-I quina és exactament la teva funció?









-La Senyora Winchester em va ordenar que et llegeixi, però ara que veig que llegir és una de les teves aficions, no entenc com puc ajudar-te. - confesso amb una seguretat minvant cada segon.









La seva mirada es va tornar per examinar-me un altre cop. En quasi vint minuts, no havíem llegit una sola pàgina. El temps passava, i no havia succeït en cap de les tasques que havia de realitzar en una tarda.









-No confonguis passió amb coneixement, tu i jo no tenim res en comú. - agafa una pila d’enciclopèdies velles plenes de pols i puja les fines escales a la planta de dalt. -Jo llegeixo per educar-me i aprendre, tu ho fas pel vulgar fet d’omplir el teu avorriment de novel·les ximples.









En acabar l’última frase, un volum li cau de l'enorme pila, fent un fort ‘pum’ en caure a terra. En acte reflex, m’aixeco per agafar-lo, però just abans de tocar el llom del llibre, noto uns dits freds que m’aparten la mà del llibre.









-No necessito la teva ajuda. Pots marxar quan vulguis. De fet, no sé per què encara ets aquí. - amb la mateixa fredor del seu tacte, pronuncia les paraules plenes d’odi i disgust.









-La teva mare m’ha contractat per a … La veritat és que no ho tinc molt clar, ja que veig que llegir saps. - en dir l’última frase, les paraules del meu pare em venen al cap com una cascada d’aigua freda. - Però potser soc aquí perquè per molt que sàpigues llegir, no saps trobar bellesa ni entreteniment en les novel·les… I la veritat és que seria molt trist que algú amb una biblioteca com la teva no estigués aprofitant-la al màxim.









El silenci ens envolta i per un moment l’únic soroll que sento és el de les flames crepitant entre els joves troncs de fusta. Des de fora, veig com el sol comença a pondre's per l’horitzó. No ha de quedar gaire fins a les set, i llavors podré marxar. Potser és la meva tossudesa, però marxar sense aconseguir res no és mai una opció.









-Chloe, diguem una altra vegada, quins llibres llegeixes?









-Res que tu puguis comprendre. Llibres de ciència, enciclopèdies on pugui trobar informació de… - les paraules deixen de sortir com si se n’hagués recordat on era. O més bé, amb qui parlava. - És igual.









-Busques respostes a la teva malaltia, m’equivoco? -la pregunta surt abans de poder processar-la, i com tantes vegades, maldic la meva impaciència i abstinència.









La Chloe es gira, donant l’espatlla a l'estanteria que abans estava fullejant, i em mira amb un sentiment nou en la mirada. Els seus blaus iris reflecteixen tota la llum de l’estança. Les flames ballant en la seva mirada, i just quan pensava que havia fet malament en mencionar la malaltia, fa una passa en la meva direcció.













-Sents pena per mi, i per això intentes ajudar-me, veritat? - pregunta amb el seny arrugat.













-No. És a dir, sí que ho sento, què pateixis d'aquesta condició, però no estic aquí perquè em facis pena. La meva mare... La meva mare també patia una malaltia crònica, però va somriure cada dia fins que ens va deixar. Va lluitar i va romandre optimista. Ja sé que no és fàcil, però crec que t'entenc millor del que creus.













-Anèmia. Tinc anèmia des dels set anys. No té cura, però no et mata. Et limita tots els aspectes de la teva vida. - respira i s'asseu en la butaca enfront de la meva. -A la teva mare, que li van diagnosticar?













Amb un coixí entre les mans, començo a girar els flacs amb els dits per a tranquil·litzar-me. De sobte, un remolí de memòries m’inunda la ment. La meva mare, la principal protagonista. I la seva malaltia… El primer cop que se’m va trencar el cor. Li floreixia de dins, la mort. Amb cada dia es tornava més dèbil, i cada dia deixava de ser ella. Aquella malaltia m’ho va treure tot, perquè la meva mare era tot per a mi, el meu món.









-Càncer. -amb una paraula es poden dir moltes coses i absolutament res. En aquest cas, és suficient per a canviar el rumb de la nostra amistat.









Amb una mirada segellem els nostres secrets i tornem a les nostres tasques. Ella escull una novel·la històrica i jo una de ciència-ficció. Com no ens podem decantar per una, establim una dinàmica de la qual vaig llegir algun cop en un llibre.









-Tu llegeixes un capítol de la teva i jo un de la meva. En acabar, ens fem un resum en menys de cinquanta paraules i ens canviem els llibres. Així les dues podem llegir els dos alhora. Dos per un. -explico amb els peus sobre la butaca, còmodament estesa per començar la lectura.









-No té cap sentit. M’encanta. Però si he de resumir cap guerra galàctica d’aquelles americanes, no ho faré. -ressentida, agafa el llibre de la tauleta del cafè. -Recorda'm un altre cop, per què fem això?







-Perquè llavors podrem entendre ambdues històries sense formar-ne part de cap. Si de veritat vols aprendre a degustar els bons llibres has de tastar-los tots. Mai podràs saber totes les vides que podries viure, però estàs més a prop de poder llegir tots els llibres que mai ningú pugui llegir. Per què no intentar-ho?







-T'has tornat boja. Ara vols llegir-te tots els llibres del món. Sensacional. -escup l'última paraula amb un tó d'amargura, però els seus llavis deixen entre veure un discret somriure. Només necessito això per a saber que està funcionant.







-Tres... Dos... Un... JA!







I així passem les hores. Amb cada tarda, la Chloe gaudeix més de les històries (o almenys es queixa menys i posa millor cara). Fent un tomb per la infinita biblioteca, mirem en cada estanteria, cada racó, i triem els títols més esgarrifosos si fora trona, o els més ensucrats si fora els ocells canten. A poc a poc, anem forjant una mena de vincle, una simpatia que ens uneix amb un fil transparent que comunica les nostres ànimes. D'alguna manera, sembla que aquests moments hagin estat escrits en la nostra vida pel mateix autor, un destí en comú que ha creuat els nostres camins.











···







La foscor envolta cada racó del meu camp de visió i m'aïlla de cap realitat perceptible pels sentits. No recordo com he arribat, només d'anar-me'n a dormir amb el cap ple de pensaments i memòries. De cop i volta, un únic punt de llum apareix al fons del que sembla un passadís. Trepitjant el que sembla vidre trencat, m'apropo a la llum. Quan estic prou prop, distingeixo una porta entreoberta. Sense pensar-m'ho dues vegades, agafo el fred pom amb la mà i el giro lentament. La fermesa dels meus moviments em sorpren, el meu subconscient em dirigeix per l'estança com si ja hi hagués estat allà abans... Feia molt de temps.







-Mare. -la paraula rebota entre les quatre parets, envoltant una simple cadira davant una llar de foc en brases.







En girar el cap, el seu rostre desperta en mi coses que portaven adormides molt de temps. Enyorança. Calidesa. El sentiment de tornar a casa.







-Això és de veritat? - pregunto amb tota la intriga en mi. - Això està passant de debò?







-Filla, i què entens tu per veritat? Què més dona veure't en vida que en somnis? Som aquí ara mateix, i això és suficient. - pronuncia les paraules amb la calma de sempre, pausadament i sense pressa. M'odio per reconèixer-ho, però em recorda a la seva versió saludable abans de posar-se malalta tant.







-Però no hi estaràs quan em desperti. I no hi seràs quan torni a somniar. - en algun moment entre l'inici de la conversa i ara, he començat a plorar, i ara tinc les galtes mullades de tristesa.







-En el teu món tens a gent que ara mateix necessites, i ells et necessiten. És molt important que no t'oblidis d'ells intentant recordar-te de mi. -les brases de la llar de foc comencen a apagar-se, i amb elles, la imatge de la meva mare. I amb ella, el record més vívid que tindré mai d'ella, que ni tan sols sé si és real.







La seva silueta comença a difuminar-se amb la total obscuritat d'una nit hivernal, i noto com el fred em cala pel cor fins als pulmons. Portava calidesa allà on anava, fins i tot en presència d'àngel de la guarda. Això és ella per a mi, el meu àngel de la guarda. Amb els genolls a terra, les mans al cap i les pulsacions alterades, em preparo per a tornar a despertar al món real, però ella no m'abandona en cap moment.







Això era el que necessitava, recordar-me que ella sempre havia estat amb mi, mai m'havia deixat. Intento pensar en l'última frase que ha dit, alguna cosa de la gent que pertany al meu món. Alguna persona nova, una que no sempre havia estat present, però pressentia que sempre estaria amb mi. Connectades per un fil i portades cara a cara per l'estrany joc del destí, la Chloe Winchester havia marcat un abans i un després en la meva vida.