-Hola. Bon dia.-diu una veu dolça.

-Shhh, sembla que es desperta.-diu una altra.

En Toni obre els ulls, encara mig estabornit, observa com són allà en Shap i en Shup, juntament amb una criatura amb l’altura de dues persones una sobre de l’altre, esquelètica, de colors càlids, grocs amb tons de taronja i algun toc de fúcsia, que el fa semblar cobert de pols. La seva cara sembla expressar l’alegria d’algú que ha esperat tota la vida el moment present.

-Fa una bona estona que dorms-explica la criatura- t’has fartat a respirar aigua, oi?- Toni el mira, però no se sorprèn; de fet, és difícil sorprendre’l a aquestes altures.

- Soc el metge espiritual, crec que ja t’he tret tota l’aigua dels pulmons.- I desapareix en un sospir, com una ràfega d’aire, ja que aquesta primera vista, és l'última, per sempre, sense retorn.

-Com ho he fet? Verdaderament estava respirant aigua? Com és que no he mort?- pregunta en Toni buscant la lògica a aquella pintoresca escena.

En Shup li mira amb sarcasme i hi afegeix:

-En tot cas, es moriria la teva ànima, i això no pot passar si tu no dones consentiment o mors en cos. Per cert, encara que no pots matar la teva ànima per accident, sí que és sensible al patiment, i pots acabar amb la teva totalment destruïda. Tens sort de què t’hagis recuperat bé.

El silenci omple l’espai, i en Shup i en Shap observen intensament, com esperant alguna cosa d’en Toni.

-I bé… com ha anat?-pregunta en Shup.

-No ho sé, ara mateix no tinc clar que fer, no m’agradaria morir, però no trobo raó per lluitar per una vida buida com la que portava.

-És normal que no ho sàpigues, ara faràs el camí de la reflexió-continua en Shup.

-M’acompanyareu?-En Toni ja li havia agafat estima a aquella mena de monstres, però el món al voltant seu, encara li semblava desconegut i perillós.

-No, ho has de fer sol, però ens veurem al final del trajecte, al gran penya-segat.-li va tranquil·litzar en Shap.

Després d’una curta, però fatigant caminada, els nostres personatges arriben fins a les portes d’un gran bosc, on en Toni s'endinsa sol fins a estar segur de què no sabria tornar.

Toni camina i camina, ja no pot tornar enrere, camina amb ritme constant, sabent que mentre hi hagi terra sota els seus peus, ell continuarà caminant fins a trobar aquell gran penya-segat. El que no sap en Toni és que l’aparentment inofensiu caminet que gira i regira, l’enganya fent-lo pensar que va en línia recta, fins que es troba un altra vegada al mateix lloc i l’espanta amb ombres i sorolls desconeguts.

Tant camina que els seus peus ja no senten el dolor que hi exercien les pedretes, es pregunta que fa aquí, si to això és un somni, si el que diuen aquelles criatures que acaba de conèixer i a qui ha confiat la seva esperança li diuen la veritat. Tant camina, que es qüestiona si sortirà d’allà algun dia… Pensa a parar i plorar fins a morir de fam, si és que és possible aquesta cosa aquí, on sigui.

Ara més que mai, li hagués agradat haver mort en aquell salt, l’angoixa li para els peus i a poc a poc les seves articulacions es van contraient erràticament, totalment derrotat observa el seu voltant. Mira al cel, i s’endinsa en la seva ment. De sobte, arriba a una il·luminació descobreix que caminar sense pensar és el que ha fet durant tota la vida.

De sobte, el temps s’atura, perquè ell s’ha aturat i observa els arbres de plomes verd lluent a la punta de les branques, els fils de vidre que frueixen pel riu... Aquell silenci, aquella solitud, no li deixa un altre remei que pensar en les paraules del Fènix, li agradaria comprendre, però el seu cap només troba buits al seu discurs: com es lluita per una vida la qual, pel simple fet d’existir, manca de sentit? En Toni pensa que, si no hi ha cap Déu que ens estimi, ho haurem de fer nosaltres mateixos, per què sinó, per què continuar viu? I si no és així, com es fa per continuar amb una vida que no t’estimes?

Toni va continuar arrossegant-se erràticament, fins que comença a intuir al final dels arbres infinits, una vall, mirant la verda extensió, va observar també els ocells que volaven en grup, les formigues en fila i la guineu amb les seves cries. De cop, allà enmig es va veure a ell, l’humà, l’únic animal que se suïcida sense raó aparent, l’únic animal amb manca d’amor, un animal que ha sobreviscut i avançat per mil·lennis en grup, i que ara es troba sol i indefens cegat per l’egoisme i l’odi. Una espècie sense amor no mereix encara ser viva, ara ho entén, la vida ve amb un vuit, que l’amor omple, l’amor que existeix per la vida, i la vida que existeix per l’amor, l’amor per la vida.

A poc a poc es troba que aquell camp té un final, una gran vall que s'expandeix baix un enorme penya-segat. Una ràfega aire fresc i lleuger port a en Toni una sensació de renovació tan eteri, tan espontània que sembla irreal. Un atac ferotge del vent arranca amb violència la seva melancolia, que es desfà i flota cap a dalt, com en forma de neu en contra de les lleis de qualsevol gravetat. Mentre en Toni es deixa endur per la situació, amb un somriure, es precipita per aquell gran desnivell, per tornar a casa seva, igual que se'n va anar.

-Toni? Toooooni!!!-Crida en Shap.

-Crec que se n'ha anat.-diu en Shap.

-Tan ràpid? Podria haver-se acomiadat!

I així els dos companys se'n van anar a ajudar a repetir la història amb una altra ànima.

Mentrestant, les ones de l’encefalograma, que feia ja una setmana que onejaven avorridament per la pantalla, salten! Salten de manera eufòrica!, giren i regiren com mai! Els ulls d’en Toni, semblen obrir-se amb la mateixa potència que les comportes d’un pantà i a l'igual, l’aigua barbotega, llàgrimes d’alegria surten dels seus ulls. Ara, per la lupa que creen les gotes entre les parpelles, la vida es veu d’un color daurat intens, i mentre observa el calendari, recorda la data de començament de les classes de química a la seva antiga universitat. Però, mentrestant, encara quedava un mes de vacances per gaudir i una vida per estimar sense sentit lògic.