Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.
Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.
Ja està.
Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.
És un saló petit però espaiós, alguns prestatges amb llibres de tota mena i colors l’omplen dissimulant les velles parets que l’envolten juntament amb 5 cadires d’un estil modern i un sofà on hi caben dues persones, per ser exactes. No es troba sol, de fet, algú acaba d’entrar darrere seu.
Es senten els passos ressonar sobre el parquet amb el so característic dels talons sobre la fusta, un jove vestit amb una dessuadora fosca i amb un barret negre que li amaga la mirada recorre el saló fins trobar la cadira que queda més arraconada. Només queden dues cadires lliures.
Mentre observa al noi de la dessuadora, el seu cap continua plantejant-se la mateixa pregunta: Què faig jo aquí?
Per distreure’s una mica, es fixa amb la noia que ha arribat abans que ell i que fa estona que espera. Sembla una mica neguitosa, mentre tecleja el seu mòbil amb el dit índex amb l’altra mà, l’allunya per poder llegir la pantalla amb claredat. Cada vegada el so del tecleig l’irrita més i més... mostrant-ho amb algun gest inquiet, ho intenta ignorar.
Mira i remira les pàgines d’una de les revistes de les tauletes del saló, una rere l’altra sense desviar la seva atenció enlloc; quan l’acaba, la deixa a sobre del piló i n’agafa una de nova.
El silenci regna en l’ambient que, suaument, es trenca de forma puntual amb el so de les tecles del mòbil o de les pàgines al ser girades.
Del racó dret del saló sorgeix una veu, greu i opaca, que no es deixa entendre. Aquesta, augmenta i disminueix el seu volum i continua oscil·lant darrere la porta entreoberta. Ell intenta concentrar-se dissimulant la lectura de la revista, però li resulta impossible ignorar la veu. Baixa la mirada cap al rellotge.
Tot just han passat deu minuts des que s’ha assegut, deu minuts que li semblen una eternitat. Canvia de postura diverses vegades al sofà, intentant trobar una posició còmoda, però cap li acaba de convèncer. Primer s’inclina cap a un costat, després cap a l’altre, estira les cames, les torna a recollir. Tot el molesta; l’olor suau però persistent de l’ambientador de la sala, la llum blanca que il·lumina massa l’espai, el soroll constant del teclat del mòbil, fins i tot percep la respiració de la gent rítmica i pertorbadora. Els seus sentits sempre han estat molt desenvolupats.
Els seus ulls es centren amb les persones que l’envolten amb discreció, intentant trobar-hi algun sentit, alguna explicació que justifiqui per què tots ells han acabat asseguts en aquella sala d’espera. Es pregunta què hi fan realment allà, quines històries amaguen les seves vides. Potser tots ells comparteixen algun tipus de buit, vivència, misteri...o alguna altra cosa que no saben com definir ni explicar.
La porta del fons s’obre lleugerament, interrompent els seus pensaments. Una dona amb ulleres de pasta i els cabells recollits en un monyo discret treu el cap i observa el saló durant uns segons.
Ell triga uns instants en entendre que probablement es refereix a ell. Mira al seu voltant, buscant alguna confirmació, fins que els ulls de la dona connecten directament amb els seus. Aleshores s’aixeca amb el cor accelerat i camina cap a la porta amb passos insegurs. Quan ja és a punt de travessar-la, s’atura. Una sensació de vertigen li recorre el cos. No se sent preparat.
Fa mitja volta amb un gest nerviós, dibuixa un somriure forçat i torna cap al sofà.
—Ho sento… —murmura, gairebé sense veu, mentre s’asseu de nou.
Al cap de pocs minuts, absort per la seva reacció que només ell pot explicar, surt finalment al carrer.
L’aire fresc de l’ambient gèlid li colpeja la cara i li provoca una sensació immediata d’alleujament, d'alivi.
Quan arriba a casa, intenta distreure’s; engega la televisió i no aconsegueix parar atenció a cap programa, obre l’ordinador portàtil buscant una altra escapatòria, alguna cosa per llegir, alguna cosa per escriure, però al cap de pocs minuts plega la pantalla sense haver premut cap tecla, el resultat és el mateix; agafa un llibre de la prestatgeria, un qualsevol, el fulleja una estona i el deixa sobre la taula sense haver passat de les primeres pàgines.
Ha caigut la tarda i ja és de nit, el seu cos ho nota , amb la tensió i estrès acumulat es deixa caure al llit i una vegada estirat allarga el braç cap a la tauleta de nit i agafa un paper doblegat, ja una mica deteriorat per l’ús.
El desplega amb cura i el torna a llegir; ja l’havia llegit tants cops que fins i tot el podia recitar:
“Petits canvis et formen,
el viatge del pensament
serà el que alliberarà la teva ment”
