EL PES DEL SILENCI



–Encantada d’estar aquí, senyora Winchester. Contesto. He treballat en oficines com a assistenta, però mai en una casa, és un nou descobriment per a mi, però sens dubte estic segura que puc cobrir totes les necessitats que tingui.



Immediatament després d'escoltar el que jo mateixa havia dit, em vaig quedar sense cap possibilitat. Havia estat tot el matí practicant com presentar-me, repetint un, dos i tres cops cada frase, assegurant-me de fer ús d’un to correcte i que siguis vist plau. Però en el moment de veure-la, tan sedosa, però a la vegada imponent era difícil pensar en les paraules correctes. Desprèn autoritat.

Ja m’havien dit que era una bogeria presentar-m’hi a l'entrevista quan realment era una inexperta en el món laboral, i més en un àmbit tan seriós com aquest. Però sempre he sigut així, amb l’espineta de “i si passa què?”. Per tant, em vaig armar de valor, sabent que potser era l'últim cop que em veien presenta-m’hi a una entrevista de treball.



– Entenc el que dius Millie, però com ja saps, necessito una persona qualificada. Amb les aptituds adients per aquesta feina. Doncs, el teu perfil potser no hauria de ser aquí. Va dir la senyora Winchester.



En aquell moment em vaig quedar pàl·lida, no sabia que més dir per què em tingués en compte. Sol volia una oportunitat, de veritat necessitava la feina. Miro a la senyora Winchester als ulls, la seva mirada no em transmetia gaire confiança.

– Potser… Podria ensenyar-li una mica el meu recorregut laboral? Arrisco finalment, sense esperar resposta perquè em considerava totalment perduda.

Ella somriu, però no és un somriure càlid, és el somriure fred que porti des del primer moment, com si estigués esperant alguna cosa. Al meu voltant sol hi ha silenci, un silenci que es interromput pel so del rellotge.

– Bé, Millie. Pots començar demà.

Diu ella finalment. S’aixeca i marxa del seu despatx. Em deixa sola amb el silenci. Immediatament, m’aixeco de la cadira per donar-li les gràcies, però quant a em giro ja no hi és. Un calfred recorre la meva esquena. És una d’aquelles sensacions en les quals saps que hi ha alguna cosa que no va bé, però no saps exactament que és. La porta ja s’ha tancat.



Em quedo quieta uns segons, amb la sensació estranya d’haver guanyat alguna cosa que no entenc del tot. El silenci torna a ocupar-ho tot, només trencat pel tic-tac constant del rellotge, com si m’estigués marcant el temps que em queda abans que tot canviï. M’arreglo la faldilla de manera inconscient i miro al meu voltant, intentant memoritzar aquell despatx que, a partir d’ara, formarà part de la meva vida.



Surto amb passes prudents, gairebé demanant permís a la casa. El terra és fred sota les soles. Abans d’arribar a la porta principal, una dona gran m’observa des del fons del passadís. Porta els cabells recollits i una expressió severa que no convida a conversa.



– Demà a les vuit en punt -diu-. No abans. No després.



Assenteixo ràpidament i marxo. Quan finalment soc al carrer, l’aire m’omple els pulmons com si fes hores que no respirava bé. Camino uns metres abans d’aturar-me. Em miro les mans. Encara em tremolen una mica. Mai m’havia sentit d'aquesta manera.



No entenc per què m’ha contractat, ni tampoc què ha vist en mi. Però hi ha una cosa de la qual sí que estic segura… Aquell somriure fred no era casual. I aquella decisió tan sobtada, tampoc.



Demà començaré a treballar per a la senyora Winchester. I tinc el pressentiment que aquesta casa no serà només una feina.



L’endemà em llevo abans que soni el despertador, amb la por que faria tard. Em quedo uns minuts estirada, mirant el sostre, amb aquella sensació incòmoda a l’estómac que només apareix quan saps que alguna cosa important està a punt de començar… o d’anar malament.



Arribo puntual. Vuit en punt. La porta s’obre gairebé de seguida, com si ja m’estiguessin esperant.



– Passa – diu la mateixa dona del dia anterior. Després sabré que es diu Frida, però en aquell moment només em sembla part de la casa, tan rígida i silenciosa com ella.



Em fa deixar la jaqueta i la bossa en un armari del costat de la porta i m’indica per on començar. Tot és molt específic, quines habitacions, en quin ordre, què puc tocar i què no… Tot sembla molt estricte. Hi ha portes que ni tan sols menciona, però m’intriga tot el que deu haver-hi allà. No cal que ho faci, queda clar que no hi he d’entrar.



Començo pel menjador. Mentre netejo, tinc la sensació estranya que tot ja està massa net, com si la pols no s’atrevís a posar-hi a entrar a la casa.



A mig matí, sento passos darrere meu. Em giro de seguida.



És la senyora Winchester, m’observa en silenci, asseguda en la seva butaca, amb les cames perfectament creuades. No sé quanta estona fa que és allà.



– T’has adaptat de pressa – diu finalment.



Assenteixo. No m’atreveixo a dir res més, no estic segura de poder mantenir aquesta feina.



Abans de marxar, s’atura un moment a la porta.



–Millie, hi ha coses que és millor no veure. Ho entens, no?

–Sí –contesto, encara que no sé si és veritat. Realment no entenc a què es refereix.

Quan marxa em sento alleujada. Immediatament sento que entra una persona per la porta, no m’estranya perquè sempre due rebre molts convidats. Però en un instant sento el soroll d’un vidre trencant-se i el crit d’una veu femenina…