CAPÍTOL 1: LA MANSIÓ WINCHESTER



En tornar la mirada al seu rostre, noto els seus verds iris perforar la meva ment, com si estigués buscant una solució a un problema transversal. Les seves celles, corbes i fines, es mouen indicant-me que el que busca és la meva paraula: una resposta. M’havia quedat tan bocabadada al davant de tanta classe i tant de luxe que havia dissociat completament de la conversa.



-Sí senyora, serà un plaer. - dic mentre moc el cap a dalt i a baix energèticament. -Quina seria la meva tasca, exactament?



Nancy Winchester, que s’havia aixecat de l'elegant sofà d’un salt, ja quasi estava a la porta fent-me un senyal per a marxar. En els seus llavis pintats de carmí, un gran somriure m’indicava la gran felicitat que havia causat en la dona la meva acceptació. En veritat, no entenc que hi té el meu treball d’emocionant que la fa tan alegre, només em dedico a llegir vells llibres a gent vella en cases velles fins que un dels dos ens adormim. Hi ha dues opcions: és una excel·lent bibliòfila i es mor de ganes de què li llegeixin avorrides novel·les, o està profundament alleujada de poder contractar-me per a no haver de fer-se càrrec d'un dels seus pares o tiets, que en la tercera edat, els enfoca més com a obstacles que com a valuoses peces en la seva vida. Em decanto més per la segona.



-Tots els detalls estan en aquest manuscrit, encara que m’imagino que amb tants anys d’experiència ja ets una experta. - amb la seva mà en la meva esquena, em guia pels grans passadissos fins al rebedor. Allà, m’entrega un antic llibre cobert de pols, que vaig suposar seria el manuscrit, i amb l’altra mà m’obre la gran porta de fusta.



-Demà a les quatre del vespre. No hi arribis tard! - crida Nancy Winchester movent frenèticament la mà en senyal de comiat.- Ah! I no t’oblidis de llegir el manuscrit!



El fort soroll de la porta en tancar-se em sobresalta tant que quasi se m’escapa el vell llibre d’entre les mans. Passant una mà per la rústica portada aconsegueixo treure la densa capa de pols. En lletres daurades es llegeix ‘Manuscrit de l’art de la literatura i altres branques’. Estranyada, fullejo les primeres pàgines per a arribar a l’índex i poder així estudiar els continguts que m’havia de llegir per a l’endemà.



Sorprenentment, trobo totes les fulles sense cap paraula. Passo amb fervor totes les pàgines fins al final: res. Tot està en blanc. Potser la Nancy Winchester s’havia confós de manuscrit, o potser la tinta s’havia aclarit amb el pas del temps. A resposta d’aquest últim pensament torno a obrir el llibre i m’apropo el llibre al rostre. Res. L’espai en blanc en tantes pàgines era sufocant, com anar a un concert i no escoltar música i cançons al màxim volum, o anar a un museu només per trobar-te que els tapissos dels quadres estan en blanc. Cap artista havia posat un dit a sobre d’aquest llenç en blanc, i aquest pensament em rondina pel cap fins que baixo de l’últim bus i obro la porta de l’entrada.



-Papà! Ja he tornat. Aquella senyora m'ha tingut parlant de... La veritat és que m'he avorrit tant que no m'he assabentat que parlava.- confesso mentre que deixo l'abric penjat al costat de l’abric del meu pare. Avanço caminant fins a la cuina, on el trobo mirant al forn amb les celles cenyides. -Hauries d'haver vist la seva mansió, era infinita! Et juro que hi havia més estances que persones en aquesta ciutat. En la seva biblioteca les estanteries eren tan altes que necessitaven una segona planta per a agafar els llibres més alts!



- Algun dia, Belle, tindràs tots aquells llibres i aprendràs perquè cap persona aficionada a la lectura en té tants.



-Què vols dir? Si poguessis tenir tots els llibres del món a casa teva, no els tindries?- pregunto furtivament mentre paro taula.



-Si poguessis saber-ho tot, totes les respostes a totes les preguntes, voldries tenir aquests coneixements?- el meu pare aixeca una cella en senyal d'interrogació i veu l'aigua que s'acabava de vessar al got. Fa una llarga pausa fins que em pregunta. -La gent pot tenir una mansió tan extensa com la seva riquesa, poden tenir fileres i fileres infinites repletes de llibres, però si no tenen la capacitat de qüestionar-se de què els serveix, no hi trobaran mai la seva utilitat. M'hi jugo el que vulguis a què aquesta família, els Winchester, no han llegit res de Dickens o de Hemingway, però són conscients de la gran fama d'aquests escriptors, i omplen les seves estances de les seves obres en un intent d'atraure tan sols un quart de la fama i riquesa dels autors.



-Vols dir que els Winchester no són uns culturistes com insinuen i que només m'han contractat per a entretenir a la seva pobra filla com si jo fos un joglar de l'era medieval? -insinuo amb un tó sarcàstic en recordar les gracioses imatges que ens van ensenyar a classe d'història dels joglars dels reis medievals.



-Vull dir que els Winchester t'han contractat perquè ells no estan dotats per l'art de la literatura, només ho aparenten. En canvi, tu tens el poder d'entretenir i expressar emocions i sentiments a través de les paraules. -amb cura, el meu pare planta un petó al meu cap mentre que deixa els plats bruts a la pica. Com sempre, havia acabat de dinar abans que jo i s'instal·lava al seu vell seient reclinable on llegia fins a mitjanit.



-Ella està malalta. -les paraules s'escapen dels meus llavis abans que pugui processar-les. -La filla dels Winchester, pateix d'una malaltia crònica. No em varen confiar els detalls, però no pot caminar, va en cadira de rodes.



El meu pare aixeca la vista de la seva lectura, i em mira detalladament. Els seus ulls s'apaguen per un moment, un efímer, però obvi moment, com si li hagués passat algun pensament obscur per la seva ment. Abans que pugui perdonar la meva abrupta intervenció, ell afegeix:



-Potser la pots ajudar a viure amb més color.



Amb aquestes paraules em vaig deixar caure al llit, i mirant al sostre, em repetia una vegada i una altra la conversa amb el meu pare. Què havia volgut dir amb viure amb més color? I que significava allò d’insinuar fama i riquesa, i que tenien a veure els Winchester amb tot allò? Si la Nancy Winchester no llegia els llibres, ni el seu marit, potser eren per a la seva filla? I si era la seva filla la que mantenia amb vida la biblioteca, per què m’havia contractat per a què li llegeixi jo?



Els meus pensaments ballaven pel meu cervell, mentre que, lentament, m’endinso al món dels somnis. L’únic lloc on no m’he de preocupar per trobar-ne respostes a preguntes laberíntiques. Aquest cop, el somni m’havia tornat als passadissos de la biblioteca de la mansió dels Winchester, però alguna cosa em resultava molt familiar. Els lloms dels llibres tenyien el lloc d’alegres tonalitats taronges i verdes, amb tocs de blaus marí, amb les cobertes de vellut i les groguenques pàgines invitant-me a la lectura dels seus versos. Semblava com si un remolí de color hagués inundat les apagades estances de la vella biblioteca.



De sobte, un moviment a la meva dreta capta la meva atenció. Una cascada de rínxols daurats sobresurten per sobre de la butaca enfront de la xemeneia. L’escalfor del foc juntament amb un fort sentiment de familiaritat m’envolta, i amb un pas rere l’altre, m’apropo a les flames que es reflecteixen en aquell individu. Tan conegut i tan estrany. En apropar-me més, reconec un rostre pàl·lid, però banyat per les ombres d’un foc dansant sobre les pigues del seu nas pintava les seves galtes de taronja. Els seus iris verds em recorden als dies despreocupats d’estiu, a les valls del nord, on la gespa cobria allà fins arriba la vista, i la pau del riu cobreix tota mena de pensament.



En el moment en què les nostres mirades creuen, un corrent elèctric em creua de cap a peus. Uns segons, tan sols un instant efímer, són suficients per a connectar dues ànimes. Dues cares d’una mateixa moneda, com el sol de primavera i una lluna de tardor. Dues línies paral·leles que es van separar fa ja molt de temps. La nostra història va ser curta, però consistent. Com una musa i un escultor, una tragèdia va separar-nos, però el temps mai aconseguirà que oblidi aquest somriure tan peculiar. Vam separar-nos fa anys, però conec aquest rostre més que qualsevol altre al món. Cada nit somnio amb ella, la seva complexió dolça i tranquil·litzadora, i cada matí, en mirar al mirall, la torno a veure; tanmateix, aquest cop la persona que em retorna la mirada soc jo, no ella. Dues còpies del mateix retrat, tan diferents i tan iguals.



Mai podria oblidar-me d’aquests ulls, i ara per primer cop en anys, la persona que em tornava la mirada no era el meu reflex al mirall, era la meva mare.