7 mesos

Tanco la porta darrere meu mentre l’Ària deixa la bossa al costat del sofà.



—Encara no em crec que siguis aquí —no tinc clar si estic enfadada amb ella o només molt sorpresa.

—Jo el que no em crec és que t’hagi trobat pel carrer així, de cop —respon l’Ària rient fluix. Jo també ric una mica. Agafo un paquet de galetes de la cuina i vaig amb l’Ària al sofà. Durant una estona cap de les dues parla. L’Ària sembla nerviosa.

—Et passa res? —em mira i somriu una mica, deixa la galeta sobre la taula i em mira a la cara.

—T’he de dir una cosa —assenteixo amb el cap, esperant que continuï. No ho fa. Començo a posar-me nerviosa.

—M’estàs espantant.

—No he vingut només de visita, he vingut perquè et necessito —el cor em batega molt de pressa dintre el pit i el meu cap va a mil per hora creant els pitjors escenaris.

—Estic embarassada —em quedo immòbil, no soc capaç d’assimilar aquesta informació.

—Què? —aconsegueixo balbucejar.



L’Ària riu nerviosa i assenteix. Finalment el meu cos reacciona. M’aixeco de cop, llançant la galeta pels aires i em tiro sobre seu amb un crit eufòric.



—Ària! Enhorabona! És increïble!

—Ho sé… crec —la seva veu té un to incòmode, més aviat preocupat. Em separo d’ella la miro als ulls.

—Des de quan ho saps?

—Fa unes setmanes. Estic de tres mesos. —sec bé, intentant assimilar la notícia.

—No m’ho puc creure —em frego la cara amb les mans i se m’escapa un riure nerviós.

—Jo tampoc —se la veu feliç, però sé que també està espantada. No cal que digui res perquè jo sàpiga que ha vingut perquè té por de passar tot això sola. Li passo el braç per les espatlles i l’apropo a mi, bressolant-la contra el meu pit. Ens quedem així durant una estona.

—Un nadó… i una novel·la —em sobresalta la seva veu, trencant el silenci.

—Què?

—D’aquí a uns mesos jo pariré un fill, i tu la teva primera novel·la.



Pausa.



—Set mesos.

—Què? —S'incorpora per mirar-me

—Mentre veníem cap aquí he rebut un missatge que em deia que el 22 d’abril serà la publicació de la novel·la. I per això queden set mesos, igual que per al part.



L’Ària es torna a estirar sobre meu. Jo noto una flama al pit que m’indica que per fi estic deixant enrere tota la meva antiga vida i començant-ne una de nova, una de veritat.



6 mesos

—No podem posar aquest color —diu l’Ària amb el catàleg a la mà—. És horrible.

—No és horrible —intento semblar enfadada, però no puc—. És neutre.

—És trist.

—És elegant.



L’Ària deixa caure el catàleg damunt el llit.



—Els meus fills no volen créixer en una habitació trista.

—Com que fills?

—Si… —se la veu incòmoda, com si li sabés greu alguna cosa—. Ahir, a l'ecografia…

—Un moment! Ahir tenies ecografia i no m’ho vas dir? —les emocions s’arremolinen dintre meu sense control— Són dos?

—Sí, i no et preocupis per l’ecografia, ja vindràs a la següent —la miro amb un enfadament fingit i em llença un petó—. L’habitació serà del color que ells vulguin i jo sé que volen aquest —i m’ensenya el que ella vol.

—Encara no han nascut i ja saben el que volen? —riu i jo somric, com si no hi hagués res més que nosaltres dues.



L’Ària em llença un coixí, començo a riure i ja no puc parar.

Aquests són els petits moments que em fan deixar-ho tot enrere. Pensar que podré ser jo mateixa en algun moment, sense que el passat em defineixi. Quan l’Ària parla del passat intento evitar la pregunta, sé que no hauria de fer-ho, però no puc evitar canviar de tema. La meva vida d’abans d’arribar aquí és un lloc on no vull tornar, ni tan sols a través de les paraules.



5 mesos

—Arribes tard —diu el Charles, mirant el rellotge amb un somriure lleuger.

—Dos minuts —responc deixant-me caure a la cadira—. Sobreviuràs.

—No n’estic segur.



No és la primera vegada que quedem. Tot ha passat sense que cap dels dos ens n’adonéssim: trucades que s’allarguen més del compte, cafès que es converteixen en llargues converses, silencis còmodes.



—Com va el llibre? —pregunta quan ens porten els cafès.



Fa unes setmanes vaig decidir començar una altra novel·la. Sento que dins meu encara hi ha moltes coses que mereixen ser explicades, i vull aprofitar el camí que s'està obrint davant meu.



—Millor del que pensava

—Ja t’ho vaig dir.

—No et donis mèrits —intento semblar enfadada, però no puc evitar somriure—. Això és feina meva.



Aixeca les mans en senyal de rendició. Quan les deixa caure noto que es toca la butxaca de l’americana, últimament sempre ho fa.



—A vegades dedicar temps a escriure és l'única manera d’entendre’s a un mateix —diu com si res.



Em quedo quieta, com si la frase m'hagués travessat el pit. Intento continuar la conversa, però aquestes paraules són massa concretes, massa familiars.



—Perquè ho dius això? —hi ha alguna cosa dintre meu que em diu que sap més del que explica.

—Per res… —se’l veu tens. No para de tocar-se la butxaca i finalment amb un mal gest el contingut cau. És un full rebregat amb les lletres mig esborrades. L’agafa ràpidament i se’l torna a guardar.



Quan ens acomiadem ja no somric com sempre. Mentre camino cap a casa, una idea comença a prendre forma al meu cap. Hi ha alguna cosa que no quadra, i crec que ja sé quina és.



4 mesos

—Podem començar? —diu el Charles, obrint la carpeta.

—Quan vulguis —responc amb un to correcte, però massa fred.



Ell ho nota de seguida i se li esborra el somriure. No diu res i continua la reunió amb normalitat, però alguna cosa fa que la conversa sigui tensa.



—Aquesta escena —diu ell començant —, potser podríem aprofundir més en el que sent la protagonista.

—O potser no cal —dic intentant que s’adoni que sé que m’amaga alguna cosa—. No tot s’ha d’explicar. Hi ha coses que són personals.

—Ja —diu mentre aixeca la mirada.



Silenci.



—A vegades —continuo, intententant semblar distreta— la gent creu que pot entendre-ho tot només perquè ha vist una part.



Aquesta vegada ell calla, però l’ambient entre nosaltres és cada cop més dens.



—Però no és així —afegeixo mentre i el miro directament als ulls—. Hi ha límits.

—Millie… —noto el seu error.

—Què?



Li sostinc la mirada i veig com li canvia l'expressió, de la incertesa a la preocupació.



—No sé què està passant.

—No passa res.



Silenci. Per un instant sembla que ell està a punt de dir alguna cosa, però no ho fa. La reunió acaba i la distància entre nosaltres és més gran que mai.



3 mesos

El missatge era clar: “Podem parlar? No és sobre la feina.”

Des del moment en què ho he llegit he sabut que no seria una conversa normal. En arribar veig la seva expressió i les meves preocupacions es confirmen, aquesta conversa no portarà res bo.

El lloc on hem quedat és tranquil, massa per la situació. Una terrassa mig buida a una cafeteria amagada en un carrer estret. El sol cau entre els edificis, tenyint-ho tot d’un taronja suau.



—Gràcies per venir —intenta regalar-me un somriure càlid.

—Què volies? —em costa uns segons trobar la meva veu i quan per fi ho faig em surt entretallada.

—Daphne… —comença ell, però es queda a mitges.

—Daphne? —repeteixo, amb una fredor que talla l’aire—. Curiós.



El Charles tanca els ulls un instant, com si hagués comès un error i jo em sento culpable, no hauria d’haver sigut tan dura.



—Jo… no era així com volia…

—No? —l’interrompo—. Doncs com volies fer-ho?

—Hi ha coses que has de saber.



Ell inspira profundament i jo deixo anar una riada curta i seca que em sorprèn.



—No em diguis.



Torna el silenci. Aquesta vegada més tens com si s'estirés un fil invisible entre nosaltres que cada cop estreny més.



—Què més has llegit?



La pregunta queda suspesa a l’aire i el Charles es queda immòbil uns segons que semblen hores, com si no entengués que està passant.



—Què…?

—No ho facis —dic mentre m’inclino lleugerament cap endavant—. No facis veure que no saps de què parlo.



Ell empassa saliva.



—Daphne…

—La carta —el tallo—. La vas trobar, oi?



Ara no hi ha manera de negar-ho. El silenci que segueix és resposta suficient. Aparto la mirada un segon, rient fredament sense adonar-me’n.



—Ho sabia.

—Ho sabies? —diu mentre arrufa el front.

—No del tot —admeto—. Però deies coses massa concretes.

—No volia— diu mentre abaixa la mirada, colpejat.

—No volies què? —aixeco la veu, trencant la calma aparent —. No saps el que significa això per mi —afegeixo amb la veu tremolosa.

—Ho sé —respon ell, en veu baixa.

—No, no ho saps! —esclato—. No en tens ni idea!



El Charles aixeca el cap amb els ulls brillants.



—Vaig plorar llegint-la.



La frase em desarma un instant, suficient perquè ell continuï.



—No havia de fer-ho. Però… —nega amb el cap— no vaig poder evitar-ho.

—No era per tu.

—Ho sé.

—Llavors per què?

—Perquè et conec.

—No —dic, molt a poc a poc—. No em coneixes.



Ell inspira profundament.



—Ets la Daphne Fortescue Delacour — quan ho diu, el món s’atura.

—No —dic finalment amb un fil de veu.



Ell es passa una mà pels cabells, nerviós.



—La meva tieta abans de morir em va explicar coses. I després vaig començar a buscar, i quan et vaig veure a la cafeteria…

—No—dic mentre m'aixeco amb la intenció d’anar-me’n—. No soc jo.

—Ets adoptada— les paraules cauen com una pedra i ho trenquen tot.

—No tens dret —dic amb la veu trencada—. No tens cap dret a venir aquí i dir-me qui soc!

—Només volia que ho sabessis.

—No! —nego, amb llàgrimes als ulls— Volies controlar la situació. Volies saber més que jo.

—No és això

—Llavors què és?

—Soc el teu germà.



Tot s’esfondra, em quedo mirant-lo i ja no veig a la mateixa persona que abans.



—No tornis a dir aquest nom.



Quan me n’adono ja estic sortint de la cafeteria.



2 mesos

Només falta un mes per al part i ja ho tenim tot preparat: Maleta, dels nens i de l’Ària, cotxet, habitació… Només queda una cosa, els noms. Portem tota la tarda assegudes al sofà dient noms, però no n’hi ha cap que la convenci prou.



—Martí?

—Massa comú.

—Lluna?

—El gos de la veïna.



I així durant molta estona. Finalment, aconseguim una llista de 3 noms de nena i 3 de nen, però no aconsegueix decidir-se, així que els escrivim en uns globus que pengem a la paret i amb uns dards que hem trobat els anem llençant entre rialles fins que només en queden dos. Els mirem, abraçades. Cansades, però felices.



—Lyra i Cosmos, uns noms bonics per als teus fillols, no?

—Què? —en separo d’ella per mirar-la a la cara.

—Doncs que si tu vols m’agradaria que fossis la padrina dels meus fills.

—És clar que si! —Em llanço sobre seu a abraçar-la.



Padrina. Una cosa que mai hagués imaginat que podria ser.



1 mes

Ja ho tenim tot a punt per al gran dia. Només falta una cosa, la localització. M’han ensenyat fotos de diferents locals, però només n'hi ha un que em sembla l’adequat. Una petita cafeteria rústica, amb un jardí ple d'arbres, arbustos i flors. Taules rodones i petites, de ferro, amb acabats daurats i negres. Un lloc idíl·lic, perfecte per al meu llibre.



Avui anem a visitar-lo. Un cop arribem veig que han instal·lat un petit escenari en un racó, i a sota una banderola amb el meu nom i el de la novel·la. Uns quants llibres apilats per aquí i per allà. I files de cadires per als espectadors.



—És perfecte!



El gran dia

Tot va bé, el jardí és ple de gent, tothom riu i veu. És com si un aire màgic embolcalles l’espai.

Firmo un altre llibre i en tancar-lo observo el meu nom a la portada:

Millie Rose Brontë Austen.

Segueixo firmant. Llibre rere llibre, sempre amb un somriure sincer als llavis. Tot està sota control. Fins que la fila s’atura. Una dona gran apareix davant meu, em sona i no sé de què.



— A quin nom? —silenci tens.



La dona fa un pas endavant.



— Senyoreta, Daphne…



El bolígraf es queda suspès en l'aire. No pot ser.



— …Delacour —acaba la frase.



Parpellejo atònita, desitjant que tot això sigui un somni, però quan els murmuris comencen sé que ho és.



—Ha dit Delacour?

—És ella?

—La filla desapareguda

—No pot ser.



Els telèfons que s’aixequen. Pantalles que brillen. La gent busca, i quan busques trobes.

La dona gran segueix plantada davant meu, i jo no puc respirar. Em fallen els genolls i m'aguanto amb les mans a la taula.



— Et vaig ensenyar a llegir.



I llavors tot torna. Tot el que fa temps que m’esforço per oblidar. Un nom i una vida que no em pertany, que em van imposar.

Inspiro bruscament. No pot estar passant. Intento fugir, però el meu cos no respon. Observo la dedicatòria a mig fer, la tinta encara fresca sobre el paper.



Millie



Després tot es torna negre.