— Jo ja marxava. Dic amb veu insegura.



La senyora Winchester no diu res durant uns segons, només em mira amb aquell somriure estrany. Finalment assenteix sense dir cap paraula.



Em giro sense dir res més i començo a caminar de pressa cap a l’entrada. Sento una pressió al pit que no em deixa pensar amb claredat. Necessito sortir d’aquella casa o almenys allunyar-me una mica de tot això. Camino pel passadís, gairebé corrent, esquivant portes i mirant cap a terra per no ensopegar. Cada passa em fa sentir que m’allunyo una mica més, però el silenci de la casa pesa encara més.



Em quedo quieta un segon davant les escales que donen al segon pis. Sense pensar-m’hi gaire, començo a pujar-les ràpidament. Cada graó fa soroll sota els meus peus, però no miro enrere. Només vull allunyar-me del que acaba de passar i deixar enrere aquella sensació estranya que m’ha quedat després de veure aquella foto.



Quan arribo a dalt, tot és igual. El passadís, les portes… i al final, aquella porta que crida la meva atenció. Igual que l'últim cop. Avanço fins a ella, però tot es torna estrany. De cop i volta, tot es torna negre.



— Encantada d’estar aquí, senyora Winchester. Contesto.



Miro al meu voltant. El despatx. La taula. Ella davant meu. Tot és igual que aquell primer dia.



— Això ja ha passat. Dic en veu baixa.



— Sí, Millie. Respon la senyora Winchester aixecant el cap.



— No… jo estava a dalt…



Em quedo immòbil. Tot comença a encaixar. Tot això ja ha passat, tot s’estava repetint…



Em llevo de la cadira i vaig cap a la porta. Llavors em torno a trobar al passadís després de descobrir la foto. Surto corrent pel passadís i vaig cap a les escales. Pujo ràpidament, sense mirar enrere. Cada pas em fa sentir que m’allunyo més i més d’aquella casa, però també que el temps s’ha enganxat a mi. Cada graó sembla més llarg que l’anterior, però continuo.



Quan arribo a dalt, tot és igual. Les portes, el passadís, el silenci. Tot s’ha repetit. Recordo fragments… la porta, la foto, la conversa, el primer intent de fugir. El so del rellotge em treu dels meus pensaments. El rellotge marca les vuit. Tot torna a començar.



Tanco els ulls un moment per intentar escapar de tot.



Quan els torno a obrir, miro al meu voltant intentant buscar la porta principal. Vaig directe cap a ella. No miro enrere ni un segon.



Però llavors em trobo a la Lila. Es planta davant meu sense dir res. Té cara de preocupació, però no pronuncia cap paraula.



— Ho sento Lila… He de marxar. Dic seguint el meu camí.



Arribo al passadís de baix i corro cap a la porta principal.



L’aire fresc del carrer m’omple els pulmons i sento que per primer cop en dies puc respirar de veritat. Camino de pressa cap a fora del jardí, esquivant flors, bancs i qualsevol objecte que hi hagi, amb les mans tremolant i el cor bategant a mil. La casa queda darrere meu, cada finestra, cada passadís, cada porta, tot desapareix de la meva vista.



No miro enrere. La senyora Winchester, la Lila, el silenci immens de la casa… tot queda enrere. Sé una cosa amb total seguretat: mai tornaré.



Camino pel carrer, el sol tocant la cara, cada passa més allunyada, més lliure, i sento que finalment puc deixar-ho tot enrere.



Però llavors pel meu cap passa la cara de preocupació de la Lila. Volia parlar amb ella, però en aquell moment sol pensava a marxar d'allà. Llavors em pregunto si ella estarà bé, viu amb la senyora Winchester i potser no sap com escapar d’allà…



Finalment, paro uns segons, respiro profundament i miro el cel. Intentant no dubtar de la decisió que he pres. Miro enrere, però tot i això continuo allunyant-me de la casa, aquella que ara únicament serà un record que mai oblidaré, però del qual puc alliberar-me ara.