Casa dels Fortescue, fa 19 anys

Trec el cap entre els arbustos i la veig. Els seus cabells rossos onegen mentre corre darrere d’una papallona, salta per intentar atrapar-la. Rialles suaus i alegres escapen de la seva boca. De cop la papallona marxa per damunt de la tanca de la casa, ella es gira en la meva direcció per veure-la marxar i de cop les nostres mirades topen. Els seus ulls grisos com la lluna s’obren per la sorpresa i es claven en els meus. Em quedo quiet, no sé què fer. No havia pensat que em miraria. No havia pensat res en realitat. De cop, quan per fi reacciono, aparto la mirada i m’amago de manera que no em pugui veure. El cor em sacseja el pit i escolto com la nena surt corrent cap a casa i em quedo allà, sentint-me ridícul.



Cafeteria Brest, actualitat

Prenc un glop del meu cafè i em cremo la llengua. De sobte uns ulls topen amb els meus. Esperava trobar qualsevol rostre, menys el d’aquells ulls de lluna fixats en mi. Fa tant de temps que no la veig que gairebé no la puc reconèixer. Tot i que si m’hi fixo bé encara puc reconèixer les faccions de quan era petita. El nas recte, les pestanyes llargues i els llavis rosats. Observo els seus cabells, ara tenyits d’un pèl-roig intens i tallats a l’alçada de les espatlles. De cop s’aixeca, provocant un gran terrabastall, agafa les seves coses i surt corrents de la cafeteria. Jo em quedo palplantat mirant fixament el punt que abans ocupava el seu cos. No puc parar de preguntar-me que deu fer aquí.

—Ei! Charles, que mires? —la veu del meu amic em treu de l’estat d’embadaliment en què em trobava.

—Eh… Res, res. Paguem? —em mira amb una expressió confusa abans d'assentir amb el cap. M’aixeco per acompanyar-lo a la barra quan veig una cosa que m’havia passat per alt. A terra, al costat de la taula on seia la noia, veig un sobre, m’hi acosto i ho agafo, a dins hi ha un full doblegat, sembla una carta. M’ho guardo a la butxaca i marxo sense acomiadar-me.



Casa Delacour, fa 19 anys

—Per què a mi mai em van tractar així? —des que he tornat a casa aquesta pregunta no ha parat de rondar-me pel cap.

—Tu eres el seu fill, i mai els va passar pel cap que et neguessis a heretar l’empresa. I doncs, bé, ara els fa por que ella també ho faci, i per això s'esforcen perquè estigui contenta. A més a més… —aparta la mirada i fa un gest incòmode.

—Què passa tieta?

—Doncs, que la Daphne no és filla seva, és adoptada —durant uns segons els meus pulmons obliden com respirar i m’he d’esforçar per no ofegar-me. Ella em mira amb una expressió de compressió i pena. M’aixeco de cop i surto de la casa. Necessito temps per processar aquesta informació.



Pis de la noia, Actualitat

Sense haver-ho pensat abans he sortit corrent darrere la noia. Ara soc davant la porta de casa seva, ella és a dalt i jo no sé què fer. De cop recordo que tinc la carta que li ha caigut. Sec en un banc proper i l'obro amb mans tremoloses.



Mare i pare,

No sé com començar aquesta carta, però necessito expressar-vos el que sento des que vaig marxar de casa.

Vull que sapigueu que no he marxat perquè no us estimi. He marxat perquè sentia que, si em quedava, estava renunciant al que soc i sobretot a qui vull ser. A vegades hi ha silencis i expectatives que fan més mal que qualsevol paraula. El que estic fent no és un caprici, és una cosa que sento i que no puc ignorar perquè la meva vida actual m’està consumint i trencant per dins.

Sé que potser no esteu d’acord amb la meva decisió, però ja no hi ha res a fer i us demano que em respecteu i no em busqueu. No us preocupeu per mi, estic bé, estudiant i escrivint la meva primera novel·la.

No marxo per fugir de vosaltres, marxo per salvar-me. Potser algun dia els nostres camins es tornaran a creuar, però ara necessito espai.

Cuideu-vos,

Daphne



Intento eixugar, amb el dors de la mà, les llàgrimes que, sense adonar-me’n, havien començat a brollar dels meus ulls. Mantinc la mirada fixa en la carta, observo com les llàgrimes cauen sobre les lletres i rellisquen full avall, emportant-se la tinta i difuminant les paraules.



Casa dels Fortescue, fa 28 anys

Mentre dibuixo els rajos del sol, la Sol, la nostra gosseta, ve i em mossega la vora dels pantalons. Deixo el dibuix i corro a jugar amb ella. Agafo del terra la seva pilota preferida i li llenço pel passadís. Ella corre i l’agafa amb la boca. Me la porta. Li torno a llençar. Juguem per tota la casa. Torno a llençar la pilota, quan veig que tirarà a terra el gerro preferit de la mare ja és massa tard. Cau a terra i es trenca en mil bocins, com si fos una galeta de la iaia. De cop començo a sentir els passos del pare baixant les escales. Els seus passos fan tremolar la casa com un petit terratrèmol. El meu cor comença a córrer molt de pressa. I quedo molt quiet, desitjant poder-me amagar sota el llit i tornar-me invisible. Però no puc i el pare arriba.

—Què ha passat aquí? —el pare sempre em fa sentir petit com un ratolí.

Mira el terra ple de bocins i després a mi. Les seves celles s’ajunten com dos núvols abans d’una tempesta.

—No em diguis que no sabies que aquí dins no es juga amb la pilota —diu mig cridant.

—Ho… ho sento, pare —dic mirant-me les sabates—. No volíem trencar res. Només jugàvem.

—“Només jugàvem” —repeteix ell—. Sempre és “només”. Però mira el resultat. Aquest gerro era especial per a la mare. I tu ho sabies.

En aquell moment apareix la mare.

—Què passa?

Veu el gerro trencat i es queda quieta.

—Jugaven amb la pilota al passadís —diu el pare, encara enfadat.

La mare s’apropa a mi i m’acaricia l’espatlla.

—T’has fet mal? —pregunta. Jo nego amb el cap.

—Ha estat un accident —diu el pare—. Però hem de recordar que dins de casa no es juga amb la pilota.

De sobte recordo el dibuix que he fet abans. Potser ajudarà que el pare deixi d’estar enfadat amb mi. Corro a l’habitació a buscar-lo, i torno on hi ha els pares.

—L’he fet abans per vosaltres…

Ells l’agafen i el miren

—És molt bonic! —Diu la mare. Després em fa un petó al front. El pare em somriu i veig que ja no està enfadat.



Editorial, actualitat

Estic a punt de fer un glop de cafè quan sona el timbre. El cor em batega més de pressa. M'aixeco i em dirigeixo a la porta, pico a l’intèrfon i sento com s’obre la porta de baix. Obro l’espiell i espero. Els nervis em roseguen l'estómac. Em costa interioritzar que per fi tindré una conversa amb ella. Al cap de menys d’un minut la veig aparèixer per les escales. Du una faldilla negra a l’altura dels genolls i una camisa blanca de màniga curta, està molt guapa. Es para davant la porta i respira profundament, jo l’imito. Just quan va a picar a la porta jo l’obro. I apareix davant meu, amb una expressió de sorpresa al rostre.

—Bona tarda, Millie —que estrany se’m fa dirigir-me a ella amb aquest nom. De cop veig com es posa una mica pàl·lida i li canvia l'expressió de la cara.

—Què passa? —la seva reacció em desconcerta.

—No, no, tot bé —respon amb un somriure que estic segur que no és autèntic. La convido a entrar amb un gest i em segueix per l'editorial. Ja fa gairebé un any que treballo aquí i no puc estar més feliç. Un cop arribem al despatx sec a l’escriptori i ella m’imita, després que li indiqui on fer-ho. Els nervis d’abans han disminuït tot i que no desaparegut del tot. Tinc ganes de saber coses sobre la seva vida, però aquest no és el lloc ni el moment així que em centro en el veritable motiu pel qual ella és aquí.

—Hem llegit Miratges amb atenció. Al llibre hi ha aspectes molt potents, especialment la manera en què plasmes les emocions de la protagonista. Tot i això, hi ha algunes escenes que podem millorar per arribar millor al lector —li explico mentre obro la carpeta amb el manuscrit de la seva novel·la.

Li continuo explicant tot el que hem parlat. Ella en cap moment em mira als ulls tot i que jo busco els seus tota l’estona. Ella em fa preguntes sobre el funcionament del procés de correcció i publicació, jo responc tan bé com puc. Em sento a gust amb ella, però necessito parlar-hi en un ambient que no sigui de feina. Finalment la reunió arriba a la seva fi. Concretem la pròxima reunió i ens aixequem. Rodejo la taula i li allargo la mà perquè l’estrenyi. Té els dits suaus. Veig com el meu contacte li encén una mica les galtes.

—Gràcies per comptar amb nosaltres. Treballar amb tu ha sigut més fàcil del que pensava —dic mentre jugo amb la vora de la camisa.

—A tu.

Ens dirigim a la porta. Caminem pel passadís, rodejats pel silenci que omple l’oficina. Un cop a la porta els nostres ulls es troben durant uns segons, són tal com els recordava, els podria mirar durant hores, intentant obtenir la informació que ella no em pot donar amb paraules. Finalment ella aparta la mirada.

—Doncs, ens veiem a la pròxima reunió —diu un xic nerviosa.

—Sí… —li obro la porta i ens acomiadem amb un parell de somriures càlids.



Casa del Charles, fa 4 anys

Passo el drap per damunt la làpida per treure’n la pols. Trec les flors seques del gerro i hi poso un nou ram de roses blanques, gira-sols i lliris blancs. M’aixeco i m’espolso la sorra dels genolls. Em fixo en les lletres gravades al marbre:

Leonor Delacour Fleurant

Vola alt, com has fet sempre

Surto del cementiri amb pas lent i pujo al cotxe. De camí a casa deixo que l’aire fred del vespre s’endugui els últims rastres de la incomoditat. Just avui fa un any que va morir la tieta. No hi ha dia en què no la trobi a faltar.

Un cop a casa sec a l’escriptori i continuo la meva recerca. “Daphne Fortescue Delacour” escric al buscador. Apareixen tots els resultats. Començo a entrar en els que em faltaven per mirar i apunto les dates de publicació a l’Excel. Després de rellegir-lo tot confirmo les meves sospites, no hi ha res a internet sobre ella des del juny de fa 4 anys. Per més que busqui i rebusqui per totes les webs que crec que poden tenir algun tipus de relació amb la família no trobo res sobre ella en l'actualitat. Quan ja donava la recerca per perduda trobo un enllaç que em crida l’atenció. L’obro i trobo un compte d’Instagram d’una noia que s'assembla molt a ella. Té els mateixos ulls. Però a part d’això crec que no s'assemblen en res, ni en el nom.

Millie Rose Brontë Austen

Escriptora, Brest.