Dies previs al viatge, el compte enrere va passar més lent que mai. En Toni no havia experimentat mai un període de temps, ni curt ni llarg, amb tanta ansietat i desesperació. Tan sols una setmana abans de partir cap al viatge més emotiu, important i introspectiu de la seva vida, la rutina ja no era un refugi, sinó un mecanisme de defensa.

El despertador va sonar a la mateixa hora de sempre, un dilluns més a simple vista. No obstant això, no era un dia com qualsevol altre: la setmana de vacances començava. El protagonista va avisar el cap de departament que partia dijous d’aquella setmana i en Joan, conscient de la inquietud que posseïa en Toni, va donar-li uns dies perquè els últims preparatius per a tal esdeveniment sortissin perfectes. Així que, sense perdre el costum de certs actes com el berenar o l’ordre en què es vestia, quan van ser tres quarts de nou va partir en direcció al despatx de la Guàrdia Civil. Clarament en Toni mai havia hagut de menester un passaport; de fet, la darrera escapada en què havia participat no va requerir un desplaçament amb avió. Tanmateix, per aquest cop tampoc era necessari: amb el document d’identitat era suficient, encara que les pors i els temors d’en Toni l’invadien, de manera que per anar-se’n més tranquil va agafar hora per fer-se’l. Un assumpte més subratllat a la llista de “Coses abans de partir”.

Cap al migdia ja tenia un munter de feines esborrades de la llista. Just va sortir de l’oficina amb el passaport encara amb les fulles blanques dins la motxilla i es va dirigir cap al centre de la ciutat a fer unes petites compres. En Toni no suportava aquelles persones que fan despeses compulsives a les botigues i que mai en tenen prou i segueixen passant la targeta pel datàfon. Tampoc era gaire defensor de les adquisicions a aquest tipus de botigues, però, com qualsevol persona amb un salari normal i corrent i amb un caràcter poc pretensiós, sempre queia en les ofertes que ofereixen. Per això, va comprar-se un paquet de calçotets i uns mitjons blancs i va donar la volta cap a casa. Massa gent en un sol dia.

Vint-i-quatre hores abans, el seu caràcter obsessiu ja s’apoderava d’ell. La maleta ja estava tancada. Totes les peces estaven mil·limètricament col·locades. Les samarretes, totes a una banda, amb els mateixos plecs i ordenades per colors. Els pantalons de la mateixa manera. I així fins a l’última peça de roba o eina que considerava necessària. També va revisar la documentació cada hora, no fos cas que s’anés del lloc o la perdés entre la disposició i harmonia que regnava a casa seva. Els bitllets d’avió estaven impresos dues vegades. La primera còpia es trobava reposant damunt la calaixera de l’entrada, al costat de les claus i un test blanc amb un cactus petit de plàstic. La segona còpia restava dins la butxaca petita de la motxilla, és a dir, dins l’únic equipatge que no es desferraria d’ell i, per tant, no seria facturat.

Per mor d’haver d’agafar el taxi molt prest cap a l’aeroport, va anar a dormir molt d’hora. Ja sabia que sense l’ajuda de dues infusions calmants ben calentes i una pastilla somnífera no ho aconseguiria. Així que, una vegada s’ho va prendre tot, va tapar-se amb el llençol de lli planxat pel matí per esperar un nou dia, si bé no qualsevol.

L’endemà, llampant, no va tenir ni temps de berenar. El protagonista va dormir tot el que va poder per així aprofitar el viatge amb força energia i esplendor. No es trobava gaire lluny de l’aeroport, cosa que permetia poder aixecar-se a penes tres quarts abans de l’hora prevista de partir. Un entrepà de pernil dolç, formatge semicurat, oli i tomàquet fregat, i els bitllets juntament amb les claus que estaven a l’entrada va ser l’únic que va agafar abans de tancar la porta de casa seva per uns dies. Acte seguit va baixar fins al portal, on a pocs metres d’allà ja l’esperava el taxi que el portaria fins a l’aeroport. De moment en Toni havia despertat molt decidit, però en pujar al cotxe i veure que no es tractava de cap somni, va sentir una altra onada de realitat.

—Bon dia —va dir el taxista mentre en Toni entrava dins del cotxe.

—Bon dia…

—Fa molta calor avui, eh? I això que és molt prest —va pronunciar amb un to col·loquial i amistós.

En Toni es va mirar la camisa blau cel que aquell home portava i va veure una taca de suor impossible d’amagar que s’escampava pel pit.

—Sí, ja ho veig —va respondre una mica avergonyit.

El taxi va començar a fer carretera silenciosament.

—Cap a l’aeroport, m’ha dit quan m’ha trucat? —va demanar el taxista.

—Sí, suposo. Vull dir… que sí —va dir el protagonista ple d’incertesa.

—Ostres, no hi vas molt decidit. Feina o vacances?

En Toni va dubtar. Normal dins la seva indecisió.

—Un poc de tot… i un poc de res. Potser cap de les dues coses.

El taxista va dibuixar una rialla pel retrovisor.

—Abans que arribem has de contar-m’ho, sona interessant. Tens deu minuts —va expressar amablement.

En Toni es va eixugar la suor del front i successivament va gratar-se la barba.

—No sé per on començar. És complicat. Qui sap si faig el correcte.

—Escolta, noi, a vegades ningú ho sap. Rectifico: mai se sap —va dir el taxista segur de les seves paraules—. Però s’ha de tirar endavant igualment.

Quin paio més savi, va pensar en Toni.

—Ja… però, i si m’equivoco?

—Idò t’equivoques. Pel que veig, ets jove, la vida són dos dies. Ja ho arreglaràs. No seràs ni el primer ni el darrer.

En Toni suposava que rere aquell home s’hi amagava una història molt profunda i crua. Encara no estava preparat per contar-la, va pensar.

—Tinc por, saps —va admetre quasi xiuxiuejant mentre mirava per la finestra. Els carrers estaven buits, encara no s’havien endinsat dins l’autopista general.

—És normal. Si no en tinguessis, seria molt més preocupant.

En Toni va fer una petita rialla per omplir el buit silenciós.

—No m’ho havia plantejat mai així —va pronunciar una mica dubitatiu.

—Jo comparo la por amb la vessa. Com deia la meva àvia Margarita, només serveix per anar a robar —va contestar el taxista.

Aquell home, sense saber-ho, estava fent teràpia amb en Toni. El protagonista no tenia molta informació de la seva vida, tampoc la necessitava. Tan sols petites intuïcions i el nom de la seva àvia. Mentrestant, el cotxe va agafar la carretera principal en direcció a l’aeroport. El color rosa del cel començava a clarejar i el poc que s’augurava de la lluna desapareixia.

—Creus que m’anirà bé? —va demanar en Toni un poc desesperat.

—No ho sé —va respondre el taxista des de la sinceritat més profunda—. Però si una cosa tinc clara en aquesta vida és que el destí no escull per tu: tu mateix el tries i el dibuixes. Quedar-te aturat no és una opció. No duu enlloc.

En Toni va respirar, exhalant partícules de temença i feredat.

—Gràcies… ho necessitava sentir.

El taxi va reduir la velocitat. S’acostaven a la terminal.

—Ja hi som —va dir el taxista entusiasmat.

En Toni va assentir mentre sortia per agafar la maleta del maleter.

—Idò… a veure com canvies el destí —va advertir el taxista amb un accent mallorquí pronunciat—. Sort.

El protagonista va obrir la cartera per pagar i el taxista va contestar-li dient que no devia res. Amb una cara de sorpresa, va treure un bitllet de vint i va insistir al taxista, de bones formes, per pagar. Quan aquest va acceptar-lo a contracor, en Toni es va girar ràpidament perquè no el retornés.

—Gràcies de veres —va afirmar en Toni uns pocs metres enfora.

—Bon viatge.

En Toni va passar la porta automàtica de l’entrada i va caminar fins al lloc de facturació. Encara estava nerviós, però un presagi dins seu ja sabia la resposta de tot.

Immediatament, en ser davant el lloc més important de la seva vida, es va aturar en sec. Amb un gest mínim va deixar caure la motxilla a terra. Aquella porta d’embarcament era com un portal tridimensional per a en Toni. Un túnel imaginari i misteriós, en què el futur era borrós i una mica estrany. Aquest cop, sense tenir por ni immutar-se, va prendre la decisió final: no va pujar a l’avió. Però tampoc va tornar enrere del tot. Per primera vegada, en Toni era conscient que el límit no era una frontera, una illa, un país ni el món, sinó ell mateix. I això, de fet, ja era començar a moure’s.