Deu anys enrere.



Feia temps, molt de temps, però se'n recordava com si hagués estat ahir.



Va ser un divendres, era 9 d’agost, devien ser per allà les deu de la nit. En Toni era al sofà, assegut al costat de la butaca on la seva filla havia gairebé fet vida els últims dos mesos. Havien començat a veure una pel·lícula, però l’Alexandra s’havia adormit, respirava profundament, i en Toni feia ja una estona que ignorava la pel·lícula; es mirava a la seva filla, s’assemblava en tot a sa mare, de qui en Toni s’havia divorciat feia ja set anys, quedant-se amb si la custòdia completa de l’Alexandra. La nena tenia una via posada, feia dos mesos que veia caure gotes incansablement, com si aquestes fossin grans de sorra d’un rellotge de sorra que conta una marxa enrere, que quan acabi tot el que deixarà serà un buit. N’era ben conscient del que l’esperava, la leucèmia havia arribat a la vida de la seva filla per sorpresa feia fos mesos, al principi hi va haver esperances, però tots ja coneixien el futur. Havien tingut sort fins llavors, l’Enric (un doctor especialitzat en cures pal·liatives infantils) havia estat cuidant la seva filla en tot el que feia a la malaltia, i amb qui en Toni s’havia quedat hores parlant, tot i que per molt que parlés l’Enric, en Toni continuava igual, negant la certesa que tard o d’hora, s’hauria d’acomiadar d’allò que durant tants anys li havia donat la felicitat.



En Toni restava en silenci, va mirar de reüll una fotografia de la seva filla amb ell emmarcada a la paret, aquells últims dies havia empal·lidit, perdut pes i vida, mai va perdre el somriure però. “Si sé que no hi puc fer res, perquè m’he d’enfadar el poc temps que queda?”, va dir un dia feia un parell de setmanes quan en Toni, inevitablement va esclatar a plorar, “A més papa, vull que em recordis amb un somriure… i jo també t’hi vull recordar”, el va consolar ella.



De com va obrir els ulls sobre unes conques enfonsades.



- Papa… - va començar ofegada - no em trobo bé.



- Que tens reina? - va dir ell agafant-li la mà per instint.



En agafar-li la mà va notar el pols de l’Alexandra, era lent, feixuc… massa lent. I per contrària se li va disparar el cor a en Toni, va agafar el telèfon i va trucar a l’Enric. Però l'única resposta que va rebre va ser “Aquest número està ocupat o fora de cobertura, deixi el seu missatge”. Va trucar a l’hospital on treballava l’Enric. Mentre el telèfon sonava, l’Alexandra va parlar.



- Papa…



- Tot sortirà bé bonica, ara venen. - Va dir en Toni mentre notava com el cor li rebotava contra el pit.



- Jo… no… no em trobo bé. - Va repetir ella.



Van contestar de l’hospital.



- Hola, bona… -va començar una dona.



- On està el doctor Enric de la secció de pal·liatius pediàtrics? - va dir en Toni impacient sense deixar acabar la dona.



- Està de vacances, senyor, va marxar ahir.



- Necessito que un doctor vingui a casa meva, visc a… - va etzibar-li en Toni atabalat.



- Trobo que no podrà ser senyor… no tenim metges disponibles ara mateix.



- Disculpi’m, la meva filla s’està morint, necessito un metge, ara. - cada segon que passava es posava més nerviós.



- Senyor, tots els serveis estan ocupats, temo que…



- Se me'n fot! Necessito un metge a casa ara! - va cridar.



- Pot trucar a un altre centre…



- No! Estan tots massa lluny, no hi ha temps! - va esperar una resposta que no va arribar - hola…?



El telèfon s’havia quedat sense bateria, va anar a buscar corrents el fix de casa, però quan el va agafar li va caure de les mans i es va estavellar contra terra, trencant-se en tot de peces. Va deixar anar un crit d’impotència, va anar a buscar un carregador, però no en trobava cap. La sang li bullia, la notava bombejant-se pel seu cos, el cor semblava que li anés a sortir del pit i les mans suades li tremolaven, tot ell tremolava, estava entrant en pànic, no podia fer res per salvar tot allò perquè vivia.



- Papa… - en Toni va deixar estar-ho tot, va suprimir els nervis i es va tornar a asseure al costat de la seva filla agafant-li la mà. - On és l’Enric?



- Ara ve bonica… ara - la veu se li va esquerdar, la frase va quedar substituïda per un sanglot seguit de llàgrimes que li rodolaven galtes avall.



- Papa… et trobaré a faltar - va dir mirant-lo tendrament.



- Jo més reina, molt més - va dir en Toni intentant esbossar un somriure.



- Perdonem papa - el somriure que fins ara se li insinuava a la cara va passar a ser una ganyota seguida d’una llàgrima que li va lliscar per la cara.



En Toni la va abraçar.



- No t’he de perdonar res, al contrari, t’he d’agrair… - va dir enfonsat la seva cara als cabells de l’Alexandra.



- Papa… no ploris… et vull recordar amb un somriure - va dir ella tendrament.



- Bonica… jo… - va sanglotar ell.



- Papa… - va ofegar la seva última paraula.



El cos de la seva filla es va destensar als seus braços, no va gosar deixar-la anar; aquells braços que ara envoltaven aquell cos sense vida, s’aferraven a negar un al qual que li havia arribat el dia.



…



Va rebre una recompensa considerable de part de l’hospital, però cap diner del món no li podia tornar el que li havia sigut llevat. Els pròxims nou mesos es va deixar consumir a casa, només sortia per comprar menjar preparat i congelar-lo, va agafar la baixa per depressió, i passava les hores a casa contemplant la butaca on l’Alexandra va viure els seus últims dos mesos. No gosava tocar res que hagués sigut de la seva filla, tot i que el psicòleg li deia que havia de començar de nou, i una de les coses que això implicava era treure de casa tot allò que fos de l’Alexandra, ell s’hi negava, d’alguna manera això li feia sentir que la seva mort era menys real. Després de nou mesos, el psicòleg el va convèncer, i el matí següent va començar la neteja. Va començar per la zona de la butaca, l’Alexandra havia deixat to de coses seves escampades al voltant, entre elles una llibreta blau cel. En Toni no li havia donat mai gran importància, des que li havien comunicat la malaltia, la seva filla l’havia tinguda a sobre i hi anava escrivint coses de tant en tant; l’anava a deixar a la bossa on havia estat deixant la resta de les pertinences, però quan la va agafar li va poder la curiositat. La va obrir i va començar a llegir. Una llàgrima va mullar en la pàgina que llegia, una altra llàgrima li va seguir l’exemple a l’anterior. I així en van seguir moltes, tantes, que no devia haver-hi números prou grans per representar-les. Sentia com si un elefant se li hagués assegut al pit, es va arraulir a terra abraçant-se les cames fins que va caure la nit i es va adormir, amb els ulls inflats de tant plorar, amb el cos fred d’estar a terra, i amb una pena que l’ofegava com mai ho faria cap altra.



Li va costar dues setmanes, perquè cada cop que ho intentava es posava a rajar llàgrimes com si els seus ulls fossin cataractes, però va aconseguir llegir-se tot el que l’Alexandra havia escrit a la llibreta. Reflexions i preguntes i respostes que s’havia fet a ella mateixa aquells últims dos mesos. Cada paraula era un sanglot, i cada espai entre paraules un buit immens, però cap va igualar l'última pregunta “Sents que deixes res per fer?”, la resposta va trencar completament en Toni, però també va ser la responsable que la depressió no el matés, “Assegurar-me que el papa serà feliç”. Sis paraules van ser suficients perquè comencés una nova vida.



…



De jove havia estudiat medicina, però s’havia acabat decantant per la branca de psicologia infantil. Ara ho tenia més que clar, no li desitjava ni al seu pitjor enemic el que havia viscut, i la millor manera que tenia d’evitar-ho era sent ell mateix qui ho evités, va estudiar per ser especialista en cures pal·liatives pediàtriques, i per estar més a prop d’on estudiava va vendre la casa on vivia i es va mudar a un pis. Cada dia es llevava d’hora per anar a estudiar i no tornava fins a mitja tarda, després d’haver dinat i fet la seva sessió d’esport diari, un dia tornant es va trobar amb la veïna que vivia a la casa del costat, l’únic que sabia d’ella era que era vídua i els seus fills vivien a l’estranger, tenia fama d’antipàtica entre els veïns, però ho era amb en Toni en especial.



- Mira’l! El despertador de tot el veïnat! Compra't una cafetera que faci menys soroll. - Va dir la dona trobant en Toni entrant a casa.



- Ho sento, però són els horaris de les classes, m’he de llevar d’hora. - Va dir en Toni sobtat.



- I són els meus horaris de son. - Va etzibar-li ella tancant la porta d’una ventada darrere seu.



Semblava escrit, sempre que es veien discutien.



Va acabar els estudis i quan tenia la carrera va buscar feina, el van acceptar a un hospital, i quan portava un parell de dies li van donar el seu primer pacient. Un nen de sis anys que es deia Arnau i patia pneumònia avançada; va dedicar el dia a estudiar-li l’historial i el matí següent va fer la primera visita a casa del pacient. Es va trobar amb un nen escanyolit, inquiet i xerrameca, que va anar a visitar quatre cops per setmana durant un mes fins que la pneumònia va poder amb ell. I així hi van seguir molts nens i nenes amb un mateix destí, però en Toni no s'oblidava de cap, els recordava a tots, com mai va oblidar a la seva Alexandra.



Però cada any, arribava el moment, aquell que tant detestava: les vacances. Mai viatjava, mai marxava de casa, tenia por que per culpa seva un nen hagués de morir com ho havia fet la seva filla.