Els dos cavallers van pasar per davant meu amb pas ferm, sense pressa però sense dubtes del que anaven a fer. El so de les seves sabates contra el marbre ressonava pels passadissos, vaig intentar mantenir el cap alt, com m’havien ensenyat desde petita, però sentia un nus a l’estómac que m’impedia respirar amb normalitat. Quan vam arribar als jardins interiors, un espai que sempre m’havia semblat segur, un dels homes es va aturar i va fer un gest perquè m’assegués en un banc de pedra. El seu rostre era dur, l’altre, més jove, evitava encara mirar-me directament.



—No hauria de ser així —va murmurar finalment el més jove, gairebé per a ell mateix.



El primer el va mirar de reüll, advertint-lo sense paraules. Jo vaig alçar la vista amb cautela. No sabia què podia dir, ni si dir res empitjoraria la situació, però el silenci em semblava encara més perillós. Vaig preguntar-los on érem exactament i per què l’emperador m’havia fet venir als jardins a aquella hora, quan el sol ja començava a baixar. El més gran va trigar a respondre, semblava buscar les paraules adequades, com si no li haguessin donat permís per comentar-m’ho.



—Tenim ordres —va dir finalment—. Només això.



—Ordres de què? —vaig insistir, amb una veu que no reconeixia com la meva.



El jove va fer un pas endavant, nerviós. Em va mirar als ulls per primera vegada, i en aquella mirada hi vaig veure alguna cosa que no havia vist mai en cap home del palau, era dubte. Em va dir que no havia de tenir por, que tot seria ràpid, i llavors vaig entendre el significat real d’aquelles paraules. El món es va fer petit quasi com si els murs dels jardins s’haguessin tancat al meu voltant.



—No he fet res —vaig dir—. No he desobeït, no he dit res, no he mirat on no tocava.



—Ho sabem —va respondre el més gran, amb un to més dur del que calia-

Vaig notar com se’m mullaven els ulls, però no vaig plorar. No volia donar-los aquella satisfacció, si és que encara la necessitaven. Els vaig parlar de la meva mare, de com ella sempre havia estat lleial, obeint, de com jo havia seguit totes les normes. El jove va abaixar el cap. El més gran va tancar els ulls un instant, com si aquell fos el moment en què tot pesava massa.



—Si us plau —vaig dir finalment—. No feu això.



El silenci que va seguir va ser llarg. Només se sentien els ocells i l’aigua d’una font. El jove va respirar profundament i va mirar el seu company. No va dir res, però aquell intercanvi va ser suficient per entendre que alguna cosa estava a punt de canviar. No sabia encara si seria per salvar-me o per condemnar-me definitivament.







Els cavallers van decidir que no em matarien als jardins. No aquell dia. No d’aquella manera. El més gran va dir que tornaríem al palau i que informarien que m’havien deixat sota vigilància, com si la meva vida pogués reduir-se a una fórmula acceptable per a l’emperador. Vaig caminar entre ells amb les cames febles, ningú no va parlar durant el trajecte, però el silenci ja no era el mateix, estava ple de decisions preses massa tard i d’altres que encara quedaven formular.



Quan em van deixar a la meva habitació, el més jove es va girar un moment abans de marxar. Em va dir que no sortís, que no parlés amb ningú, que fes veure que no havia passat res. Vaig assentir, tot i que sabia que no era possible. Alguna cosa dins meu s’havia trencat definitivament. Aquella nit no vaig dormir. Em vaig asseure al llit, amb les mans entrellaçades, repassant cada mirada del meu pare, cada silenci de la meva mare, cada ordre no dita que havia marcat la meva vida fins aquell moment.



L’Alba, la meva mare va entrar a l’habitació. No ho feia mai sense avisar. El seu rostre estava més pàl·lid que de costum i duia els cabells recollits de pressa. Em va abraçar sense dir res, amb una força que no li havia conegut mai, i vaig entendre que ella també ho sabia. No em va preguntar què havia passat, no li calia. Em va dir que havia d’estar preparada, que al palau la veritat no sempre arriba de cop, sinó a trossos petits que fan més mal perquè triguen més a matar-te.



—No confiïs en ningú —va murmurar—, ni tan sols en mi.



Aquelles paraules em van fer més por que qualsevol ordre. Si ni tan sols la meva mare podia protegir-me, volia dir que ja estava sola en aquell palau.