Van passar els dies, les setmanes, els mesos, i els treballs de rehabilitació de l’edifici anaven avançant a bon ritme.



Era un dia qualsevol quan en Pau s’acabava de despertar i després d’una bona dutxa i vestit de manera casual, va preparar amb la cafetera italiana un cafè que aviat va impregnar amb la seva olor, intensa però agradable, tot l’apartament. Com de costum, va seure a una de les dues cadires de la cuina, al voltant de la petita taula de marbre, i passant les pantalles del mòbil per mirar els missatges dels seus contactes i les notificacions, una de les notícies locals li va cridar l’atenció:

“Es troba el cos sense vida d’una dona de trenta-dos anys al Parc dels roures. Es tracta de l’escriptora Anima Mandul, d’origen nigerià, coneguda per les seves obres literàries reivindicatives. L’autora era una activista que amb un estil de vida alternatiu, amb cabells llargs pentinats amb rastes i motius ètnics als seus vestits, denunciava a través dels seus llibres tota mena de prejudicis i discriminacions, portant als lectors a una reflexió...”



En Pau no es va mostrar indiferent. De seguida li va venir a la ment la imatge del dia que van trobar el nadó, sol, indefens, i va mirar per la finestra de l’edifici abandonat i veié com una dona d’aquelles característiques s’allunyava de l’edifici.



Es va quedar pensatiu. Es va posar les mans a la cara intentant lligar caps però tot el que li arribava eren dubtes i preguntes. La notícia deia que es tractava d’una escriptora nigeriana.... Seria aquella noia l’autora del llibre que va recollir i que tenia ara mateix a casa?...De seguida, es va dirigir a l’habitació, va remenar per la prestatgeria i el va trobar. El llibre que tant li havia agradat, que li havia mostrat lliçons de vida i del qual havia esquinçat instintivament el full final tenia al seu llom el nom de l’autora. En Pau el va mirar i mentalment va llegir: Anima Mandul. Sense tenir cap vincle ni conèixer res de la dona, va sorgir del fons del seu cos una tristor que el va paralitzar per moments.



Els dies anaven passant.

Un dia, des de la finestra de l’oficina, just abans de tancar l’ordinador per marxar, en Pau va mirar el carrer mullat per la pluja i amb trànsit dens fruit de l’activitat de la ciutat. La gent caminava atrafegada de banda a banda amb els paraigües però de lluny va ataüllar la figura d’un home alt i prim que va captar la seva l’atenció. Vestia un abric llarg i fosc que el feia esvelt i un gorro de llana li cobria el cap; semblava buscar aixopluc sota el tendal de la botiga de la cantonada. En Pau va deixar l’oficina i ja al carrer, just a la cantonada, el va veure. Les seves mirades es van creuar.

En aquell moment la pluja es va començar a animar, i en Pau va retrocedir a la porta principal de l’edifici per aixoplugar-se al portal. Quan va tornar a mirar, l’home ja no hi era.



Va arribar a casa mullat pel xàfec i cansat. Desprès d’una dutxa reconfortant amb aigua calenta va preparar el sopar i al cap d’una estona es va ficar al llit per llegir una mica. Era impossible, la concentració s’escapava de les pàgines retrobant-se amb la mirada d’aquell home mantenint una inquietud present.

Des de llavors, en Pau sempre mirava pel carrer buscant l’ocasió de trobar-lo de nou. Com cosa del destí, un dia sobre les set de la tarda a la sortida del treball el va trobar. Era l’home prim i esvelt dirigint-li la mirada a l’altra banda del carrer. En creuar-se les mirades fixament, l’home va començar a caminar allunyant-se quan ràpidament en Pau va creuar el carrer per anar darrere d’ell.

L’home caminava de pressa, amb passos lleugers. En Pau accelerava per no perdre’l de vista, quan de sobte just en girar una cantonada se’l va trobar de cara. S’havia aturat. Allí el tenia, quiet i desafiant. Les mirades de nou es van fixar l’una amb l’altra, i aleshores sense poder reaccionar i amb cara d’espantat en Pau va veure de qui es tractava.



–Roc? Ets tu? – va exclamar sorprès.



L’home amb cara trista no es va poder contenir i amb llàgrimes als ulls el mirava sense poder contestar. Es va treure el gorro de llana del cap i va ajupir el cap. En Pau es va quedar glaçat i desprès d’uns segons de silenci el va abraçar.

–Què hi fas aquí?...Com estàs?...Per què no has vingut a veure’m abans?...



Sense adonar-se’n en Pau feia preguntes sense parar, estava sorprès però emocionat. No podia creure que tenia al seu germà al davant; era com si no hagués passat el temps, no era conscient del seu estat fins que li va dir:



–Pau, estic bé, no et preocupis per mi però m’has d’ajudar. Et necessito més que mai.



En Pau el va convèncer per anar a casa, tenien molt de què parlar. Aquella va ser una nit llarga.

En Roc li va contar tot el que havia estat la seva vida, les seves amistats, els seus viatges i aventures fins que va començar la relació amb una noia de la que es va enamorar. Era una noia culta, fascinant. Compartien els mateixos valors de vida i deixaven de banda tot allò banal. La seva relació era autèntica i sòlida i la seva vida més bé alternativa i bohèmia, lluitant per ideals i principis que els aproparien a la felicitat. Van decidir tenir un fill, però just en quedar-se embarassada va ser quan va arribar la malaltia que els va fer trontollar i patir fins al final, però això no va ser prou per abandonar tot el que havien construït junts, així que van tenir el nen tot i que ella anava empitjorant.



–Ha estat un temps difícil, molt complicat. Jo no em veia en coratge de continuar sense ella. – en Roc va sospirar i desprès d’una pausa va continuar.

–Tot semblava acabat quan vaig veure el teu nom als cartells com arquitecte encarregat de rehabilitar l’edifici abandonat. Va ser llavors quan ho vam veure tot clar; deixaríem el nostre fill perquè sabíem que amb tu tindríem una oportunitat. I així va ser, aquell dia en veure’t vam deixar el petit i vam marxar.



Amb llàgrimes als ulls, en Roc va afegir:

–He compartit les millors estones de la meva vida amb ella i l’havia d’acompanyar en els moments finals. M’ha trencat el cor veure-la vençuda per una malaltia que no ha pogut superar però m’ajuda pensar que la seva vida no acaba amb ella, ha deixat un fill, el meu fill.

–I què puc fer jo ara? – va preguntar en Pau.

–Necessito que m’ajudis a recuperar el meu fill. Jo no puc fer res. No tinc casa, em trobo sol i no puc oferir-li res. Ningú em creurà si dic que soc el seu pare, a més a més, com explicaria que l’he abandonat?



Va ser una conversa llarga i intensa. En Roc no parava de parlar i contar tot el que havia fet els darrers anys, mentre en Pau escoltava sorprès, silenciós, amb un posat seriós i amb una alegria continguda difícil d’explicar, perquè després de tot tornava a estar amb el seu germà, el mateix amb qui havia compartit la seva infantesa i tants moments de complicitat.

En un moment de tants, en Pau el va interrompre, es va aixecar per anar a l’habitació i va tornar amb el llibre a la mà. En Roc, en reconèixer el llibre no es va poder contenir i unes llàgrimes sinceres van recórrer el contorn del seu rostre.

Va caure la nit i en Roc es va quedar a casa del seu germà; una casa càlida, una habitació acollidora, un llit que li donava confort, però el més important no havia canviat, continuava sentint-se sol perquè trobava a faltar no solament el que havia perdut sinó el fill que havia abandonat.



L’encontre dels dos germans va suposar un abans i un després, sobre tot per en Roc que intentava recobrar estabilitat i orientació en un món convencional en el que no trobava cap atractiu ni cap motivació per seguir endavant. La seva ment seguia en el passat, recordant els moments viscuts i sense poder-se alliberar. Va ser època de canvis, alguns més fàcils i altre més complicats, però tots ells reforçaven el vincle cada vegada més fort entre els germans. Tot i això, en Pau veia la decadència del seu germà, que més enllà dels esforços es sentia perdut, amb una ment que delirava, maltractada per una lluita de sentiments del present i del passat, amb un fill que no podia abraçar i una estimada que no podia oblidar. En Pau es sentia atrapat, l’entenia perfectament però no podia canviar res.



A poc a poc, en Roc aguantava com podia les dificultats que se li presentaven; havia tingut sort de trobar al seu germà però el seu cos prim i deteriorat arribava als límits. Nits de patiment i deliris, necessitats sense cobrir i malalties molestes l’havien portat a un estat que ningú desitjaria.

Va arribar el dia. En Roc desaparegué deixant, amb esperança, els seus desitjos en mans del seu germà. Va morir mentre dormia tranquil i seré. Aquell no va ser un final absolut, va ser un final compartit mostrant-li al seu germà una nova forma de vida i de pensar.





La llum de l’alba, la primera claror del dia, entra per la finestra.

En Pau es desperta, es lleva, es vesteix i preparà el cafè amb la cafetera italiana que impregna la seva olor per tot l’apartament. Surt al carrer i camina fins arribar-hi.



Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por. Ja està!



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran. Aquesta vegada està decidit i no marxarà. Aquesta vegada entrarà.

Reconeix el saló petit però espaiós, els prestatges amb llibres de tota mena que l’omplen dissimulant les velles parets, les 5 cadires d’un estil modern i el sofà buit. Aquesta vegada no hi ha ningú esperant, només ell.



La porta del fons s’obre lleugerament i, de nou, la mateixa dona amb ulleres de pasta i els cabells recollits diu:

–Ja pot passar.



Aquesta vegada amb decisió s’aixeca amb el cor accelerat i camina cap a la porta amb passos segurs. Una sensació de vertigen li recorre el cos però no s’atura, es sent preparat. Abans d’entrar es posa la mà a la butxaca i treu el paper doblegat, grogós i gastat per l’ús, el desplega i el llegeix: “Petits canvis et formen, el viatge del pensament serà el que alliberarà la ment”.

Ara entén per què aquell text ple de significat ha arribat a les seves mans com un detonant, inesperat, capaç de canviar-ho tot. Aquell és el missatge que l’Anima i el Roc li han volgut fer arribar.



En Pau ja no es sent atrapat, es sent transformat. Les darreres vivències l’han fet viatjar per pensaments que mai havia imaginat, qüestionar les seves pors per sentir-se lliure i abandonar els dubtes per aconseguir canvis i nous horitzons, aquells que l’endinsaran en el misteri del demà.



Alliberat i segur es dirigeix a la dona i li diu:



–Bon dia, vull adoptar el nen.