En Lluc es queda glaçat, amb la mirada clavada a l’home de la jaqueta negra que, des de l’altra banda del carrer, el mira sense parpellejar, com si sabés exactament on trobar-lo, com si hagués estat esperant aquell precís moment en què tot començaria a encaixar. El soroll del món exterior sembla esmorteït, com si el vidre de la finestra fos una barrera no només física sinó també mental, separant dues realitats que fins ara havien conviscut sense tocar-se. Intenta convèncer-se que pot ser una coincidència, que potser aquell home només mira en aquella direcció per atzar, però hi ha una precisió en la seva postura, una quietud massa calculada, que li fa impossible sostenir aquella mentida. El cor li batega amb força, però ja no és només por; és la sensació inquietant que alguna cosa, finalment, està mostrant la seva veritable forma.

Sense adonar-se’n, fa un pas enrere i, en aquell mateix instant, l’home somriu lleument, gairebé imperceptiblement, com si hagués detectat el moviment des de la distància, com si hi hagués una connexió directa entre els dos que no depengués dels sentits habituals. En Lluc aparta la mirada de cop, com si mantenir aquell contacte visual fos perillós, i quan torna a mirar, l’home ja no hi és. El buit que deixa és encara més inquietant que la seva presència, perquè confirma que no està sotmès a les mateixes regles que la resta de coses que l’envolten. Amb una respiració irregular, es gira lentament cap a l’interior de l’habitació, intentant recuperar algun punt de referència, alguna cosa que sigui estable, però tot li sembla lleugerament desplaçat, com si la realitat hagués canviat uns mil·límetres sense avisar.

És llavors quan ho nota: la llibreta, que havia deixat oberta damunt del llit, ja no és exactament com abans. S’hi acosta amb una mena de cautela instintiva, com si temés que fins i tot apropar-s’hi pogués desencadenar alguna cosa irreversible, i quan mira les pàgines, el seu estómac es contrau. Les anotacions han canviat. No totes, però sí prou perquè sigui impossible ignorar-ho. Frases que recorda haver escrit amb claredat ara tenen paraules diferents, matisos que ell no hauria utilitzat, i entre línies apareixen petites observacions que no reconeix, escrites amb una cal·ligrafia que fluctua entre la seva i una altra que no acaba d’identificar. No és una falsificació perfecta ni tampoc totalment aliena; és com si algú hagués après a escriure com ell… o pitjor encara, com si una part d’ell mateix ho hagués fet sense ser-ne conscient.

El seu primer impuls és tancar-la de cop, allunyar-la, negar-ho tot, però alguna cosa el força a continuar mirant, a continuar llegint, com si dins d’aquelles pàgines hi hagués una veritat que, encara que el destrueixi, necessita conèixer. I llavors arriba a l’última pàgina. No recorda haver-la escrit, no recorda ni tan sols haver arribat tan lluny, però el text és clar, nítid, innegable: “No estàs observant. Ets preparat.” En Lluc sent com un calfred li recorre l’esquena, lent i profund, mentre una comprensió terrible comença a prendre forma dins seu, una idea que no pot acabar d’articular, però que ho impregna tot d’un sentit nou i aterridor.

En aquell moment, sense cap avís, el telèfon vibra damunt la tauleta. El so és sec, breu, però ressona amb una intensitat desproporcionada dins del silenci de l’habitació. Amb la mà tremolosa, l’agafa i mira la pantalla. No hi ha cap número. Només un missatge.

“Demà començaràs a recordar.”

En Lluc es queda immòbil, amb la respiració continguda, mentre a fora, al carrer, una furgoneta blanca s’atura lentament just davant del seu edifici, i els llums s’apaguen sense fer soroll. Durant uns segons, no passa res. Però en el fons, molt endins, en Lluc entén que aquest cop no hi ha dubte possible, que ja no es tracta de si tot és real o no, sinó de fins a quin punt ho és… i de quin paper hi té ell dins de tot plegat. I mentre aquesta idea acaba d’arrelar, un últim pensament, fred i precís, li travessa la ment: potser en Francesc no li havia mentit… però tampoc li havia dit tota la veritat.