Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava profundament era aquesta mena de presó infernal a la qual els humans amb feina fixa se senten abocats, com a mínim un cop a l’any. Aquesta era la seva veritable creu, l’impoderable sense solució. El mes de vacances era, per a ell, una tortura de dimensions secretes i cruels. Amb prou faenes tenia la velentia d’aixecar-se cada matí i anar a treballar. De fet, només ho feia perquè podia seguir el mateix ordre cada dia.
Ring-ring, el despertador marcava les set en punt, hora que en Toni s’aixecava sense cap mena de pensament intrusiu de quedar-se cinc minuts més entre els llençols de lli cru que posava a la rentadora cada setmana i planxava cada dia en fer-se el llit. Després de posar-se les ulleres de pasta negra i vidre gruixut i calçar-se les sabatilles de vellut gris, anava rigorosament a la cuina. Allà obria la gelera i treia un bric de llet desnatada sense lactosa. Seguidament, l’abocava a dins de la seva tassa preferida i hi afegia dues cullerades i mitja de cacau en pols. Remenava tres segons i es bevia la mescla sense donar importància als grumolls que es formaven a la capa de dalt arran de la fredor de la llet. Llavors, de manera automàtica, tornava a la seva habitació, es feia el llit i es vestia amb la roba que havia deixat preparada la vesprada anterior. Primer els calçotets de cotó transpirable i després els mitjons de niló. Tot seguit, la samarreta interior, sempre blanca. I així fins a arribar al darrer pas: les sabates de cuir marró que cada mes hidratava amb cera de cavall. Quan tenia totes aquestes passes fetes, es mirava el rellotge del canell i ja eren tres quarts de vuit, ni un minut més ni un menys. Tan sols li quedava agafar una peça de fruita i tancar la motxilla deixant el cap de la cremallera al costat esquerre. Una vegada sortia per la porta, arrossegava els peus tres cops a l’estora i tancava amb clau.
La lluentor que creava el sol mentre sortia impregnava la cara del Toni, encara que ell ho evitava agafant el camí que donava l’esquena a aquesta claror. Un bon dia molt sec eren les úniques paraules que creuava amb el fruiter de la cantonada. Quatre carrers més avall saludava el gos de companyia de la venedora cega de cupons amb una carícia. No sabia per què, però connectava més amb els animals que amb les persones. Potser eren més nobles, pensava. No gaire més lluny, a uns dos-cents metres, s’hi trobava la seva feina. Aquesta era una simple gestoria que treballava l’administració d’un grapat d’empreses de la zona. Feia ja uns anys que havia deixat el bloc d’atenció al client. N’hi havia alguns que eren macos; de totes maneres, el seu caràcter no li permetia fer-ho amb gust.
Quan la mitja jornada havia finiquitat, en Toni tornava a casa, el lloc que considerava més segur. Per a ell, la seva llar era sinònim de pau i tranquil·litat. No hi havia lloc en el món on ell pogués ser tan seu com ho era sota el seu sostre. No obstant això, la rutina seguia. Bàsicament i amb poques paraules, desfeia el que havia fet al matí. A empentes i rodolons es feia el dinar i el sopar. Sempre el mateix plat pels dos àpats. A vegades, patata bullida amb bleda, fricandó o peix al forn. Les hores del capvespre se n’anaven a pas solemne davant l’ordinador, aclarint tasques pendents del treball o jugant a un seguit de jocs sobre com pilotar avions de guerra com els que conduïen els soldats de la Segona Guerra Mundial. En aparèixer l’horabaixa, es rentava les dents després de sopar amb una quantitat exacta de dentrifici i anava a dormir. En definitiva, la seva rutina era una mena de repetició homogènia i ressemblant, sinònim d’un atapeïment d’andròmines i manies.
El cap de setmana ja era una petita pinzellada d’unes vacances per a ell. A diferència de qualsevol jornaler corrent, en Toni desitjava amb ànsies el dilluns. Cada diumenge s’organitzava la setmana, tot i que no feia falta, atès que era un calc de l’anterior. Però aquell dia, un 17 de juliol, a l’hora de mirar el calendari se’n va adonar que el culpable dels seus maldecaps i amoïnaments estava a tocar. Una suor freda va recórrer el cos d’en Toni. Empès per l’angoixa i la desesperació, va anar a parar al calaix de les baixeses. A cop calent va obrir el paquet de cigarrets i en va treure un. Assegut a la cadira plegable de la cuina, va arrencar a aspirar tot el fum a mesura que el seu peu repicava contra el terra amb més intensitat. Simplement es trobava en un estat de nervis purs. Gairebé inconscient, dins una realitat paral·lela.
Uns dies després, enmig d’una batalla entre la son i l’abisme, va decidir aixecar-se del llit, trencant així el seu protocol. No podia més, el nerviosisme li pesava al pit. No havia de passar res, però el cos reaccionava com si el perill fos imminent. Només de pensar-ho, les quatre parets del saló es convertien en un espai hostil, imprevisible, ple d’amenaces invisibles. No confiava en el seu propi cos. Cada batec accelerat, cada mareig mínim, era un avís que interpretava com una possible catàstrofe. Aquesta desconfiança el feia sentir fràgil, exposat, com si caminés sense protecció. La por no només l’espantava, sinó que el limitava. El retenia, li tallava opcions, li robava llibertat. I amb aquesta renúncia constant arribava la frustració, una tristesa fonda en adonar-se que coses senzilles que abans, en dies de rutina, feia sense pensar-hi, ara li semblaven inassolibles. La seva lluita no havia estat contra el món exterior, sinó contra una por que vivia dins seu i que li condicionava cada pas. Encara que de cap manera podia frenar el destí i anar l’endemà de manera habitual a treballar. L’empresa, com cada estiu, estava de descans.
Per mor de no saber què fer, el seu primer instint va ser llençar-se a la cadira de la taula de l’ordinador. Aquell entreteniment el va apaivagar, encara que només per un instant. Una notificació del correu brossa el va deixar bocabadat. Per primer cop, no sabia si desitjava que el missatge fos una equivocació. Aquella nit va entendre que no li feia por marxar, sinó no saber qui seria un cop fora. Simplement ho va deixar en suspens, com si el viatge no pogués començar encara.
