“Nina, Nina, Nina, Nina, Nina…”

El seu nom era el causant dels meus malsons. Un nom arrelat a mi, cosit a la meva infantesa com una ferida que mai no acaba de tancar-se. Tot i que ella no sabia qui era jo, jo sabia perfectament qui era ella. I no només perquè fos la gran empresària jove, atractiva i exitosa que tothom admirava.

Jo coneixia la veritable Nina Winchester.

Mentre em mirava amb aquells ulls blaus, clars com el cel d’un matí serè, jo no veia la dona que tenia davant, sinó la mirada que m’havia perseguit durant anys. Una mirada que em va marcar, que em va ensenyar que el poder pot ser cruel, i que encara avui apareix quan tanco els ulls. Ella em mirava com si fos una desconeguda, no se'n recordava de mi.

“Rata fastigosa!”, aquest és el nom que des de petita em descrivia, no perquè ho volgués ser, de fastigosa, i molt menys una “rata” sinó per culpa de la Nina. Tots anaven darrere d’ella com si fóssim gossos, inclús alguns es rebaixaven per ella; era guapa, el model perfecte de l’institut, el que tothom esperava d’una adolescent d’aquella edat, la referent principal de moltes. Però no era la meva referent, jo no era com elles ni tampoc volia.

La Winchester, de família adinerada, era la típica puta mantinguda que ho tenia tot, presumia fins i tot del pèl de les pestanyes, i del no pèl de les cames. Deixava a tothom per sota seu, ningú podia ser més que ella i sempre anava en grupet, ella i dos més, però solament ella era la que podia manar sobre les altres.

“Solament ella, ella, ella, ella, ella…”



–Millie, que m’escoltes?-- em va dir.

Merda.

–Sí, perdona és que estic una mica nerviosa– vaig dir amb veu tremolosa.

–Tranquil·la, és normal, jo quan vaig començar en aquesta empresa, no t'enganyaré, la gent ja em coneixia d’abans, però quan vaig fundar OBLIVIA estava tremolant, no pel temor del que em diguessin… –

Ja tornava, no havia canviat, seguia presumint com sempre. Les seves paraules se sentien de fons i es fusionaven amb el meu pensament, no podia concentrar-me, no podia escoltar-la.

—... però bé, els nervis sempre juguen males passades. Vols un cafè o alguna cosa per beure?-- Va dir amb aquell to irritant de jove estirada.

– Sí, un cafè per favor.-- Vaig intentar dissimular els nervis i el que em causava tornar a estar a prop d’aquesta persona, però ella ho va notar, ho vaig veure als seus ulls i als seus gestos. L’havia estudiat massa per a saber que estava a punt de no donar-me la feina.

–Millie, comencem. Si estàs aquí és per la feina que hem anunciat, has sigut una de les seleccionades, has d’estar agraïda, perquè no tothom té la sort de treballar a la meva empresa–

Mentre tornava a presumir anava de punta a punta de la sala amb els seus talons de color roig d’agulla, fent soroll per tot. Jo estava asseguda a la butaca d'aquell tan característic color caramel. Mentre caminava se li movia els cabells, amb la seva cua perfecta, es notava que darrere aquella cua hi havia molta feina, no se l’havia fet ella, aquelles mans de porcellana amb les ungles perfectament fetes i conjuntades amb el color de l’americana no feien aquell pentinat.

Jo remenava la tassa de cafè a gran velocitat, no m’havia donat ni sucre blanc, era cafè sol, es notava que seguia la dieta que segurament li havia proposat la seva nutricionista, res de sucre.

Feia vint minuts que les meves sabates havien trepitjat aquella moqueta i encara em quedava molt de temps allí.

–Millie? M'estàs escoltant? Et veig un poc dispersa.--

–Sí, sí, perdó.-- Vaig contestar.

–Ets un bon perfil, però en aquesta empresa som bastant estrictes, necessitem que poses de la teva part, et necessito amb les orelles ben obertes si això no va enlloc, , no em facis penedir d’elegir-te com la meva assistenta. Per què vols aquesta feina?--

Vaig mentir. –Vull aquesta feina perquè vaig venir nova a la ciutat de Barcelona, però realment soc de Terrassa–

Em va interrompre. – Terrassa? Jo també soc d’allí, però vaig fundar OBLIVIA a la ciutat de Barcelona perquè vaig pensar que tenia més oportunitats per triomfar encara més i així ha sigut. De fet, em sones molt.--

— Potser et confons, tu a mi no em sones.--- Vaig tornar a mentir, òbviament sabia qui era aquesta cara d’harpia dolenta.

— No et sona el cognom Winchenster?-- Va dir amb la cella mig aixecada, amb cara de “qui no em coneix a mi?”

— No.-- Vaig tornar a mentir per tercera vegada. La Nina era més llesta del que pareixia.

Vam desviar el tema i vam seguir amb l’entrevista com si res, una entrevista de feina normal i corrent, amb coses de la seva vida entre mig perquè sempre ha sigut així ella, no ho vaig escoltar, desconnectava cada vegada que parlava d’això.

L’únic que vaig sentir va ser: – Estàs contractada Millie, felicitats, benvinguda a OBLIVIA, comences demà a primera hora. T’ho explicaré tot més detalladament demà. —

Estava a punt de sortir per la porta i mentre la mà girava el pom de la porta em va dir una última cosa.

– Per cert, les teves coses estan preparades, també tindràs un telèfon mòbil amb solament un número, el meu, que és el que importa. Això es troba a la planta 3, escala B, porta 23, allí estarà el teu despatx a uns metres del meu. —

Vaig assentir amb el cap i vaig sortir directament a cercar el meu nou despatx, allí vaig trobar tot el que necessitava. No era gaire gran però sí acollidor.

I finalment vaig sortir d’aquell gratacel, i en aquell mateix instant em va picar Viktor Malenkov.

El passat acabava d’asseure’s a pocs metres d’ella, i aquesta vegada no pensava quedar-se en silenci.