Un paper ple de significat. Un recurs valuós. Un petit detonant capaç de canviar-ho tot. Però, com aquelles paraules li van arribar a les mans?...



La feina exigent dels pares havia estat el motiu pel qual tant ell com el seu germà petit havien crescut pràcticament sols, amb les seves pròpies normes. La idea de tenir a casa una noia contractada per les feines de la llar i per tenir cura dels nens donava tranquil·litat als pares, però s’allunyava molt del que necessitaven aquells dos infants plens de vida i energia. Eren nens inquiets i observadors a la vegada, actius i desperts, motivats per aprendre, per entendre tots allò que els envoltava. Reclamaven atenció contínuament però els pares no teníem temps per ells, i a poc a poc van créixer entre la diversitat d’un món que anava canviant constantment.



En Pau era el germà gran. Sempre buscava la part pràctica de les coses, era hàbil resolent allò que tenia al davant amb estratègies ben pensades que sempre acostumaven a funcionar. En Roc era el germà petit. Li agradava llegir llibres de tota mena, interpretava diferents finals en les novel·les o diferents intencions en els personatges, de manera que cap lectura el deixava indiferent.



El col·legi era una rutina inerta per a ells, amb més o menys interès depenent de la matèria. La relació amb els amics era més aviat superficial i a casa tot semblava automatitzat: despertador, escola, dinar, activitat i sopar. El dia a dia era una programació que es repetia de dilluns a divendres sense cap sorpresa ni emoció.

Els caps de setmana s’omplien amb els partits de bàsquet, més o menys importants, que organitzava el club. Aquella era una bona oportunitat per moure’s lliurement, saltar, deixar anar braços i cames i empènyer amb força la pilota amb la mà amb l’únic objectiu d’encaixar-la pel forat de la cistella. La sensació després d’aconseguir-ho era única. Alliberar la ment i separar-la de la monòtona setmana feia que les espurnes que encenien el foc dins seu mai s’apaguessin. No se n’adonaven però el temps passava de pressa.



En Pau tenia un cos fort i ben proporcionat; destacava la seva altura. Els braços i les cames eren llargs i les mans grans acomodaven les pilotes de bàsquet de manera segura. El tacte dels seus dits no deixava escapar la pilota fins el salt final, buscant el buit de la cistella per tornar a sentir allò que tant el reconfortava.

De manera silenciosa i constant aquell noi anava creixent, desenvolupant-se i madurant. Els pensaments evolucionaven i les opinions canviaven, etapes de la vida arribaven a la seva fi i de més interessants sorgien enfront seu. Els estudis d’arquitectura li havien donat coneixement i eines per calcular i dissenyar estructures, de vegades fortes i robustes, altres esveltes i que semblaven fràgils; façanes de diferents estils, algunes de modernistes, més clàssiques o minimalistes, segons la situació i el context del moment, analitzant cada part dels seus projectes a la perfecció, arribant a cada objecte del disseny per fer-lo important. Sempre havia tingut certa tendència per l’arquitectura gòtica, la seva complexitat, detalls i sobresaturació omplia tots els buits que la seva ment necessitava analitzar. Edificis majestuosos i balcons que transmetien tota la història amb simples corbes i creacions.



En Roc també era alt però amb una constitució més senzilla que no va evolucionar de la mateixa manera. Amb el temps perdia motivació i curiositat en tot allò que per ell havia sigut interessant, fins al punt de convertir-se en algú indiferent, quan sempre havia destacat al grup de companys.

Del seu cap desapareixien els reptes i les il·lusions, els objectius es difuminaven i cada cop eren menys clars. Havia deixat de prémer entre les mans la pilota amb fermesa per saltar amb força, introduir-la en la cistella i puntuar. El marcador de la seva vida s’havia aturat.

En Roc volia ser independent i autosuficient, dirigir la seva vida espontàniament, deixant esquemes i antics companys per noves amistats que li oferien diversió, aventures, nous escenaris, de vegades amb riscs que estava disposat a acceptar...volia endinsar-se en el misteri del demà.



En Pau observava el seu germà cada vegada més distant i absent. Finalment, amb el pas dels anys, va marxar de casa i els germans van perdre tot tipus de contacte.



En Pau havia sigut capaç d’omplir el buit que havia deixat el seu germà amb hores de feina i activitats de lleure. Projectava habitatges, edificis industrials i col·laborava en obres importants, guanyant experiència i reputació en un món competitiu i exigent.

Una tarda, una trucada telefònica va arribar a l’oficina tècnica on treballava. Arribava un projecte interessant per la rehabilitació d’un edifici vell, abandonat, que en el passat havia estat una fàbrica tèxtil de les més importants del territori. Es tractava d’aprofitar l’estructura per redistribuir l’espai i dissenyar un edifici modern en una de les zones industrials més rellevants de la ciutat. Empreses importants estaven interessades a ocupar aquell espai que de moment no era res més que ferralla, brutícia, parets i sostres amb deteriorament acumulat.



Era una bona oportunitat i en Pau va acceptar dirigir el projecte. Va fer diverses visites a l’edifici i va quedar bocabadat en veure com aquell espai representava de manera fidel els orígens del sector tèxtil; el motor industrial i econòmic d’un passat que ara es volia canviar. És per això que en Pau pensava que l’esperit de l’edifici havia de continuar sent el mateix, no podia canviar. D’alguna manera havia de ser capaç de mantenir viva l’essència d’aquell espai i tot allò que havia representat, volia preservar el seu valor històric, arquitectònic i social.



Amb moltes hores i dedicació, càlculs i dissenys, va arribar a plantejar un projecte amb tot tipus de matisos i detalls, com a ell li agradava. El projecte va ser aprovat i va començar l’enderrocament d’algunes de les parts que no es podien recuperar, aquelles que no havien pogut resistir el pas del temps. Els obrers amb cura i les proteccions pertinents enderrocaven les primeres parets.

Va ser llavors quan uns gemecs es van fer sentir al fons de l’edifici, en una de les parts més ben conservades. Uns treballadors van alertar i tothom va deixar el que estava fent per dirigir-se al racó d’on venien els sons, aguts i dèbils a la vegada. Cares d’intriga, preocupació i curiositat es van dibuixar.

–Déu meu! – va exclamar un dels nois més joves del grup de treballadors.

–Què és això? – va preguntar amb cara de sorpresa un altre company.



A sobre d’un matalàs vell, cobert amb una manta bruta i desfilada per les vores, totalment sol, hi havia un nadó que no parava de gemegar, com si intentés plorar i no pogués per la debilitat del seu petit cos. Els petits braços es movien de forma cíclica amb els dits com si intentessin acudir a algú.

Tothom en silenci, amb uns ulls com a plats, va fixar la mirada en aquell petit cos.

–Potser hi ha algú més per aquí. – va dir l’encarregat d’obra amb cara de preocupació.



En Pau va ordenar aturar tot tipus d’enderroc i treballs de retirada de runes. Havien de revisar de dalt a baix totes les zones, tots els racons per veure si hi havia gent o indicis que fessin pensar que aquell lloc estava habitat o, més ben dit, ocupat.

Mentrestant, el jove que havia descobert el nadó el va agafar amb delicadesa, embolicat amb la manta vella i bruta, intentant calmar el petit fent-lo sentir acompanyat amb el típic vaivé que els dona confort. El petit, com si li mostrés el seu agraïment, va deixar de gemegar i amb els ulls tancats es va acomodar en notar la proximitat del cos càlid que l’abraçava. Al voltant del matalàs només hi havia un parell de sabates mig trencades, una jaqueta de llana amb forats i un llibre amb pàgines grogoses.

De sobte, algú va cridar:

–Mireu nois, allí hi ha algú.



En mirar per una de les finestres cap a l’exterior de l’edifici van veure com una parella caminava allunyant-se. Es veia una noia amb rastes llargues que vestia roba de diferents colors. El noi era alt i prim.

Es va generar un gran silenci entre els treballadors. Miraven sense poder entendre com podien marxar deixant un nadó abandonat, vulnerable i indefens. Tal vegada ells no li podien oferir res, ni tan sols l’escalfor que ara tenia, acomodat als braços del jove que el sostenia i el mirava amb tendresa.

En Pau va fixar la mirada en la parella. Sense dir res va recollir les sabates, la jaqueta de llana i el llibre i després d’assegurar que no hi havia ningú més en tot l’edifici ni en cap racó del seu voltant, es va dirigir a l’hospital més proper on va deixar el nadó per revisar el seu estat i informar a les autoritats. El metge va confirmar que es tractava d’un nen de 3 mesos aproximadament, totalment sa.



Les obres a l’edifici van continuar. Tot semblava normal, però res era com abans.

Tothom parlava del petit nadó, tots volien saber d’ell i intentaven endevinar el seu passat especulant sobre la parella i els motius que els havien dut a deixar aquella criatura en les seves mans. Tenien clar que aquells joves els havien confiat el seu fill amb la seguretat de que ells sabrien què fer i això generava tensió, una càrrega per a treballar, la concentració es veia afectada i realment eren incògnites que tothom volia resoldre.

El petit va agafar tot el protagonisme i atenció. Fins i tot en Pau, que des de l’inici havia sabut veure l’essència, el valor i l’esperit d’aquell lloc, ara tenia un nou motiu per mantenir aquell edifici viu. Tenia clar que aquell lloc era capaç de protegir i acollir noves vides, tal com havia fet amb el petit.



En Pau, que s’havia quedat amb la roba i el llibre, les úniques pertinences del nen, encuriosit i atret per la lectura va decidir començar-lo a llegir.

Van passar uns quants dies fins que va trobar el moment de tranquil·litat que esperava per iniciar la lectura, una lectura que li va mostrar una riquesa literària extraordinària, però sobretot paraules i paràgrafs que intentaven transmetre un significat més profund del percebut.

Tota mena de prejudicis, discriminacions, violència, racisme, esclavitud...es descrivien des de la perspectiva nigeriana de la seva autora creant una atmosfera rica en detalls que feia arribar la complexitat d’una societat on viure, sobreviure i créixer suposava un gran repte.

Aquell llibre era intens, directe, realista, provocador. Donava a entendre a través de la perfecció de les seves descripcions com era la vida al gran continent africà, totalment desconegut per nosaltres i del qual havíem fet servir la seva terra, recursos i la seva gent simplement per acomodar les nostres vides, de la manera més trista possible. Un continent que ens ha donat vida i protecció des dels inicis de la humanitat, on sorgeix l’humà.



La lectura l’apassionava, els textos eren interessants i va continuar fins arribar a l’última pàgina on l’autora donava un missatge final, una lliçó de vida que representava la força de les generacions del passat i l’única cosa que mai hauria de canviar:

“Petits canvis et formen,

el viatge del pensament

serà el que alliberarà la ment”.

Un text petit i discret. Un text ple de significat i vida.

En Pau veia algun tipus de connexió. Amb un instint difícil d’explicar va esquinçar la pàgina, va doblegar el paper i se’l va guardar al calaix de la tauleta de nit.