Només hi havia una sola cosa que els ulls d’en Toni podien veure entre tanta informació: el títol en negreta sobre la pantalla. Enmig de tot el silenci, la quietud i la foscor de l’habitació, quelcom destacable o mínimament estimulant era la llum blava i artificial que desprenia el monitor de l’ordinador. Simplement se sentia despullat emocionalment. Des que la seva cussa, la Laica, va morir, feia molts anys que un imprevist no el trencava tant per dins. En tan sols un minut, en Toni va experimentar tots els sentiments que existeixen i que un humà és capaç de percebre.



Després de quedar-se bocabadat sense poder reaccionar, el protagonista es va alçar de la cadira per anar a la cuina a fer un glop d’aigua. No és que de sobte tingués set ni molt menys, sinó que ho va utilitzar com a estratègia per fugir del problema uns segons més. Aquesta reacció instantània era molt recurrent en en Toni. Encara que l’assumpte estigués irresolt, la prioritat era escapar-ne sense mirar enrere. Desgraciadament, va ser un altre engany al seu cervell, ja que en retornar a l’escriptori el correu seguia allà. “Dos vols en un: viatja amb nosaltres fins a Londres a la presentació d’Airbus Gameplays”. El seu joc preferit, un dels entreteniments més importants de la seva vida, bàsicament una de les poques motivacions d’en Toni en acabar la feina, preparava una convenció presentant la nova versió actualitzada d’aquest videojoc en una ciutat molt llunyana de la seva. Ni ell mateix podia respondre’s la pregunta de per què a ell. Tampoc entenia la finalitat d’aquell missatge tan temptador. A ull nu podia semblar una estafa preparada rigorosament per un hacker turc o rus, però en aquest cas el comunicat provenia de la companyia oficial.



Durant molta estona la seva ment es va oposar a la intenció que tenia el seu cos de partir, així que d’un rampell va agafar el ratolí i, tremolant, va obrir una altra pestanya. Submergit en el seu estat d’angoixa i neguit, va buscar un mapa del món. D’aquesta manera en Toni es va poder fer a la idea de la quantitat de quilòmetres que separaven el seu poble del centre d’una de les ciutats angleses més emblemàtiques, Londres. Acte seguit va ampliar la imatge que projectava la pantalla i les taques verdes al costat del mar es van recompondre. Els noms dels llocs, alguns en majúscules, amb accents o pronunciacions que suposava que no sabia dir, es mesclaven cada vegada més. A mesura que el cartograma es prolongava, en Toni quedava sorprès, esbalaït i embadalit amb les travessies, places i barris de la localitat. La capital del Regne Unit el va enganxar per la combinació dels seus colors freds amb tocs del característic vermell de les cabines, pels parcs plens de verd, per l’art de carrer o simplement per la música, com cançons d’Oasis que van començar a sonar com a banda sonora dins el seu cap quan va fullejar les fotografies que hi havia a Google. A tot córrer no va resistir-se a buscar un rànquing dels carrers més segurs del municipi, cosa que remarcava que la inseguretat encara rondava molt a prop seu. No obstant això, va poder comprovar que la ciutat estava recoberta de seguretat i que hi havia una àmplia gamma d’hotels i hostals cèntrics a prova de bala.



Per primer cop, baldament fos per poc temps, en Toni va començar a somiar amb una experiència prometedora fora de casa. Els seus pensaments van capgirar-se i el protagonista va tenir la mateixa voluntat per viatjar que un artista modernista per moure la massa adormida. Va jugar a imaginar-se a ell passejant amb la mateixa calma que els pintors impressionistes, com Monet, mesclaven els colors creant obres magnífiques. La idea de descobrir món com una aventura d’Indiana Jones l’apassionava. Aquell vespre, en Toni va anar a dormir amb una incertesa que el marejava i li causava eufòria a parts iguals. Un cop més va girar cua per no enfrontar-s’hi: l’avís seguia sense obrir-se.



L’endemà, quan es va aixecar per anar a treballar, va seguir la mateixa rutina de sempre. Els costums no es trencaven, a pesar que ell mateix sabia que el malestar que l’apoderava no era pas un refredat o una malaltia, sinó que encara passejava dins seu la notificació del missatge que s’havia trobat al correu brossa. En qualsevol cas, va seguir rigorosament els seus hàbits fins a arribar a la feina. Desafortunadament, quan ja estava concentrat en les tasques del treball, el seu cap de departament va interrompre’l. Aquest era un home aproximadament d’uns cinquanta anys, de poc cabell burell, amb celles gruixudes i ulls foscos. A més, sempre portava la mateixa roba: uns pantalons de vestir beix que s’estrenyien perfectament a les seves cames esveltes i una camisa de color blau clar arremangada a la meitat de l’avantbraç que li marcava els músculs de gimnàs. En Toni, sempre que el veia, pensava que era un bon paio; la veritat és que admirava el seu port. Així i tot, l’altura i la veu profunda d’aquest li causaven un cert respecte.



—Toni, pots passar un moment al meu despatx? —va dir en Joan, amb aquell to pausat que sempre imposava una mica.



—Sí… és clar —va respondre en Toni, notant com l’estómac se li encongia abans fins i tot d’aixecar-se.



Va entrar i es va quedar dret, amb les mans creuades al davant.



—Seu, home —va dir en Joan, assenyalant la cadira.



—Gràcies… —En Toni es va asseure amb l’esquena rígida—. Ha passat res?

En Joan el va mirar per damunt de les ulleres.



—A veure, Toni… he estat revisant la documentació del personal.



Un silenci curt. Massa curt.



—Si he fet cap errada amb l’informe d’ahir, el puc repassar —es va afanyar a dir en Toni.



—No, no. La documentació està bé. No va per aquí.



En Toni va notar com el cor li bategava a les orelles.



—Ah.



—És només que la teva targeta sanitària està a punt de caducar i la necessitam actualitzada per a la revisió mèdica obligatòria del mes que ve.



En Toni va parpellejar.



—La… targeta?

—Sí. Recursos Humans m’ha avisat. Només has de renovar-la i portar-ne una còpia. Res més.



Un altre silenci. Aquest cop més lleuger.



—Ah. D’acord. Ho faré aquesta setmana mateixa.



—Perfecte. No és res greu, però ja saps que amb aquestes coses hem d’anar al dia.



—Sí, sí, i tant.



En Toni es va aixecar. Notava encara l’adrenalina desfent-se lentament, com una onada que es retira. Un viatge. La targeta. La revisió. La paraula li va travessar el cap com un llampec. El correu d’ahir vespre. Aquella decisió per prendre que encara li feia tremolar la rutina. Sortir. Aeroport. Gent. Espais oberts.



—Toni? —va dir en Joan.



—Sí?

—Tot bé?

—Sí, cap problema.



—Idò ja està. Pots tornar a la feina.



—Gràcies, Joan.



Va sortir del despatx amb un somriure contingut. No era res. Només un tràmit. Però el pensament del viatge li tornava a créixer per dins, com una finestra massa oberta. I no sabia si li feia més il·lusió o més vertigen.



Quan va arribar a casa després d’una jornada laboral intensa, va ser conscient que allò de què s’escapolia fins ara, el destí, no era el problema, sinó perdre la versió controlada de si mateix. Tot decidit i de la mateixa manera que havia fet quan es va sentir tan vulnerable la nit passada, es va asseure al seu racó fidedigne. Si la seva vida ja semblava una repetició constant, calculada i immutable, aquesta última decisió presa ho rompia tot. A simple vista, l’acció d’asseure’s com el vespre anterior a l’escriptori semblava la típica imatge del peix que es mossega la cua, encara que aquest cop el cursor de l’ordinador no va anar a parar a l’entrada del seu joc predilecte. Aquesta ocasió l’ordinador s’obria per continuar el viatge més enèrgic, potent i introspectiu d’en Toni.



Eren tres quarts de les dues de la matinada. El dit índex del protagonista va clicar de manera suau i tremolosa la tecla nombre quatre del teclat. Normalment en Toni tenia una gran destresa a l’hora de manejar aquesta eina, però aquell cop no era igual que els altres. Acte seguit, va seguir prement altres tecles. La suma i l’ordre de totes elles formaven el nombre de targeta de crèdit d’en Toni. Malgrat no s’ho cregués, estava enregistrant les seves dades personals i bancàries a una companyia de vols internacionals. En tan sols unes setmanes coneixeria una de les capitals més simbòliques i conegudes del món: Londres.



De manera automàtica va anar a beure aigua a la cuina. Tres glops profunds, tot a causa de la incredulitat que sentia respecte de l’empenta que havia dut a terme. No havia desordenat cap prestatgeria ni havia alterat cap horari; la rutina continuava intacta de moment. La ínfima i alhora abismal diferència es trobava al calendari. Una jornada encerclada delatava que en Toni havia gosat comprar els vols. El bitllet ja no era una possibilitat. Era una data.