Deixo tot el que estava fent i surto del menjador corrent cap a l’entrada principal des d’on ha vingut el crit. Arribo i veig una noia pèl-roja, parada davant dels vidres trencats que eren d’una petita decoració que estava just al costat de la porta.

— Hola, soc la Lila! Tu qui ets? No t’he vist mai per aquí… Pregunta la noia amb molta curiositat, però amb un somriure tan ampli que sembla il·luminar la casa.



— Hola! Soc la Millie… Soc nova, he començat a treballar avui, és el meu primer dia. Somric tímidament.



M'ajupo a recollir els vidres que estan a terra, intentant de no deixar-ne cap a terra. Sento que algú s’acosta cap a mi. És la Lila.



— No cal que m’ajudis, gràcies. Li dic immediatament. No t’has fet mal, oi?



— Estic bé, tranquil·la. Però estàs segura? Ha estat culpa meva que es trenqués, no em fa res.



Acabo de recollir els vidres per evitar que la noia s'apropés més. Em dirigeixo cap a la cuina per continuar amb la meva feina, no vull que res em distregui i no arribi a acabar.



Em pregunto qui serà aquella noia, és pèl-roja i de pell blanquinosa, i molt simpàtica, o això sembla. No s’assembla gens a la senyora Winchester... Intento evitar els meus pensaments i no implicar-m’hi gaire en tot el que rodeja aquesta casa, no crec que em convingui.



Acabo la feina a la cuina. Em disposo a fer un descans després de portar tot el matí treballant. Em dirigeixo cap al jardí de la casa. És realment immens, crec que mai havia vist un jardí tan gran i ple de flors. La ment se m’inunda de records de quan era petita, veig la meva mare ensenyant-me les flors que plantava al seu jardí. Somric… Però no és un somriure feliç, és més aviat un d’aquells somriures tristos, que neixen de la nostàlgia quan t’adones que aquells moments ja no tornaran.



Em veig interrompuda per una veu llunyana. Em giro i és ella, la senyora Winchester.



— Veig que tens debilitat per les flors. A mi també m’agraden, em porten molt bons records.



— Sí, són molt maques. Responc amb un somriure lleuger.



— Ja hauràs conegut a la meva neboda, la Lila. Diu la senyora Winchester.



— Oh, és la seva neboda? L’he conegut aquest matí. M’ha semblat una noia molt simpàtica. No sabia que ella també vivia aquí, em pensava que estava vostè sola…



No sabia si m’havia excedit massa en la meva resposta. Crec que era el primer cop que no em sentia tan neguitosa al costat de la senyora Winchester.



— Sí, sempre està per aquí. No oblidis tornar a la feina. Menciona ella abans de marxar sense dir cap paraula més.



Em quedo uns segons més al jardí, mirant com la seva figura s’allunya pel caminet de pedra. Les seves paraules ressonen dins del meu cap. No ho havia dit amb to afectuós. Més aviat sonava com un advertiment.



Torno cap a dins, disposada a seguir amb la feina. El següent espai de la llista és el passadís del pis superior. La Frida no m’havia donat gaires detalls, només havia dit “Només neteja el que es veu.”



El pis de dalt és encara més silenciós. No hi ha rellotges marcant el temps, ni el soroll llunyà del carrer. Només el so suau de les meves passes sobre la fusta.



Començo a netejar la consola del passadís, evitant mirar gaire les portes tancades a banda i banda. N’hi ha moltes, més de les que em pensava. Una, en especial, al final del corredor, diferent de les altres, és més fosca i amb el pom més desgastat, com si hagués estat utilitzat moltes vegades.



Intento ignorar-la i continuar amb el que em toca. Però llavors ho sento.



Un cop sec. Molt suau, però prou clar perquè el meu cos es quedi rígid.



Em quedo quieta amb el drap encara a la mà, tractant d'evadir els meus pensaments i la meva curiositat. Potser ha estat el vent o alguna finestra mal tancada. Intento convèncer-me, però aquí dalt l’aire és dens.



Sento un altre cop, aquesta vegada més definit. Continc la respiració. El soroll ve del final del passadís. D’aquella porta.



Faig un pas lent cap endavant. Després un altre. El meu cor batega tan fort que tinc la sensació que es pot sentir des de l’altra banda de la porta.



M’aturo just davant. El pom és fred. El miro fixament, dubtant, sé que no hauria de fer-ho. Aquesta no és la meva feina.



Estic a punt d’obrir aquella misteriosa porta, quan…



— Veig que ja has arribat aquí.



Retiro la mà immediatament. Faig un pas enrere, amb el cos tens. La veu em glaça la sang.



Em giro lentament. És la senyora Winchester, està dreta darrere meu. No sembla enfadada, però tampoc sorpresa, com si ja sabés que això passaria.



— Ho sento… jo només estava netejant. Dic ràpidament, intentant justificar-me.



Ella em mira uns segons, en silenci, sense soltar cap paraula. Després somriu.



— Tothom diu el mateix el primer dia.



— El primer dia? —repeteixo, sense entendre res.



— Sí, Millie. Totes les noies abans que tu també eren curioses.



Em quedo pàl·lida, i sense saber que respondre ella només allarga la mà i col·loca suaument la clau dins del pany.



— La diferència, és que tu encara pots decidir si vols quedar-te.



No sé què dir.



Per primer cop des del primer moment que l’he vist, entenc una cosa, aquesta no és una feina qualsevol, és més aviat una elecció. I potser alhora una trampa.



— Pots continuar amb la feina, ja n’hi ha prou per avui. Diu finalment, amb normalitat.



Assenteixo, encara que el meu cos no respon del tot. Marxo sense mirar enrere. Baixo les escales amb una sensació estranya, com si hagués estat a punt de veure alguna cosa que no havia de veure. Quan arribo al pis de baix, l’aire sembla més lleuger, però no prou.



Vaig cap a la cuina per deixar el drap. El meu cap dona voltes sobre que està passant i perquè tot és tan misteriós.



Però llavors ho veig.



Sobre el taulell, hi ha un objecte que abans no hi era. Una fotografia. Em quedo quieta uns segons abans d’agafar-la.



És una noia. Està dreta davant de la casa, somrient a càmera. Sembla jove. Té els ulls brillants i una expressió tranquil·la. Però no és això el que em glaça la sang.



És el que hi ha escrit darrere.



“Millie. Primer dia.”

El cor em deixa de bategar durant un instant. Deixo anar la fotografia immediatament, com si cremés.

No és possible, jo no he fet aquesta foto. I no he estat mai davant d’aquesta casa… abans d’avui.



De sobte, sento el so d’uns passos darrere meu. No cal que em giri per saber qui és.



— T’has deixat alguna cosa? Pregunta la senyora Winchester amb veu suau.



No responc. Únicament estic segura d’una cosa, no he arribat aquí per decisió pròpia.



I llavors el meu cap continua fent-se preguntes… Quant temps fa que soc en aquesta casa sense saber-ho?