Toni es desperta sense aixecar-se, sobre els seus ulls reposa un cel rosa que sembla poder-se tocar amb les pestanyes, conforme la vista d’en Toni s’ajusta a la llum, les ombres difuminades dels núvols es tornen globus de vapor que formen complexes figures amb volum i dimensió.



Sense pressa per saber, sense ànsia per comprendre, Toni manté la postura sense conèixer el que té al seu voltant. Tirada sobre una textura semblant al que ell acostuma a anomenar herba tendra, descansa la seva ànima, com qui desperta un diumenge, i mirant el sostre es nega a conèixer l'hora, la situació o el clima. Amb la petita sospita de què és tard, amb la petita sospita de què és al més enllà.



Per fi en Toni alça l’esquena, i amb ella el cap, davant, un paisatge nou: Es presenten muntanyes pintades de flors, amb faldilles d'espès bosc verd càlid, amb mussols de llargues plomes llarg infinit. Les aus sobrevolen arrossegant el plomatge per l’aire de temperatura indetectable, d’aroma irreproduïble, entre el que floten bombolles amb calma, alienes al vent, el sol, els diners, la pluja, l’egoisme, la neu o qualsevol factor que faria tremolar a cap mortal.

Toni, sense res més a fer, s’aixeca com si la primera vegada, i observa que algú li ha posat una túnica blanca, però no ha degut pensar en les pedretes que es claven als seus peus nus. Toni gaudeix de la calma d’un món tan silenciós, tant solitari tant…



-Ahhhhhhh!!!!!



-Eeeehhhpa, no cridis home, bon dia, primer que tinguis un bon dia.- Seguit, aquell espècimen rodó, petit, lila i amb bigoti es va quedar mirant en Toni com esperant alguna cosa.



-Bon dia, has de dir bon dia i presentar-te, jo soc en Shap- Aclareix la bola de color en un segon intent per començar amb bon peu la conversació. Però en Toni es limita en mirar-lo atònit, dubtant de la seva sobrietat.



-No. Nooo… no parla. S’esperava més. Potser pensa que som àngels d’aquells. Senyor, sàpiga que som conscients Que semblem poca cosa, però fem una gran labor molt important, i voldríem ajudar-lo- Diu un altre personatge, aquesta vegada taronja, més rectangular i amb tupè.



-Que si Shup, que sí, però deixa-li un moment, deu d’estar impactat.- Genial, en Toni té dues criatures de color amb no més de metre quaranta d’altura que li parlen, en realitat també té la convicció que ha perdut el cap.



-Nen! Està bé que analitzis la situació, però si no fas res, tampoc serveix de res!- Li reprotxà en Shap.



-Ah, eh… Bon dia!-Respon mig atacat en Toni.



-Què ha passat?- continua, totalment envaït per l’ansietat.



-Estàs en coma i com…-intenta explicar en Shup, si no fos per la interrupció d’en Toni.



-Déu meu…!- En Toni respira de pressa, suda i tremola com un fideu fet de més. Però cap dels dos personatges semblen tenir la paciència per esperar que en Toni es recompongui, i mentre el lila estira d’ell per emportar-se'l, el taronja continua amb el seu discurs com si res.



-A veure, escolta, et dic que estàs en coma, i la gent que acaba així pel desig de posar fi a la seva vida, és portada aquí, on nosaltres, els teus acompanyants extrabiologics, t’ajudarem a recobrar l’esperança, si la teràpia és efectiva, doncs ja tornaràs, però de mentre és molt fàcil, tu només…-Així, en Toni amb un atac d’ansietat, en Shap arrossegant-lo com pot i en Shup tractant que en Toni entengui alguna cosa, travessen el bosc.

Ningú sabrà mai que va ser ni perquè, però el llarg passeig, que quasi acaba amb el seny d'en Shap i en Shup, ha asserenat (en la mesura del que es pot) els ànims d’en Toni. Els tres personatges s’aturen finalment davant d’una cova, “Llac de la realitat subconscient” llegeix en Toni en un cartell, que més que cartell sembla esponja de la quantitat de canals que el travessen, autoria del corc. La cova sembla antiga, però concorreguda, la pedra polida per les trepitjades de la plaça davant la cova ho confirmen, però què tindrà aquest lloc de tan difícil accés per ser tan visitat?



-Què és això?-pregunta en Toni.



-Treu el cap i mira- suggereix en Shap.

En Toni s’apropa a l’entrada de la cova per observar l'obscuritat més extrema, si no fos per una aigua tan fosca que allà es troba, capaç de reflectir l’exterior tènuement.



-Un llac a una cova, bua, no es veu el fons, eh?-Informa en Toni.



-Segur que està fosc? Apropat una mica més, segur que trobes alguna cosa més.-li diu en Shup.



-No, no veig el fons.



-Perdó!-diu despreocupat en Shap mentre l’empenta cap a l’interior. “Plashh!”



L’aigua està freda, i l’angoixa que li puja pel coll fins a pressionar-li el front, no li deixa concentrar-se. Incapaç de mantenir el cap a la superfície, sent com els últims cabells del seu cap absorbeix l’aigua gèlida. Cada vegada hi ha més pressió sobre el seu cos que baixa exponencialment cap al fons, que farà en Toni? Manté la respiració, passen minuts, pel Toni hores, sense respirar, la falta d’aire el mareja. En Toni comença a sentir lentes convulsions involuntàries que semblen voler empentar-lo a la inhalació forçada. Finalment, abandona la resistència, respira, els seus pulmons s’omplen d’aigua, perdent temperatura, en Toni s'adequa, ja no nota el fred, ja no nota l’angúnia, Toni troba almenys per un moment una calma precària en el desconeixement.



Encara que cada inhalació se sent com un riu d’agulles travessant els seus bronquíols, Toni manté fermament el ritme, i encara que l’obscuritat és tanta que no hi ha diferència entre obrir o tancar els ulls, ell els manté oberts i alerta. A poc a poc el seu pensament s’esclareix, i amb ell, els seus ulls comencen a intuir la forma d’unes pedres i el que sembla ser un fons.



Una vegada pot trepitjar el terra, les pedres esperes es claven als seus peus i els esgarrapen quan intenta caminar. El silenci, la falta d’estímuls i moviment s'ha acabat en el punt que sent com l’aigua es mou a l'esquena, una vibració, un trèmol, un moviment que es desplaça fins al costat de la seva cama i finalment, el que sigui que pertorba la calma a l’aigua, la fa estampar a la seva cara, empentant el seu coll lleugerament, no el pot veure, no el pot escoltar, no el pot sentir, però si l’aigua al seu voltant i com s’escolten els petits remolins que genera.



De sobte, se sent com tota l’aigua tremola, microones el fan tremolar a ell també, mentre aquest fenomen s’intensifica, la criatura anònima es comença a fer veure. Una espècie de Fènix sense plomes, amb pell grisa, a plena vista i quasi en descomposició, les conques dels seus ulls estan buides, les seves urpes es trenquen amb una carícia. És evident el seu estat deplorable, i també l’antiga lluentor que devia posseir. Toni es troba immòbil, i hauria jurat que aquell seria el seu final.



-Et preguntaràs que m’ha passat, et preguntaràs qui sóc…-va respondre el Fènix.



-Jo era una criatura de brillants plomes, d'ardents colors, bé, érem, sóc el teu esperit, no puc més, estic cansat, no em condemnis a la teva falta de valors, la teva des-humanització.



-Des-humanització? Què vols dir?- Va contraatacar en Toni- Com vols que continuï alimentant-te, no tinc vida ni esperança! Els meus dies manquen de sentit, he perdut la capacitat de tocar un sol microscopi sense desfer-me, ja no serveixo, no tinc amics, família ni raó, no podia continuar aixecant-me, com et sentiries si no trobessis sortida, una paret inamovible es presentava davant meu, no tens ni idea si pretenies que hagués seguit!



-Petit ignorant. Desagraït, maleït inconscient egoista. Vosaltres els humans, sempre abandonant, menyspreant la vida. Toni, mai trobaràs una sola guatlla, serp o colom suïcidar-se, és una cosa horrible, una barbàrie que només la inconsciència humana pot cometre.-Va començar el Fènix.



-Com els animals, milers de generacions humanes han lluitat perquè hi siguis aquí, casa teva, les teves sabates, el teu llit… tot. Res ho tindries sense algú que s'hagués preocupat d'això, inclús les generacions presents lluiten cada segon per la vida, si se’t trenca una canonada trucaràs al fontaner, si et sents malament aniràs al metge, és molt el que li deus a la societat, i molt el que els deus a les societats passades, però sobretot li deus a la vida, perquè podria haver sigut qualsevol altre, però t’ha tocat a tu estar viu, i aquest regal té un límit, se'n va i s’acaba, tu això ho saps bé.

Toni sent la gola totalment embullada, allà, al fons de l’aigua, Toni no pot veure les llàgrimes, però si sentir-les, està segur de què eren allà, dissoltes per l’ambient, mentre escolta en silenci a aquella criatura que en definitiva, es tractava de si mateix.



-Valora el que tens, no t’atreveixis a deixar la vida per res, no és cap secret, el món està fred i mancat d’amor i humanitat, heu perdut completament el valor i sentit de la vida, és horrible tot el que passa, les guerres i la quantitat de soledats que es troben en mig de les multituds, no hi ha més que observar els boixos que accionen aquelles armes antivides, però no estan només bogos ells, esteu tots bogos, és molt trist el fenomen que assola la vostra espècie, i passant tot això, no creus que l’últim que necessita aquesta desgràcia és que et treguis tu la teva, a tu mateix.

Definitivament, l’aigua se sent més salada, més obscura, més insòlita i més freda que quan van començar, Toni és ara mateix un palet primet a mercè del més petit corrent, que tremola amb cada síl·laba, el so de la te, el so de la pe, cada cop fonètic fa sentir a en Toni com una catifa sacsejant-se al vent.



-Si us plau, torna i lluita per la vida, lluita per les emocions, per la societat, l’alegria i les llàgrimes, les rialles, l’amistat i l’amor, dona-li temps al teu cos a desgastar-se de viure, a la teva pell a tustar-se amb el sol i als teus pulmons d’oxidar-se de respirar l’aire. La vida et pot semblar impossible, però més impossible és tornar una vegada l’has perduda, ves… I no tornis fins que sigui en contra de la teva voluntat.

I amb aquestes últimes paraules el Fènix es va desfer en l’aigua en forma de pols d’un estrany ¿brillo?, color blau-verd. A poc a poc el cos d’en Toni es va començar a fer més lleuger, li hauria agradat quedar-se una estona més enllà baix, però els seus peus perdien el contacte amb el fons sense que en Toni tingues res a fer. Una vegada havia arribat a la superfície, va enganxar dèbilment les roques de la vorera, i va pujar fins a poder recolzar els genolls a terra ferm, va gatejar lentament dues o tres vegades, amb els ulls perduts a la sorra, l'expressió neutre i la boca muda, fins a desplomar-se a terra.



-Com va?-Pregunta simpàticament en Shap.



-Shhhhh!, calla, se'l veu cansat.



-És que tinc gana.



-Doncs t’esperes!