—Sí, digue’m? —vaig respondre, intentant que la meva veu sonés serena mentre travessava el carrer i m’allunyava d’aquell edifici de vidre que brillava massa per tot el que amagava.



—Ja estàs dins? —La veu de Viktor Malenkov no canviava mai. No tenia matisos. Era plana, calculadora, com si cada paraula estigués mesurada abans de sortir.



—Contractada. Assistenta personal. Despatx a pocs metres del seu.



Durant uns segons no va dir res. Però el seu silenci no era buit, era dens. Podia imaginar-lo assentint lleument, satisfet.



—No t’hi acostumis —va dir finalment—. No és una feina, és una posició. I les posicions canvien.



—Ho sé.



—Nina Winchester no és només una empresària amb èxit. Té influència. Té aliances. I té un instint que l’ha mantingut on és. No subestimis això.



Vaig mirar el reflex del meu rostre al vidre d’un aparador. No semblava una assassina. Semblava una noia normal, amb una carpeta sota el braç i els cabells recollits de manera discreta.

—No la subestimo —vaig dir.



—Més et val. Observa. Estudia-la. Vull saber els seus horaris, les seves rutines, amb qui es reuneix i quan està sola. No facis cap moviment sense que jo ho sàpiga.



Vaig fer una pausa abans de contestar.



—Entesos.



—Recorda, Millie, no és personal.



La trucada es va tallar i vaig quedar-me quieta uns segons. No és personal. Aquelles paraules em van provocar un somriure gairebé imperceptible. Per a ell no ho era. Per a mi ho havia sigut des del primer “rata fastigosa.



Els dies següents a OBLIVIA van ser una prova de control. Nina actuava com si jo fos invisible i indispensable al mateix temps. Em donava accés a documents confidencials, m’enviava a reunions en el seu nom i em feia quedar fins tard revisant informes que probablement ni ella mateixa llegia sencers.

De vegades m’observava amb aquella mirada analítica que ja coneixia de l’institut, com si estigués intentant recordar d’on em coneixia. Però després somreia, segura d’ella mateixa, i continuava parlant de beneficis, d’inversions i d’èxits que pronunciava amb una naturalitat que fregava la vanitat.

Jo prenia notes. Però no només de feina.



Arribava a les 8:15 puntual. Cafè sol, sense sucre. Dinar lleuger que li portaven d’un restaurant ecològic. Gimnàs privat els dijous al vespre, sense escorta visible, només la confiança absurda que el món estava fet a la seva mida.



El dijous següent, quan em va dir que marxava abans perquè necessitava desconnectar, vaig sentir una pressió estranya al pit. No era dubte. Era anticipació.

La vaig seguir mantenint una distància prudent. L’aparcament subterrani del gimnàs era ampli, fred i massa silenciós. Les llums blanques reflectien sobre el terra polit i l’eco dels seus talons ressonava com un compte enrere.



Va baixar del cotxe parlant pel mòbil, rient lleugerament. Aquell riure em va traslladar anys enrere, als passadissos de l’institut.

Vaig treure l’arma amb moviments precisos, gairebé mecànics. No hi havia nervis, només concentració. Vaig apuntar al centre del seu cos, calculant la distància, la trajectòria, el temps exacte.

Però just quan el dit va pressionar el gallet, ella es va girar lleugerament, com si una intuïció antiga li hagués recorregut l’esquena. El tret va impactar contra el lateral del vehicle i l’alarma va esclatar amb un so estrident que va omplir tot l’espai.Nina va cridar i va caure a terra, protegint-se el cap amb les mans. Durant una fracció de segon les nostres mirades es van creuar. No hi havia reconeixement, però sí por. I alguna cosa més. Comprensió.



Vaig fugir abans que la seguretat arribés corrent. Aquella nit, el telèfon va vibrar.



—Has actuat sense ordre —va dir Viktor, amb una calma que feia més mal que qualsevol crit.



—Era l’oportunitat perfecta.



—No. Era una prova. I ara estarà alerta. Has deixat que el passat decidís per tu.



Vaig tancar els ulls un instant.



—No tornarà a passar.



—Espero que no. La pròxima vegada no fallis, Millie.



Quan vaig penjar, vaig mirar el sostre de la meva habitació, conscient que tot havia canviat. Nina Winchester ja sabia que algú la volia morta. Encara no sabia qui. Però jo sabia una cosa amb absoluta certesa.

Aquesta vegada no seria una nena callada al fons del passadís.



I ella, tard o d’hora, recordaria el meu nom.