Dos mesos, tres setmanes i cinc dies després de l’amarga confessió de les malalties, les tensions entre la Chloe i jo s’havien dissipat, i on abans hi havia ressentiment ara només hi ha rialles, somriures i una crepitant amistat.



Tots els racons més profunds i complexos de la nostra ment, tots els secrets i desitjos: ens ho confiàrem tot a l’altra. Malgrat la intensitat de la situació, la nostra relació es va forjar ràpidament, en les fredes i culminants setmanes del final de gener. Aquestes hores que passem juntes han passat a ser l'oasi en les nostres rutines. Tarda rere tarda, passem hores llegint històries i endevinant finals. La meva companyia havia estat tot un regal per a la Chloe, qui mai havia forjat un vincle així en la seva vida. No obstant això, amb l’inici de la primavera, van començar a aparèixer escletxes en el nostre mural idealista del paradís: algun factor tècnic es va esdevenir erroni i en qüestió de setmanes, dies, tot va desaparèixer.



Davant la gran porta de roure de la mansió dels Winchester, per tercer cop aquesta setmana, em disposava a fer les preguntes que m’havien turmentat els somnis i m’havien pres l’apetit. Truco a la porta fins que els artells es queden vermells per la irrevocable força que em prové de l’interior- la ira em floreix del cor.



-Nancy Winchester! Senyora Winchester! Senyor Winchester! Chloe!- crido fins que em cremen les cordes vocals i em deixo caure decebuda sobre l’estora, abraçant els genolls i amagant el nas entre els genolls.



No volia rendir-me - no podia- però el sol comença a amagar-se per l’horitzó i la nit no trigaria a endur-s’ho tot. Intento pensar en alternatives, en algun detall que me n'hagués descuidat i m’ajudés ara a trobar la veritat. Tanco els ulls i ho recordo tot. La memòria sempre ha estat una de les meves millors aptituds, però portat a l’extrem, tot comença a trencar-se.



De sobte, sento unes passes a l’altre costat de la porta i un sobre de paper fi i blanc com la neu amb un segell verd maragda apareix al meu costat. El cor em deixa de bategar per un segon, fins que obro l’embolcall i llegeixo el missatge. En quasi una setmana, no havia tingut cap informació nova, i ara de sobte una carta sencera. Ràpidament, amb els dits tremolosos, trenco el sobre per poder llegir el contingut. Fora no s’hi llegia res, però en llegir les primeres paraules, escrites amb pressa i ignorància, entenc que la carta no ha estat escrita per la Chloe.



‘’Estimada senyoreta Evans,



la família Winchester ha patit un canvi de plans i han estat obligats a marxar de la ciutat immediatament. Cap unió amb la família, sigui de contracte o d’ensenyament, haurà de ser posposat fins a nou anunci. Per ara, se us demana que abandoneu cap intent de retrobar-se amb qualsevol llaç que ha tingut amb la família.



Sentim les molèsties que aquesta carta pugui tenir en vostè,



R.J. Winchester."



Les paraules cauen sobre mi com un torrent d'aigua gelada, evaporant cap sentiment d'esperança que roman al meu interior. Un remolí d'emocions m'emporta a l'estat crític de la bogeria, i per un segon penso a tombar la porta, trencar les finestres i enfilar-se canaletes per poder entrar a dintre de la tenebrosa mansió i trobar-me amb la veritat. No puc marxar-ne amb aquesta resposta, i per un moment penso a quedar-me tota la nit, tota la setmana si fa falta, esperant al fet que tornin, a què algú em porti bones notícies... Sobtadament, m'adono de l'estupidesa dels meus propis pensaments, la bogeria que havia tingut per ocurrència. Al final, passats uns breus minuts després que caigui el sol i surti la lluna, m'aixeco i em disposo a marxar. L'única raó per la qual faig aquesta decisió, arrencar d'una les arrels tan joves que havien crescut en l'antiga biblioteca, és perquè ningú em va dir que em quedés. Una llum encesa en l'interior, fum sortint per la xemeneia, el miol del seu gat... Tot m'hauria fet quedar-me, però res em faria marxar.



Encara decebuda, dirigeixo les meves passes cap a la porta dels jardins de l'extensa propietat. Entre la foscor, un lleuger flaix cega la meva mirada per un moment. Tan sols un segon, tan sols un petit raig de llum, però és suficient per desviar la meva atenció. Sota un dels rosers continus al camí de sortida, un paquet amb un llaç roig s'amaga entre les dèbils branques del jove arbust. Al principi dubto a agafar-lo, però en mirar-me als costats comprenc que ningú vindrà a reganyar-me ni me'l prendrà de les mans. En agafar-lo, noto un lleuger pes i la fermesa del contingut. Semblant a un llibre, però massa tou com per a una novel·la i prou gruix com per a una llibreta de comptabilitat.



De sobte, sento unes branques trencar-se entre els arbres del meu darrere, i sense reflexionar-ne, com tantes vegades a la meva vida, surto corrents sense mirar enrere. Dins del meu pit, al fons del meu cor, un càlid i trepidant sentiment d'esperança brota i s'expandeix per tot el meu cos.



Tretze minuts més tard, refugiada en la meva habitació, reuneixo prou valor per desmantellar aquell misteri i trencar el paper que fa com embolcall. En obrir-lo, trobo un vell llibre de llom verdós d'un material que sembla cuir. La humitat de la terra no l'havia afectat, però un sentiment de melancolia i tristesa envoltava l'estança, com si la presència de l'estrany artefacte hagués absorbit tota l'energia positiva i alegria de l'aire que m'envolta.



Amb el petit obsequi en les mans, respiro profundament. Finalment, em decideixo a obrir-lo, amb masses expectatives de trobar-me pàgines i pàgines amb respostes a totes les meves preguntes. Un pes em surt de sobre en trobar paraules escrites en tinta negra sobre les grogues i fines fulles del llibre. En llegir la primera paraula noto un nus formar-se en la meva gola i sento la necessitat d'autocorregir-me -diari, és un diari.



"Estimat Diari,



mai he estat dotada per l'escriptura, a mi el que m'apassionava era la lectura. El meu avi va cultivar aquest meravellós hàbit en mi, quan tenia tan sols sis anys. He passat una vida envoltada per les més exquisides obres, els més reconeguts autors, però mai havia degustat tan profundament l'èxtasi de la literatura fins que vaig començar a viure amb altra perspectiva.



Si estàs llegint això - perquè sé que la teva tossudesa retrobarà aquest diari - és perquè ja no soc aquí, i mai més ens veurem. Almenys en aquesta vida, no ens veurem més. El primer dia que ens vam conèixer et vaig dir que patia d'anèmia. En l'última visita al metge, la doctora ens va alertar d'una transició en la meva condició: la meva anèmia s'havia descarrilat i no deixaria d'empitjorar fins que causés danys greus, arribant a la mort. Conduïda per la por, vaig fer el que millor sabia fer: llegir sobre l'assumpte. Vaig devorar tots els llibres de medicina de la nostra biblioteca, i fins i tot vaig haver de demanar que importessin enciclopèdies des de l'estranger.



Al final, entre volums i articles, vaig topar-me amb la veritat. No era una resposta a la meva pregunta existencial, sinó un perquè, una causa a l'origen del meu problema. Potser no coneixes bé a la meva mare, però és una dona molt aplicada; aconsegueix tot el que es proposa fer, costi el que costi. En néixer, em van fer unes proves mèdiques i vaig donar positiu en anèmia. Segons l'informe mèdic que vaig trobar, encara que estava mig consumit pel pols i el pas del temps, era només qüestió de temps fins que em trobés davant d'aquesta bifurcació; tan prop de la mort i alhora tan lluny. La meva mare va prometre's que jo mai m'hauria d'assabentar, que viuria una vida feliç i seria ignorant a la meva data de caducitat, que tenia un final prescrit però indeterminat.



No diré on he marxat, ja que sé que seria com plantar-te una idea incendiària al teu cap, però diré que soc molt, molt lluny de tu. Malgrat això, mai m’he sentit més propera a tu, escrivint la meva sentència en aquestes pàgines. Només volia agrair-te tot el que has fet per mi. Gràcies. Gràcies per provocar les meves últimes, però més pures, rialles. Gràcies per obrir-me els ulls i ensenyar-me a viure amb més color. Gràcies per acabar amb la formació que va començar el meu avi fa més d’una dècada.



Potser en una altra vida ens coneixem abans i podem passar més temps juntes. Potser en una altra vida no porto la mort dintre de mi i arribo a l’adultesa. Potser en una altra vida la meva condició la pateixes tu. Podríem viure totes les vides alternes en la teoria de la metafísica i mai recuperar aquest nexe que tenim en la nostra vida arrel. Però en totes estaré agraïda d’haver creuat els nostres camins.



Segurament t’estaràs preguntant per què t’escric en aquest diari i no una carta normal. Bé, el primer cop que vam parlar, em vas preguntar que llegia - què volia llegir. La meva resposta no va ser falsa, però tampoc del tot certa. En el fons del meu cor, la poesia i els seus versos són el combustible que em manté viva. Des que em llevo al matí fins que m’adormo al vespre, el meu cor batega per la poesia. La veritat és que mai he tingut la confiança per escriure els meus propis versos, però, qui sap, potser en una altra vida guanyava un Premi Nobel de Literatura.



En qualsevol cas, la resta d’aquest diari està en buit per a tu. Confio en tu per a escriure la meva vida. Escriu tot el que no he pogut jo en aquesta vida. Poesia o prosa, assegurat de què la meva història ha estat contada.



Gràcies un altre cop per ser la meva companya i amiga en els darrers mesos, no t'imagines el gran canvi que ha implicat en la meva vida. Has canviat la meva trajectòria completament, li has donat un nou sentit a totes les coses. Odio haver d'acomiadar-me així, però em sembla que no hi ha una altra alternativa.



Amb molt amor,



Chloe L. Winchester.



P.D.: Li enviaré records a la teva mare. Ara tindràs dues estrelles que et cuidin des del cel. Per sempre.”



Mentre llegia la carta, les llàgrimes m'havien distorsionat la mirada, i ara la impecable cal·ligrafia és gairebé intel·ligible. Dins del meu cap, mil pensaments creen un remolí d'emocions. Les seves paraules fan que la seva presència estigués vibrant en la meva habitació. Ara, ella és a kilòmetres de mi, però la sento al meu costat.



Per molt que em costés pensar amb claredat, tinc una cosa molt clara. Escriuré en aquest diari fins a acabar amb les mans plenes de tinta i els dits amb rampes - contaré la seva història.



Tot seguit, m'aixeco del llit i m'apropo a l'escriptori per a agafar un bolígraf. M'assec davant del diari, amb la pàgina en blanc mirant-me. Sento com em broten les paraules de dins i aprofito el corrent creatiu per a llançar-me en el buit del full. Del meu traç surten paraules, que totes juntes, formen la seva història. Escric la vida de la Chloe.