—Millie? Tot bé? —la Nina em mira amb una expressió entre la preocupació i la desesperació. Sacsejo el cap abans de respondre.



—Sí, sí, perdona —inspiro profundament per asserenar-me i després penso per on començar—. Doncs bé, jo em dic Millie Rose Brontë Austen, tinc 26 anys i actualment visc a Brest. Vaig estudiar “Escriptura creativa i literatura francesa” a la universitat La Maison de l'Écriture de París, i… —aquí és quan em quedo en blanc, i els nervis es comencen a apoderar de mi, així que respiro profundament i intento ordenar les meves idees.

—Podries explicar-me de què va el llibre i com et va sorgir la idea d’escriure’l —em dedica un somriure tranquil·litzador.



—Miratges és un llibre que parla sobre la superació i l’autoconeixement posteriors a deixar una relació difícil que t’ha fet mal sense adonar-te'n. La història està inspirada en l’experiència d’una persona propera que ha passat per moments difícils que crec que mereixen ser compartits —la Nina aixeca la mirada de la llibreta on pren apunts i em torna a somriure. Espera un segons en els que els nervis em roseguen l'estómac i finalment parla.



—M’encanta! —l’aire que sense adonar-me’n havia estat contenint s’escapa entre els meus llavis en un sospir d'alleujament—. És just el que estava buscant —s’inclina una mica cap a mi i amb un somriure carregat de picardia—. No et puc prometre res, però jo crec que la resta de l’equip estarà d’acord a publicar-lo.



—Ostres, no m’ho esperava… No sé què dir… Gràcies!

—No et facis il·lusions que encara no hi ha res segur. Tot i que si fos per mi signàvem ara mateix —estic nerviosa per si a la resta de l’editorial no li agrada la meva novel·la, però alhora el to amb què em parla la Nina em transmet seguretat.



—D’acord. Doncs et deixo aquí el manuscrit i ja em direu alguna cosa.



—Sí, és clar. T’acompanyo a la porta.

—No cal, gràcies —ens fem dos petons i em dirigeixo a la sortida.



Un cop al carrer l’aire calent em colpeja la cara. Començo a caminar i just davant meu apareix una cafeteria. Decideixo entrar-hi i prendre’m un te fred, mentre escric a la meva millor amiga la carta que li vaig prometre.

En obrir la porta el so de les campanetes em dona la benvinguda. L’interior és gran i acollidor. Al centre hi ha la barra, de forma quadrada, i a l’interior una illa on pots veure els cambrers preparant les begudes. El fons de la cafeteria està ple de diverses estanteries amb tota mena de llibres. La resta de l’espai està ple de taules de fusta on la gent seu mentre pren una beguda freda i fulleja els llibres.

Sec en una taula rodona al costat d’una finestra amb vistes al carrer. Trec la carpeta amb els fulls i quan estic agafant el bolígraf apareix el cambrer. Demano un te negre, fred, amb mel i llimona i em disposo a començar a escriure la carta.



Deixo d’escriure quan em porten el té. Faig un glop i la meva mirada xoca amb la d’un noi que seu un parell de taules més enllà. No sé per què, però no puc deixar de mirar-lo. Els seus ulls blaus estan fixos en els meus. Recorro la seva cara amb cautela. Contemplo les pigues que li banyen el nas i les galtes, fent-lo semblar un cel estrellat. Després el somriure tens que li aixeca lleugerament les comissures dels llavis i, per últim, el parell de flocs dels seus cabells rossos que li reposen sobre el front, ressaltant-li el to daurat de la pell. Sembla que el temps passa a càmera lenta, però els batecs del meu cor cada vegada són més ràpids. De sobte m’adono que el món continua girant. M’aixeco ràpidament de la cadira, cosa que provoca un fort estrèpit i fa que les galtes em cremin de vergonya. Recullo tan de pressa com puc les meves coses i surto per la porta amb el so de les campanetes com a comiat.



En girar la cantonada repenjo l’esquena a la paret i respiro alleujada. De cop un record irromp a la meva ment sense que pugui evitar-ho. Arrenco a córrer cap a casa, pujo els esglaons de dos en dos, obro la porta el més ràpid que em permeten les meves mans tremoloses i vaig cap a l’habitació. Agafo la caixa que conté totes les vivències que conservo de la primera etapa de la meva vida. En trec l'àlbum de fotos i passo les pàgines d’una revolada fins a trobar la que busco. La contemplo amb delicadesa, mentre l’observo diversos flaixos de moments viscuts apareixen en la meva ment.

Tanco l'àlbum i el torno a guardar al seu lloc, després em dirigeixo a la cuina, pel camí em frego el pit per intentar desfer el nus que hi tinc. Un cop a la cuina em serveixo un got d’aigua freda i passejo amunt i avall, perduda en els meus pensaments, intentant convèncer-me de què tot ha estat una coincidència. Que el que ha passat és qualsevol cosa menys un senyal i que, segurament, ha estat provocat pels nervis o el cansament.

Després d’una estona decideixo deixar de donar-li voltes, tot i que la sensació d'estranyesa encara és present. Sec a la taula i continuo escrivint la carta que abans he hagut de deixat a mitges. Al principi, les paraules triguen a sortir, però finalment comencen a fluir, traient amb elles tot el que tinc dins.



Estimada amiga,

No sé per on començar a escriure’t, per tant, començaré com sempre, explicant-ho tot tal com a passat. Avui ha estat un dia cansat, he anat a l’editorial amb els nervis a flor de pell. La reunió ha anat millor del que m’atrevia a esperar. No hi ha res segur encara, però per primer cop crec que algú s’ha interessat en la meva feina.

He hagut de parar d’escriure perquè ha passat una cosa que m’ha descol·locat més del que m’agradaria admetre. La primera part de la carta l’he escrita des d’una cafeteria on he anat després de la reunió, ara la continuo a casa, amb la posta de sol darrere el vidre de la finestra.

A la cafeteria m’ha passat una cosa inesperada, no sé si realment és estranya o només són imaginacions meves. El fet és que m’he trobat a un home, d’ulls blaus com el cel i amb la cara plena de pigues, que el feien semblar un cel estrellat. Ja saps com m’agradaven les estrelles. M’ha fet recordar la nostra infància, i m’ha vingut al cap un record que no he pogut trobar enlloc més que dins meu.

Tot i això, vull que sàpigues que estic bé i que em sento cada cop més a prop del meu objectiu. Compliré la meva promesa encara que avui hagi dubtat. Escriure’t és l’única cosa que m’uneix al meu passat, però, tot i això, no vull deixar de fer-ho. Encara.

T’escriuré aviat, com sempre.

Una abraçada,

M.D





El so del telèfon m’obliga a sortir d’un son tranquil per tornar al dolor del món real. Estiro els braços per desfer-me de la mandra i em giro per veure qui és que truca. Em sobresalto en veure el número de l’agència a la pantalla, ja fa un mes de la reunió i pensava que no em trucarien, així que m’afanyo a respondre.



—Sí? —pregunto encuriosida i alhora dubtosa.



—Bon dia, l’agafo en mal moment? —de l’auricular surt una veu d’home, dolça i profunda.

—No, no. Tranqui… —un badall involuntari se m’escapa i no em deixa acabar de parlar. A l’altra banda de la línia sento una rialleta tímida i noto que em cremen les galtes —. Perdó.



—Ja veig que t’he despertat. Si vols truco en un altre moment.

—No, no! Digues! —m’afanyo a respondre.

—Doncs bé, et trucava per informar-te de què ja hem llegit el manuscrit de “Miratges” i ens agradaria fer una reunió amb tu per comentar diversos punts i comunicar-te possibles correccions. Tot això en cas que tu decideixis publicar amb nosaltres, és clar —deixo anar un crit d’alegria que no soc capaç de contenir. El noi riu i jo m’uneixo a ell.

—Jo encantada de publicar amb vosaltres. —la veu em surt mig tremolosa per l’emoció —. Doncs ja ens veurem a la reunió! Adeu!

—Però… —penjo el telèfon i crido fins que em quedo sense aire. El veí del pis de dalt dona un cop que fa tremolar el sostre i callo de cop. Després esclato en rialles descontrolades, sobrepassada de tantes emocions. De sobte m’adono que no sé ni on ni quan és la reunió, agafo el mòbil i torno a trucar. La vergonya em menja per dintre mentre espero que responguin.



—Hola? —la veu del mateix home d’abans em saluda.



—Hola, mira… Que fa uns minuts m’heu trucat per convocar-me a una reunió i… —la timidesa impedeix que les paraules em surtin amb normalitat –. Doncs que he oblidat preguntar el dia i l’hora —respiro alleujada un cop ja ho he dit. El noi riu divertit abans de respondre.



—Sí, ja ho sé. He intentat dir-t’ho, però has penjat abans que tingués temps —el color em puja a les galtes i encara em poso més nerviosa que abans —. La reunió és el pròxim dimarts a dos quarts de cinc, et va bé?

—Un moment, que ho miro —obro ràpidament l'agenda i ho comprovo—. Sí, sí que em va bé.



—Perfecte, doncs ara sí, ja ens veurem a la reunió.



—Sí, adeu.

Penjo i em tiro enrere en el llit somrient com una adolescent enamorada i amb els nervis a flor de pell.

Per primera vegada a la vida em truquen per citar-me després de la primera reunió. Totes les altres editorials m’han rebutjat i aquesta sembla que per fi confia en la meva feina. Feia anys que somiava amb aquest moment i m'aclapara pensar que per fi ho he aconseguit.





Camino cap a l’editorial, cada cop més ràpid, per culpa dels nervis que em roseguen l'estómac, per fi ha arribat el gran dia. Un cop davant del portal, pico al timbre, uns segons després la porta s’obre. Entro i pujo fins al segon pis, un cop a dalt respiro profundament per afluixar el nus que tinc al pit. Quan aixeco la mà per picar a la porta el mateix home que em va captivar a la cafeteria apareix davant els meus ulls. El somriure que tenia als llavis s’esvaeix de cop i el meu cor es para uns segons per després començar a bategar frenèticament.

—Bona tarda, Millie.



En el moment que m’adono que és l’home amb qui vaig parlar per telèfon, em quedo paralitzada, incapaç de dir res.



—Què passa? —La seva expressió ja no és càlida, sinó confosa.



—No, no, tot bé —forço un somriure i ell em convida a entrar amb un gest amable.



Entro i el segueixo per l’espai fins a la sala de reunions. La sala és lluminosa i elegant. El cor em batega tan de pressa que temo que ell se n’adoni. Intento estar atenta al que m’està dient, però els nervis no em deixen concentrar.

—Pots seure, Millie— la seva veu em calma i em desconcerta alhora.



Sec i ell obre la carpeta amb el manuscrit.



—Hem llegit “Miratges” amb atenció. Al llibre hi ha aspectes molt potents, especialment la manera en què plasmes les emocions de la protagonista. Tot i això, hi ha algunes escenes que podem millorar per arribar millor al lector.

Em continua explicant el que han parlat amb la resta de l’equip. Jo no soc capaç de mirar-lo als ulls, la seva presència em desconcerta, tinc la certesa de què el conec, però alhora sé que això no és possible. La reunió avança sense incidents, parlem sobre les correccions, i a poc a poc em vaig relaxant, tot i que la tensió no desapareix del tot. Finalment acabem.



—Bé, doncs això seria tot per avui.



—D’acord, quan seria la pròxima reunió?

—Et sembla bé en un parell de setmanes?

—Perfecte —ell s'aixeca, jo l’imito. Rodeja la taula i m’allarga la mà perquè li estrenyi. El seu contacte em provoca un calfred i una lleugera escalfor a les galtes.



—Gràcies per comptar amb nosaltres. Treballar amb tu ha sigut més fàcil del que pensava —el seu comentari em desconcerta, no sé ben bé a què es refereix.



—A tu.



Ens dirigim a la porta. Caminem en silenci, rodejats per la llum càlida del capvespre que entra per les finestres. Un cop a la porta ens mirem uns segons als ulls, una sensació estranya em sacseja el cos i m’obliga a apartar la mirada.



—Doncs, ens veiem a la pròxima reunió.



—Si… —m’obre la porta i ens acomiadem amb un parell de somriure càlids.



En sortir al carrer respiro alleujada. Començo a caminar i a poc a poc la incomoditat marxa deixant pas a una alegria desmesurada, encara no em crec que em publicaran el llibre. De cop tota aquesta felicitat s'esvaeix i la sorpresa i la por m’envaeixen en veure qui hi ha al davant meu, a la cantonada. El cor em comença a bategar a un ritme frenètic i descontrolat. Això no pot estar passant. Què hi fa ella aquí? De cop es gira i em veu, els seus ulls brillen i un somriure li omple la cara abans de dir.



—Hola, Daphne…