CAPÍTOL 1

La filla que no havia de parlar



A palau, el silenci no era absència de so, sinó una norma.



Apreníem a callar abans que a llegir. Abans que a caminar amb seguretat. Abans, fins i tot, que a entendre el món.



Jo vaig aprendre a callar mirant la meva mare.



Sempre anava dreta, amb l’esquena rígida com les estàtues que decoraven els passadissos. No pujaba mai la veu. No reia mai. Quan parlava amb el meu pare, ho feia amb frases curtes, precises, com si cada paraula pesés massa i pogués trencar alguna cosa invisible. Jo l’observava des de darrere les cortines, asseguda a terra, amb les mans plenes de pols, i pensava que ser adulta devia significar això: saber què dir i, sobretot, què no dir mai.



Roma era immensa, però el palau ho era encara més.



Els seus murs semblaven no acabar-se mai, i tot i així jo sempre tenia la sensació que m’ofegava. L’aire era dens, carregat d’ordres , de mirades llargues, de secrets que no m’explicarien mai. Caminava pels corredors com si fos invisible, tot i que tothom sabia qui era. O, més ben dit, què era.



La filla de l’emperador.



No tenia nom quan parlaven de mi. O no importava. El meu nom només servia per als documents, per als moments en què algú necessitava recordar que jo existia. La resta del temps era només una ombra més darrere el poder del meu pare, Constantí, primer emperador de Roma.



Ell sí que ocupava tot l’espai.



Quan entrava en una sala, l’aire canviava. El seu silenci era més poderós que els crits d’altres homes. Tothom s’afanyava a servir-lo, generals, consellers, sacerdots. Homes fets i drets que abaixaven el cap davant seu. Jo ho veia i em preguntava com podia ser que un sol home provoqués tanta por.



No vaig trigar gaire a entendre que el poder no necessita justificacions.



El dia que tot va començar, el recordo amb una claredat que em fa mal.



El sol entrava pels finestrals del palau i il·luminava el terra com si algú hagués vessat or líquid sobre el marbre. Les serventes m’estaven pentinant. M’estiraven els cabells amb massa força, però jo no em vaig queixar. Mai no ho feia. Sabia que, si ho feia, algú diria que era malcriada, que no sabia comportar-me com corresponia a una filla imperial.



—Avui dinaràs amb l’emperador —va dir una d’elles.



Vaig notar com se’m tensaven les espatlles.



No era habitual. El meu pare no dinava amb mi. No parlava amb mi si no era estrictament necessari. Pareixia que no existía en aquest palau

—D’acord —vaig respondre.



Només això. Una paraula curta. El menjador era immens. Les taules plenes de menjar que jo no tocava. El meu pare seia al cap de tot, serio, observant-me com si fos una peça d’un joc que només ell entenia. No em va preguntar com estava. No em va preguntar què pensava. Em va mirar, i aquell silenci em va glaçar.



—Has crescut —va dir finalment.



Vaig assentir. Què havia de dir? Que ho sentia? Que no era culpa meva?

Aquell va ser el primer moment en què vaig sentir por de veritat. No una por concreta, no la por d’un càstig o d’un crit. Una por difusa, profunda, com una ombra que s’estén sense que la puguis aturar.



Aquella mateixa tarda, dos majordoms van rebre una ordre.



No la vaig sentir directament. Les ordres importants mai no arriben a les orelles equivocades. Però els murs del palau tenen memòria, i les mirades també.



Quan els vaig veure, dret al passadís, esperant-me, vaig entendre que alguna cosa s’havia trencat.



—L’emperador us vol veure—va dir un d’ells.



I va ser llavors, en aquell instant exacte, quan vaig saber que si no aprenia a parlar

—encara que fos només dins del meu cap—, no sobreviuria.