Temia i pensava en tot això, i en milers d’altres coses que li passaven pel cap, fugaces i borroses. La preocupació que sentia es va transformar en por, no, no era por, era terror. Li era familiar aquesta sensació, horriblement familiar, no volia fallar, s’hi negava. Reprimia les llàgrimes, sentia un nus tibat a la gola que refusava desaparèixer. Mirava el rellotge, els segons anaven massa ràpid, dos quarts de sis del matí, era dimecres. Va arribar a la porta, no li va donar temps de tocar-la que el pare d’en Xavi la va obrir d’una ventallada.

• Toni! Hem vist el cotxe. - Va dir agafant-li tot de bosses i maletes que anava traient del maleter.

En Toni va tancar el cotxe i va pujar les escales darrere del pare d’en Xavi cap a l’habitació del nen, des del fons del passadís ja se'l sentia panteixar inútilment. A l’habitació, en Xavi jeia mig incorporat al llit amb coixins sota l’esquena, lívid, ofegat. Els seus pares i la seva germana es van fer a una banda deixant-li espai a en Toni.

• Ja soc aquí noi. - Va dir agafant-li el braç per posar-li la via amb un somriure serè.

Li costava, per dins cremava, sabia que no hi havia temps, que s’havia de moure ràpid, però tenir un nen de set anys desapareixent davant teu, la seva família mirant-te amb súplica, i haver-se de concentrar no és la combinació perfecta. Ja havia passat per això, moltes altres vegades, amb molts altres nens, però tots ells el feien patir com el primer cop. Ell ho havia volgut, ell ho havia triat, i llevat de tot el que patia, valia la pena. Tot i així, mai perdia la professionalitat que aparentava externament.

• Tots estem aquí- ara muntava el degotador - amb tu.

Tot muntat. La morfina degotava, els altres antibiòtics per calmar l’atac també.

• Helena, porta un drap humit. - Ordenà en Toni conservant la seva calma jaient a una banda del llit.

La mare va obeir l’ordre, i va sortir de l’habitació. En qüestió de segons va aparèixer i va entregar l’encàrrec al doctor. El nen, al llit, havia calmat una mica la respiració, estava pàl·lid, agitat, i tot suat. En Toni, amb delicadesa, li va posar el drap a una galta, als pocs segons li canvià a l’altra galta, després al front.

• Molt bé, ho estàs fent molt bé. - Ara el drap va a un costat del coll.

En Toni es trobava inclinat a sobre del nen, mirant-lo als ulls, tranquil·litzador, suprimint en ell mateix el pànic. Canvià el drap de costat. Ara el nen respirava un fil d’aire, seguia lívid, gairebé transparent a aquestes alçades ja havia perdut la força, simplement restava al llit deixant-se portar. Tancà els ulls. Inesperadament, li agafà la mà que en Toni tenia lliure, no l’estrenyia, només la subjectava sense força, en Xavi somrigué, era un somriure lleu, però sincer. Intentà llavors articular una paraula que no arribà a sonar, però que tots els presents entengueren “gràcies”, van dir els seus llavis muts.

• Gràcies a tu, has fet feliç a molta gent Xavi. - Va parlar en Toni.

• T’estimo. - Digué l’Aina, la seva germana, qui ara es deslliurava dels braços de la seva mare, qui l’abraçava.

S’assegué a l’altra banda del llit i li posà una mà al pit.

• T’estimo molt Xavi. - Va dir ella somrient.

El nen va somriure, després el seu cos es va destensar, el pit va quedar immòbil i la mà que fins ara sostenia la d’en Toni va cedir.



Silenci.



L’Helena, la seva mare, va abraçar el seu marit, qui estava contemplant l’escena, inexpressiu, en un estat de xoc que li bloquejava els sentiments i els pensaments, llavors va abraçar fort la seva dona qui va deixar anar un sanglot que la va fer trontollar. L’Aina va tancar la seva mà en un puny a sobre el pit del seu germà, el va mirar, va somriure, un somriure que es va transformar en una ganyota, i després en llàgrimes. En Toni es va aixecar, va donar la volta al llit i va agafar la mà de la germana del noi que encara restava sobre el pit d’aquest.

• Ara ell descansa, però segueix aquí. - Va dir en Toni posant la mà al pit de la noia.

• On ha anat Toni? - Va dir sense apartar la vista del seu germà en cap moment, contemplant-lo.

• Només anirà on vagis tu, no marxa enlloc bonica. - Li digué tot dolça.

Llavors van començar a arribar altres metges, tiets, i molta gent, en Toni es va quedar amb la família fins que tothom va haver marxat i només quedava l’àvia d’en Xavi a casa. Va tornar a casa seva després d’haver recollit tot el que havia entrat a la casa, i un regal de l’Aina, un dibuix d’uns pulmons tots plens de flors de tots colors, amb una petita nota, “Gràcies per pintar de color allò que semblava gris”. En Toni tenia la certesa que aquella noia era la que millor havia acceptat la mort del seu germà a la família, tot i així sabia que ho patiria, al cap i a la fi, es tractava d’una nena d’onze anys, una nena que havia après massa d’hora que la vida no s’ho fa mirar a l’hora d’arrabassar allò que més significa per tants.



Va arribar a casa, estava baldat, va pujar les escales del pis amb el dibuix entre les mans. Estava obrint la porta de casa seva amb la clau, quan la Maria, la seva veïna, una dona que li treia uns vint anys, que ja vivia al pis quan ell hi va anar a viure, va aparèixer per l’escala per entrar a casa seva.

• Mira-te’l, ja torna. - Va remugar ella.

• Que potser et molesta que estigui fora de casa? - Va dir ell cansat.

• Ja m’està bé que no hi siguis, però no fa falta que ens treguis a tots del llit a les cinc del matí! - Li va retreure la Maria.

Eren les quatre de la tarda, en Toni no havia menjat res des del sopar del dia anterior, estava mort, i l’últim que volia ara era haver de discutir un altra vegada amb aquella dona que no feia més que queixar-se de la seva presència des que es va traslladar al pis.

• Ho sento, intentaré que em demanin cita els nens per morir, i et passaré l’agenda a veure si et sembla bé. - Va concloure tancant-se al seu pis en acabar la frase.

Va sentir la Maria remugar al passadís abans de tancar-se acasa seva. En Toni es va preparar un plat d’arròs blanc, no tenia gaire gana, va dormir fins a les sis, i després va tornar a agafar el cotxe per anar a casa la Rita. Va trigar cinc minuts, no hi havia gaire trànsit, va aparcar davant de casa i va trucar al timbre, la mare de la criatura va obrir la porta somrient dolçament, com de costum, el va fer passar i li va oferir un cafè, a la sala d’estar estava la Rita, aquella nena que estimava i admirava amb bogeria, que sempre el sorprenia de maneres inesperades, parlant amb la innocència d’una nena de nou anys. Va entrar i es va asseure al seu costat.

• Bona tarda. - Va dir mentre s’asseia.

• Hola Toni. - Va dir amb el seu somriure radiant.

Ell li va tornar el somriure, i va lamentar en silenci la injustícia a la que tants nens estaven sotmesos. Tantes ànimes innocents, a les quals no s’havia atorgat l’oportunitat de viure dignament. Només pensar que aquell somriure, aquells ulls blau grisós, aquells cabells color canyella, aquelles piguetes que tenia esteses pels pòmuls i el nas, i tota aquella felicitat que només un cor pur pot transmetre, quedarien apagats. I en Toni tenia por, tenia por d’haver de marxar de vacances, odiava la idea de deixar els nens que cuidava en altres mans, no perquè desconfies dels seus companys, però per la culpa que residia en ell.



No devia dissimular gaire la mala cara que arrossegava, perquè la nena va notar de seguida que alguna cosa no rutllava.

• Què passa Toni? - li preguntà la Rita.

• No res bonica, simplement ha estat un dia… intens. - Va dir arronsant-se d’espatlles.

• Els adults sempre ens amagueu les coses als nens com si tinguéssiu por que les sapiguessim, sabeu que som prou espavilats per entendre-les, però doneu per suposat que no les comprenem. La teva feina no és guanyar-te la meva confiança? Sempre em demanes que t’expliqui com em trobo i com em sento, però tu mai m’expliques res. Com se suposa que he de confiar en algú a qui pràcticament no conec? - Va dir ella amb total naturalitat.

Es va quedar parat un parell de segons, després es va passar la mà pel front i va riure, aquella nena mai el deixaria de sorprendre, va treure la llibreta de la seva bossa, aquella llibreta a mig utilitzar que sempre portava amb ell allà on anés. La va obrir per la primera pàgina que tenia en blanc i va escriure un parell de frases. La Rita va esperar pacientment que ell acabés, acostumada ja a aquest ritual, i quan va haver tancat la llibreta va fer el gest de parlar, però ell s’hi va sobreposar.

• Avui m’he llevat a les 5 del matí, m’han trucat els pares d’un dels meus pacients perquè li havia donat un atac, i ha estat el definitiu. I quan he arribat a casa, m’he tornat a discutir amb una veïna meva.

• Sempre discutiu? - Preguntà encuriosida.

• Gairebé sempre… no ens portem gaire bé. - Va dir en un sospir feixuc.

• No us porteu bé perquè us heu esbarallat? - Va intentar endevinar.

• Realment no, des que vaig anar a viure al pis, em té fitxat, sembla que no m’hi vulgui.

• Segur que si us escoltéssiu tot es reduiria a una tonteria, tots els problemes que tenim les persones són tonteries, culpes que regalem als altres per no haver de carregar nosaltres amb elles. Són formes de desfogar-nos, fent sentir a altres malament per no sentir-nos-hi nosaltres. - Va parlar despreocupada.

• Ella no m’escoltaria mai, sempre vol tenir la raó.

• Esteu condemnats a viure sota un mateix sostre, la disputa és absurda. Que potser us aporta res? - La nena va fer una pausa breu, com si volgués ordenar el que anava a dir. - A vegades la millor solució és deixar que les coses caiguin pel seu propi pes.

• Què vols dir? - Va dir en Toni obrint la seva llibreta.

• Mira, un cop mentre anava a l’escola vaig veure un colom i un gat menjant d’un mateix bol amb pinso. Ben mirat, tu i la teva veïna no sou gaire diferents d’aquells dos animals. No es porten bé per naturalesa, però tots dos viuen al mateix lloc, i realment, no es generen cap molèstia l’un a l’altre, així que el millor que poden fer és acceptar-se.

Mentre ella parlava, ell anava apuntant. Aquella criatura hauria resultat insultantment intel·ligent i madura per molta gent que no sap veure-hi més enllà, però per a en Toni era una meravella.

• Perquè sempre ho apuntes tot a la llibreta? - Va dir ella després d’uns segons de silenci en els que ell s’havia limitat a acabar d’escriure.

Ell va sospirar, va mirar la Rita, va mirar novament la llibreta i la va fullejar fins a les seves primeres pàgines, després la va tancar i la va deixar a una banda.

• T’he explicat mai perquè treballo d’això? - Va dir esbossant un somriure. No va arribar a deixar que ella contestés, es va limitar a explicar la seva història. - Ara ja fa molts anys d’això, jo era un psicòleg infantil, sempre m’han agradat els nens, i per sobre d’això, ajudar-los. Vivia en una casa, estava divorciat, però tenia la custòdia completa de la meva filla. - Va fer una pausa breu. - Es deia Alexandra, era meravellosa, espavilada, intel·ligent… Era perfecta, i tot el que necessitava per ser feliç. Però la vida és injusta per molts, i una leucèmia se la va endur en menys de dos mesos. Va tenir la sort de rebre molt bons cuidats pal·liatius, però el dia de la veritat no va venir ningú. L’home que fins llavors se n’havia fet càrrec estava de vacances, i la resta de doctors ocupats. I em va tocar a mi fer la feina que els demés no van fer. Els mesos següents van ser horribles, però vaig arribar a la conclusió que no podia viure enfonsat en la misèria, vaig comprar el pis on visc ara, em vaig treure un curs en cures pal·liatives pediàtriques (de més jove ja em vaig treure la carrera de medicina) amb el somni d’ajudar als nens fins al final, perquè cap d’ells hagués de patir mai. - Va respirar abans de continuar. - La llibreta era de la meva filla, durant els seus últims dos mesos va escriure algunes coses… reflexions seves, i jo ara li segueixo els passos.

La Rita va romandre en silenci. En Toni va mirar l’hora, havia de marxar, es van acomiadar i de tornada a casa va reflexionar.



No ho admetria mai, tot i que ajudar als altres el feia feliç, vivia amb por, no es perdonava que la seva filla hagués mort en aquelles circumstàncies, i li causava terror pensar que ell podria fer viure el mateix a un altre nen, era per això que s’hi negava a les vacances. Al cap i a la fi, treballava perquè el seu pitjor temor no fos una realitat.