Els dies següents van passar com una successió d’ombres. Ningú no mencionava el que havia estat a punt de succeir, però tot el palau ho sabia. Les serventes parlaven menys del que ja era habitual, els soldats evitaven els corredors propers a les meves habitacions i els consellers preferien no axecar la vista quan jo passava. Aquell silenci col·lectiu era pitjor que qualsevol càstig, perquè em feia entendre que la meva vida penjava d’un fil molt prim.



El meu pare no em va fer cridar. Això em va inquietar més que si ho hagués fet. Cada matí m’aixecava esperant l’ordre definitiva, convençuda que aquell seria l’últim dia. Però el dia passava, i després un altre, i un altre encara, com si l’emperador hagués decidit triar el meu destí per un caprici que jo no podia comprendre. La meva mare venia sovint, però mai no s’hi quedava gaire estona. Parlàvem de coses insignificants, del temps, de les cerimònies, de les dones de palau, però sota cada paraula hi havia una tensió que ens impedia respirar amb normalitat.



Una tarda, mentre m’ajudava a trenar-me els cabells, em va mirar a través del mirall. Vaig notar que volia dir-me alguna cosa, però no savia com fer-ho.



—Hi ha coses que no s’expliquen —va dir —. No perquè siguin secretes, sinó perquè fan massa mal.



—Ell ho tornarà a intentar? —vaig preguntar, sense atrevir-me a pronunciar el seu nom.



La meva mare no va respondre de seguida. Va continuar trenant, amb una precisió excessiva, com si aquell gest pogués protegir-nos d’alguna manera.



—El poder no oblida —va dir—. Només espera.



Aquella nit vaig decidir que no esperaria.



Vaig començar a observar encara més. Els horaris dels soldats, les entrades menys vigilades, els moments en què els passadissos quedaven buits. Vaig recordar converses que havia sentit de petita sense entendre-les del tot, noms de servents fidels, de dones que havien ajudat altres abans que a mi. No tenia un pla clar.



Va ser el jove cavaller qui em va tornar a buscar.



Va aparèixer una matinada, quan el cel encara era gris, i va demanar parlar amb mi a soles. Les serventes van intentar impedir-ho, però ell portava un segell que no deixava lloc a discussions. Quan vam quedar-nos sols, el vaig veure diferent, més cansat, amb els ulls enfonsats, com si no hagués dormit en dies.



—No queda gaire temps —va dir, sense preàmbuls—. L’emperador ha pres una decisió.



Vaig sentir com el món s’aturava.



—Quina? —vaig preguntar, tot i que ja ho sabia.



—Aquesta vegada no hi haurà dubtes.



El vaig mirar fixament. Ja no tenia sentit suplicar. Li vaig dir que m’expliqués què sabia, què havia sentit, què podia fer. Ell va dubtar, però finalment va parlar. Em va dir que hi havia una oportunitat, petita i perillosa, però real. Que algú estava disposat a ajudar-me a desaparèixer.



—Perdràs el teu nom —va advertir—. I potser mai no el podràs recuperar.



—Ja l’he perdut —vaig respondre.



Aquella mateixa nit, mentre el palau dormia, vaig entendre que la meva història no començaria realment fins al moment en què deixés de ser qui tothom creia que era.





Vam caminar per passadissos que jo no havia trepitjat mai, estrets, humits, lluny del marbre polit i de les estàtues. El palau tenia coses estranyes, com un animal enorme, i jo entrava sense saber si en sortiria viva. El silenci només es trencava pel so dels nostres passos i per la meva respiració accelerada, que intentava controlar sense gaire èxit. En un moment determinat, ell es va aturar i em va mirar amb una serietat que em va fer comprendre que aquell era l’últim instant en què encara podia fer-me enrere.



—Quan travessis aquesta porta —va dir—, deixaràs de ser qui ets.



—Ja ho sé —vaig respondre—. Però encara seré algú.



No va somriure, però vaig notar que aquelles paraules li havien entrat al cor. Va obrir la porta i una bufada d’aire fred em va sacsejar el rostre. Fora no hi havia res de l’ordre i la bellesa de la Roma Imperial, sinó carrers estrets, olors fortes i una foscor que no distingia jerarquies. Vaig mirar enrere un sol cop. El palau s’alçava imponent, indiferent, com si mai no m’hagués contingut a dins. L’escuder va tancar la porta darrere meu i, amb aquell gest, va tancar també la meva infància.



Durant dies vaig caminar sense saber exactament on anava. Vaig canviar de roba, de cabells, de manera de mirar. Vaig aprendre a no parlar si no era necessari, però també a respondre quan calia. Vaig conèixer gent que no sabia qui era el meu pare i a qui no li importava. Gent que vivia sense res, però amb una llibertat que jo no havia conseguit mai. Cada pas em feia més por, però també més forta.



La nit que vaig entendre que ja no em buscaven com una filla, sinó com un problema, vaig plorar per primera vegada. No pel que havia perdut, sinó pel que encara no sabia com construir. Però aquella tristesa no em va paralitzar. Em va donar una determinació nova, una mena de foc lent que no cremava, però que no s’apagava.



I amb aquest fet, es va tancar el primer capítol de la meva vida.