Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava profundament era aquesta mena de presó infernal a la qual els humans amb feina fixa se senten abocats, com a mínim, un cop l’any. Aquesta era la seva veritable creu, l’imponderable sense solució. El mes de vacances era, per a ell, una tortura de dimensions secretes i cruels.



Les vacances eren temps en blanc, sense tasques que ennuvolessin el seu sentit de raonament; sense “clics”, llums fluorescents, bolígrafs, horaris o fulls que omplissin aquella cavitat inutilitzada al seu cap, que havia perdut feia temps la noció dels dies passats.



Abraçat per la impassible, neutre i automàtica rutina, sota la inconsciència més profunda, Toni amaga el seu gran secret; un trauma asfixiant que l’inunda i arrossega sense remei a la més profunda frustració. Tan pura com la d’un infant, Toni guarda una intensa ràbia, llàgrimes descontrolades, adrenalina i un esperit rebel contra un destí que no dona explicacions. Ningú que el conegui ho diria mai, si és que algú ha obtingut el miracle de l’oportunitat d’intercanviar més paraules que no siguin un “bon dia” amb ell la passada mitja dècada.



A l’apartament d’en Toni, tot sembla normal, el calendari marca el dia, el rellotge l’hora, les agulles els segons… L’aparentment buida psique d’en Toni es nega a continuar dormint; Toni sap que no podrà dormir per sempre, però la idea de continuar despert el té disconforme fa ja temps.



Ara mateix és igual com d’incòmoda li resulti aquesta realitat, els ulls cargolats mirant el sostre, les faccions nul·les del seu rostre, l’absència de pestanyejos, indiquen que, una vegada més, no pot ignorar l’allau de records i emocions que conté el seu subconscient.



Ell només tenia divuit anys, un somni i la seva primera feina en un laboratori. El noi tractava minuciosament el seu projecte i tot era tranquil; la resta del laboratori estava desert, a excepció d’ell i d’un amic de nom que, per tants anys d’evasió, era ara desconegut pel Toni…



Toni deixa caure dues gotes al llarg de les galtes, que immediatament li recorden tot el que hauria fet per aturar el trajecte d’aquelles altres dues gotes que, al seu torn, van caure al matràs aquell dia.



Fum. Alarmes. Llums. Ambulàncies. Sirenes… i una, bé… en realitat dues vides fulminades: a més del seu amic, també va morir el seu somni, que encara es descompon al fons de la seva consciència, podrint-lo a ell també, dia a dia sense remei, per més ben aïllat que el mantingui. Les seves mans mai més van ser capaces de subjectar aquella dringant textura dels pots de vidre, amb terrible nostàlgia enyorats.



Per primera i última vegada a la seva vida, la ciència l’incomoda, hi ha un buit, un error, un problema sense solució. Toni sent que el sistema està tan trencat com ell mateix per dintre. L'ànima, la consciència, un dia apareix i un altre es destrueix. Què va passar amb el fet de transformar-se? Què va passar amb aquell noi? A en Toni li agradaria saber com va desaparèixer una cosa tan bàsica, tan imperativa com la consciència. Com es converteix el Tot en Res, tan ràpid, tan eficaç? S’acaben els pensaments, es destrueix cada àtom d’autopercepció, ja no en queda, s’acaba… És potser cap cosa, allò que diem ànima? Ho ha de ser, ho hem pensat, som conscients.«Digues-me una sola cosa que es destrueix fins a convertir-se en res!»



-Una! - Surt sense permís des de la gola d’en Toni, en forma de crit ofegat pèl sobre pensament -.



Toni es pregunta, mentre surt del llit, com seria d'afortunat, si fos d’aquelles persones amb el do de la creença. Desitjaria mirar al cel i no dubtar de la seva existència, però en comptes d'això, observa el carrer 50 metres sota els seus peus, i sent la fràgil abraçada entre els seus dits tremolosos i el marc de la finestra, que es desfaria amb un petit moviment, tan senzill, tan imperceptible i silenciós com la mateixa mort, en la qual Toni troba ja certa familiaritat i confort.



Feia ja cinc anys que ell havia acceptat perdre l’ànima a canvi de l’anestèsia de la rutina i, ara, sota l’imminent efecte de si mateix, la gravetat i vint metres ja recorreguts edifici avall, en Toni, es redueix només a un cos sense esperit, convençut de què no el recuperarà. Després de tot, no hi ha massa diferència entre això que en Toni anomena vida i la mort.