però intel·ligent. - Va fer una pausa per acabar d’escriure abans de fer la tercera pregunta. - Deixaries algun missatge a algú?



-Saps que no m’agrada parlar per parlar, si mai he hagut de dir alguna cosa l’he dita, no m’he guardat mai res. A més, tot queda escrit. - Amb aquesta última frase li va picar l’ullet.



-Cert. - Va riure cap endintre mentre escrivia abans de tornar a preguntar. - Si poguessis canviar res al món, què canviaries?



Abans de contestar, va mirar en Toni i va somriure, ell se'n va adonar, i li va tornar el somriure, però se li va eixamplar encara més quan va escoltar la resposta.



-Fàcilment podria dir la fam al món. O que no hi hagués guerres… però tot comença quan els gats i els coloms mengen d’un mateix bol. No creus?



- Ja hi parlaré amb la meva veïna - va dir sucumbint.



-I saps què, seria encara més perfecte si el gat i el colom mengessin pastissets de nata.



-Si així es demana… - va dir rient i apuntant.



Va llegir internament l’última pregunta abans de dir-la, i es va estremir lleugerament. Però es va autoconvèncer que l’havia de fer.



-Com s'ho prendrà el papa, que m’envagi?… amb papa es referia a mi.



Ella va quedar parada, i va haver de pensar un segons abans de contestar.



-Abans a la casa del costat vivia un home gran… per la façana s’enfilava una parra fins al balcó. Sempre em va cridar l’atenció aquella planta, em feia gràcia veure com s’entortolligava a mesura que creixia i com canviava mentre passaven les estacions. Fa un parell d’anys va morir l’home, i van vendre la casa, però abans de posar-la en venda van treure la parra. - Va fer una pausa - Em va saber greu que la traguessin, i encara avui la trobo una mica a faltar, sonarà absurd, però era com una petita il·lusió. Suposo que per a tu perdrem serà una cosa semblant.



Va concloure amb to de pregunta, com si esperés resposta, en Toni, però, se la va mirar i li va donar una abraçada. No sabia quanta estona va estar així amb la Rita, només tenia la certesa que ella li tornava l’abraçada amb la mateixa intensitat. Després va mirar el rellotge i va concloure la sessió.



-Hauria d’anar tirant. - Va dir arreplegant tot el que havia portat.



-Gràcies, Toni… de veritat. - Va dir la Rita abans que marxés després que ell s'hagués acomiadat de la seva mare i el seu pare.



D’alguna manera ell ho sabia, havia triat aquell dia per fer les preguntes perquè no en tindria més, de dies. Aquella nit, cap allà les deu, li va trucar el pare de la Rita, només sentir el telèfon sonar, ja n’era conscient del que passava. Va anar cap a casa de la nena, i després d’un adeu digne, la sedació va començar a fer-li efecte, va trigar a prop de dues hores en morir, i quan el cos va quedar inert, va consolar els pares, i ell també va compartir alguna llàgrima.



Els pròxims dies van estar difícils, anava a casa els pares de la Rita per continuar parlant amb ells, sempre que arribava la mare li oferia el mateix cafè, però estar assegut en aquell sofà sense la Rita suposava un buit enorme. Una d’aquelles nits, va agafar la llibreta i va llegir les respostes a les preguntes que va fer a la Rita. L’endemà seria diumenge, no havia de visitar cap pacient, però com de costum, es quedava a casa i romania alerta per si rebia qualsevol trucada. Però no seria així aquell diumenge; aquell diumenge es va prendre el dia lliure, en contra dels seus propis principis (encara així va estar atent al telèfon per si un cas).



Només llevar-se va sortir a córrer (com de costum) però aquell dia portava auriculars, i la cançó de “T’he trobat a faltar” de Bhuos, sonava incansablement en bucle. Quan va haver tornat a casa i es va haver dutxat, va anar a la floristeria més propera i va comprar una parra, que va plantar al peu d’un dels extrems del balcó. El següent que va fer va ser baixar al forn de pa i comprar pastissets de nata, es va dirigir a casa seva altre cop, però en comptes d’entrar a la seva, va trucar a la porta del costat. Mentre esperava que s’obrís va respirar fondo i dir en veu baixa:

- Per la Rita. - Llavors la porta es va obrir, i la Maria se'l va quedar mirant amb estupefacció.



-Què vols? - Va dir tota seca.



-Oferir-te un pastisset de nata i una estona per xerrar.



Al principi va ser bastant incòmode, tot sigui dit, però la conversa es va anar animant. I potser era massa d’hora per atribuir-hi el mot “amics” però era un primer pas, això segur.



Passat un altre parell de dies li van donar un nou pacient, que el va rebre amb timidesa i expressió trista, però en Toni el va aconseguir animar. Va continuar visitant els seus pacients i les famílies que havien patit pèrdues fins a l’estiu. Aquell va ser el primer any de molts que el seguirien en què es va permetre una escapadeta, deixant els seus pacients en mans dels seus companys, qui trobava meravellosos, dispostos i capaços. La Rita sens dubte havia aconseguit l’objectiu de la seva filla, se n'havia ben assegurat que en Toni seria feliç.



Un dia era a la seva terrassa llegint per mil·lèsima vegada la llibreta de la seva filla. Havia passat bastant de temps, la parra ja havia crescut tant que fins i tot s’enfilava a les baranes de la terrassa. Va tancar la llibreta, se la va deixar a la falda, va omplir els pulmons i va exhalar amb un somriure, resseguint amb els ulls el recorregut de la parra per les baranes.



-Gràcies, Rita, m’has tornat a la vida. - Va dir a l’aire, però ell en el fons sabia que li estava parlant a ella, que aquelles paraules, li havien arribat.