Després d’aquell tret, la Nina va canviar.



No d’una manera evident, no era com si hagués deixat de ser ella de cop, però hi havia alguna cosa diferent. Ho veia en els seus gestos, en la manera com entrava als llocs, com si ara mesurés cada pas. Ja no caminava amb aquella seguretat exagerada que la feia semblar intocable. Ara mirava darrere seu. Ara pensava.



I jo ho veia tot des de massa a prop.



Els dies següents van ser més densos. L’ambient a OBLIVIA estava carregat, com si l’aire pesés més del normal. La seguretat havia augmentat, hi havia més controls, més preguntes, més mirades. Però ella seguia amb la seva rutina, com si es negués a acceptar que havia estat a punt de morir. O potser sí que ho acceptava i només ho amagava millor.



Viktor no va trigar a tornar a aparèixer.



—Ja has jugat prou —va dir—. Aquesta vegada no fallis.



—No fallaré.



—Això espero.



Va penjar sense dir res més, com sempre. Però aquesta vegada la seva veu tenia alguna cosa diferent. Més pressa. Més pressió.



I això em va fer pensar.



Aquella tarda, la Nina em va demanar que em quedés fins tard. Tenia reunions, informes, coses pendents. O això deia. Jo vaig assentir, com sempre, sense qüestionar res. Vam passar hores en silenci, cadascuna per lliure; ella al seu despatx, jo al meu, ordenant arxius, mentre estàva inquieta.



Quan l’edifici es va buidar completament, el silenci es va fer més present. Ja no hi havia passos, ni veus, ni soroll de teclats. Només nosaltres dues i tot el que hi havia entre mig. Vaig aixecar-me. Sense pensar-ho massa. Sense donar-me temps a dubtar i caminar fins al seu despatx, el trajecte s’em va fer llerg, però anàva decidida.



Vaig obrir la porta i ella estava dreta, mirant per la finestra. Barcelona brillava als seus peus, com si res hagués passat, com si el món continués igual.



—Sabia que vindries —va dir, sense girar-se.



Vaig tancar la porta darrere meu.



—Sempre tan segura, no?



Es va girar lentament. No somreia.



—No és seguretat. És lògica.



Vaig avançar uns passos.



—Explica’m-la.

Em mirava fixament, amb una calma que em posava més nerviosa que qualsevol crit, amb aquells ulls i amb tot allò que sabien i amagaven.



—Algú va intentar matar-me —va dir—. I l’única persona que ha estat prou a prop… ets tu.



El silenci es va fer pesat, no ho negava tampoc calia.



—Ja te’n recordes? —vaig dir finalment.



Les seves celles es van arrufar lleugerament i es va queda dubtosa.



—De què?



Vaig riure, però en to irònic i llavors vaig começar a passejar de punta a punta del despatx amb un somriure lleuger.



—Clar. Tu no recordes mai res que no t’interessa.



Vaig treure l’arma. Aquesta vegada sense pressa. Sense dubtes.



—Rata fastigosa —vaig dir—. Institut. Passadissos plens de gent… i tu al mig.



El seu rostre va canviar, no del tot però prou.



—Millie… —va dir, en veu baixa.



El meu nom. Per fi.



—Si, sóc jo, la rata fastigosa —vaig respondre.



El silenci es va trencar en aquell moment. Tants anys esperant això.Tants anys volent sentir-ho. I no va canviar res.



El dit em tremolava lleugerament, i ella estava allí, no es movia, no cridava, no parlava, només em mirava.



—Fes-ho —va dir.



Vaig apretar l’arma amb més força.



—No em donis ordres.



—No és una ordre —va dir—. És el que has vingut a fer.



Vaig avançar un pas.



Ella no va retrocedir.



—Saps què és el pitjor? —vaig dir—. Que ni tan sols recordaves la meva cara.



Va baixar la mirada un segon.



—Recordo el que feia.



Aquella resposta em va descol·locar, era com si no parlés ella, com si de cop s’hagués transformat.



—Què?



—Recordo com tractava la gent —va dir—. Recordo que era una imbècil, però Millie…



El silenci es va fer més dens.



— Jo venia d’una familia adinerada, i res podia ser fora de lloc. Teniem una estabilitat ecònomica alta és a dir, erem una familia prestigiosa. Però realment mai ningú m’ha acabat de conèixer —va afegir—. Fins ara.

Vaig notar com alguna cosa dins meu es movia. Ràbia. Dubte. Tot barrejat. Vaig baixar l’arma uns centímetres.



I en aquell moment, tot va passar massa ràpid.



— Millie… jo… no sé com explicar-t’ho… jo… soc lesbiana i a l’institut no podia expressar-ho. Vaig parlar-ho en tots els membres de la familia, no van voler acceptar-ho, no van voler acceptar-me Milie.



En aquell instant tot va canviar, les llums de Barcelona van colapsar, la meva ment va colapsar, jo vaig colapsar.



Vaig notar una certa tristor en la seva cara però no em podia permetre retrocedir.



Tot el que acabava de dir em removia per dins d’una manera que no m’esperava. No encaixava amb la Nina que jo havia odiat durant anys, amb la que havia construït dins del meu cap, amb la que m’havia repetit cada nit abans de dormir. I això em feia més mal que qualsevol insult.



—Això no canvia res —vaig dir, amb la veu més seca del que volia.



Ella no va apartar la mirada.



—Per a mi sí.



El silenci es va fer més dens, més incòmode. Ja no era només odi el que hi havia entre nosaltres. Era una cosa més difícil d’aguantar, més real.



Vaig apretar l’arma amb força, intentant tornar al que havia vingut a fer.



—Sempre tens una excusa, eh?



—No és una excusa —va respondre—. És la primera vegada que no m’amago.



Aquella frase em va frenar un segon. Un segon massa llarg.



Va baixar la mirada, com si acceptés el final.



—Fes-ho, Millie.



El meu cor bategava massa fort. Tot aquell moment, tots aquells anys, tot l’odi acumulat… estava a un sol gest de distància. Només havia d’apretar el gallet.



I ja està.



Però no ho vaig fer. No perquè no pogués. Sinó perquè, de cop, no ho entenia.



—Per què jo? —vaig preguntar, gairebé sense voler.



Va aixecar la mirada lentament.



—Perquè vas serl’única que no jugava —va dir—. Tothom volia ser com jo, seguir-me, agradar-me… però tu no. Tu em miraves com si sabessis alguna cosa que la resta no veia.



El silenci es va quedar suspès entre nosaltres.



—No ho sabia —vaig dir—. Només sabia que et detestava.



Va assentir, com si això confirmés alguna cosa.



—Ja ho sé.



Vaig baixar una mica l’arma, sense deixar-la del tot.



—Doncs ja està —vaig dir—. Això s’acaba aquí.



Vaig apretar el gallet.



El tret va ressonar dins del despatx.



Però no va anar cap a ella.



Va impactar contra la paret.



Durant uns segons no es va sentir res més.



Ella em mirava, sorpresa. Jo també.



El telèfon va començar a vibrar dins la meva butxaca. No calia mirar per saber qui era. Viktor. No el vaig agafar.



—No ho entens, veritat? —va dir la Nina en veu baixa.



—No —vaig respondre—. I crec que ja no vull entendre-ho.



Vaig deixar l’arma damunt la taula, com si pesés massa.



El telèfon seguia vibrando, insistent, com tot el que m’havia portat fins allà.



—Si surts per aquesta porta, tot canviarà —va dir ella.



Vaig somriure lleugerament. —Ja ha canviat.



Vaig caminar cap a la porta amb calma, notant cada pas, com si fos la primera vegada que decidia alguna cosa per mi mateixa. Quan vaig posar la mà al pom, el telèfon va deixar de vibrar de cop.



Silenci.



Vaig obrir la porta i em vaig aturar un segon, sense girar-me.



No per ella. Per mi.



Per tot el que havia sigut fins aquell moment. I per tot el que encara no sabia què seria.



Vaig sortir.



I aquesta vegada, no sabia si acabava de deixar enrere el meu passat… o si acabava de començar alguna cosa molt pitjor.