Els dies passen lents, com si el temps anés més a poc a poc, i en Lluc continua amb la seva rutina sense pensar-hi gaire, però alguna cosa dins seu comença a incomodar-lo. Al parc, assegut al banc de sempre amb la llibreta a la mà, observa la gent com fa cada dia, però ara tot li sembla més estrany. No només les persones, també els sorolls, les mirades i fins i tot el vent entre els arbres.



Hi ha moments en què està convençut que tot té sentit, que el que fa és important i que el seu paper serveix per evitar alguna cosa dolenta. Però també hi ha instants curts en què li entra el dubte. I si tot això no fos real? I si ningú no l’estigués vigilant? Aquest pensament el sacseja tant que el fa fora de seguida. No es pot permetre pensar així.



Una tarda, mentre escriu a la llibreta la descripció d’un home que camina en cercles prop de la font, s’adona que fa massa estona que el mira fixament. L’home, al final, s’atura i el mira també. Durant un segon, les seves mirades es troben i en Lluc abaixa els ulls de seguida, amb el cor bategant molt fort, convençut que l’han descobert. Recull les seves coses i marxa abans d’hora.



Aquella nit torna a sentir sorolls al passadís. S’aixeca, encén el llum, però no hi ha ningú. Quan torna al llit, veu la llibreta oberta damunt la tauleta de nit. Abans estava tancada. N’està segur.



L’endemà decideix parlar amb en Francesc. Quan arriba al despatx, li explica els sorolls, les mirades i el dubte que cada vegada és més gran. En Francesc l’escolta amb calma i, després d’una estona en silenci, li diu que, quan una persona té molta pressió, la ment pot imaginar coses, i que potser han de començar a qüestionar algunes coses que veu i no donar-les totes per segures. La paraula “percepcions” queda a l’aire i en Lluc sent un nus a l’estómac. Si no pot confiar en el que veu, en què pot confiar? Però al mateix temps, una petita part d’ell sent alleujament. Potser no hi ha cap conspiració. Potser tot és cosa seva. O potser no.



Aquella tarda, quan surt al carrer, intenta fer el que han parlat. Veu una furgoneta blanca aparcada a la cantonada i el cor li fa un bot. Respira fondo i es diu que pot ser qualsevol cosa, un repartidor o un veí. Fa uns quants passos més i la furgoneta arrenca. En Lluc es queda quiet, sense saber si ha estat casualitat. El vehicle gira la cantonada i desapareix.



Continua caminant fins al parc i s’asseu al banc de sempre. Obre la llibreta i veu que les pàgines estan plenes amb la seva lletra, però hi ha una frase al marge que no recorda haver escrit: “T’estan observant.” El pols se li accelera. Mira la lletra amb atenció. S’assembla a la seva, però no n’està segur. Mira al seu voltant. La gent passeja amb normalitat, com si no passés res.



Tanca la llibreta de cop. Potser en Francesc té raó i la seva ment li està jugant una mala passada. Però… i si no? I si ara que comença a dubtar és quan està més indefens?



Nota una mirada a l’esquena i es gira. Al fons del parc, prop dels arbres, hi ha un home amb una jaqueta negra mirant-lo fixament. No sap si l’ha vist altres vegades o si és només una cara més. L’home no somriu ni fa cap gest. Només el mira. El temps sembla aturar-se. L’home fa un pas endavant, només un. En Lluc no sap si el pas és real o si és la seva ment imaginant-ho.



Respira cada cop més ràpid mentre el món al seu voltant continua igual, com si res no passés. Però alguna cosa està a punt de trencar-se, i ell encara no sap si el que es trencarà és la realitat… o ell mateix.

En Lluc s’aixeca del banc amb un moviment brusc, però intenta que sembli natural. Guarda la llibreta a la butxaca interior de la jaqueta i comença a caminar cap a la sortida del parc sense mirar enrere. Nota el pes de la mirada clavada a l’esquena, com si li pressionés els omòplats. Cada passa li sembla massa sorollosa.



Quan és a pocs metres de la reixa, no pot evitar girar-se. L’home de la jaqueta negra continua allà, immòbil. Durant un instant, en Lluc pensa que potser tot és una prova. Que si corre, confirmarà que té alguna cosa a amagar. Així que no corre. Camina.



Fora del parc, el trànsit habitual de la tarda li sembla estranyament distant, com si tot passés darrere d’un vidre gruixut. Sent el batec del seu cor a les temples. A la cantonada, el reflex d’un aparador li retorna una imatge que el desconcerta: darrere seu no hi ha ningú.



S’atura. Torna a mirar cap al parc. L’home ja no hi és.



Arriba a casa amb les mans tremoloses. Tanca amb pany i forrellat, com sempre, i es queda uns segons recolzat a la porta. El silenci del pis és espès. Massa. Va directe a la seva habitació. La llibreta encara és a la butxaca. La treu lentament i l’obre per la pàgina de la frase.



“T’estan observant.”



La llegeix tres vegades. La cal·ligrafia és pràcticament idèntica a la seva. Potser una mica més pressionada. O potser s’ho imagina. Busca altres anotacions seves i les compara. El traç, la inclinació, la forma de la T… tot encaixa. Massa.



De sobte recorda una cosa. Fa uns dies va escriure amb ràbia, després d’una nit sense dormir. Potser aquella frase la va escriure ell mateix i no ho recorda. La idea el travessa com un llampec. I si el seu cervell està omplint buits? I si en Francesc no li ha encarregat res tan important? I si tot el “pla” és només una construcció que ha anat creixent dins seu?



Agafa el telèfon i marca el número d’en Francesc. Dona to. Una vegada. Dues. Finalment, contesta.



—Francesc?



Hi ha un silenci curt a l’altra banda.



—Lluc? Fa mesos que no sé res de tu. Estàs bé?



El món sembla inclinar-se lleugerament.



—Com… com que fa mesos? Ens veiem cada setmana. Els informes… el parc…



Un altre silenci, aquesta vegada més llarg.



—Lluc, l’última vegada que vas venir et vaig recomanar que descansessis. Que deixessis de donar voltes a certes idees. No hi ha cap operació, cap vigilància. No treballes per mi.



La veu d’en Francesc és suau, però ferma. No sona distant. Sona preocupada.



En Lluc sent que el terra desapareix sota els peus. Mira la llibreta, plena de descripcions, hores, sospites. Tot escrit amb la seva lletra. Tot coherent. Tot meticulosament construït.



—Però… els sorolls. La furgoneta. L’home del parc…



—Les percepcions poden ser molt convincents —respon en Francesc amb calma—. Això no vol dir que siguin reals.



En Lluc deixa caure el telèfon sobre el llit. Les parets de l’habitació li semblen més estretes. S’asseu. Respira. Una part d’ell sent una por immensa; una altra, una estranya sensació de descans, com si durant setmanes hagués estat sostenint un pes enorme.



Llavors, des del passadís, se sent un cruixit.



Un pas.



Molt clar.



En Lluc alça el cap lentament. El silenci torna a instal·lar-se, dens, absolut.



Es posa dret amb cautela i obre la porta de l’habitació. El passadís és buit. Però al terra, just davant seu, hi ha una petita fulla arrencada de la llibreta.



No recorda haver-la arrencat.



S’hi acosta amb el cor desbocat i la recull. Només hi ha dues paraules escrites.



“Et creuen.”



La lletra no és seva. O almenys, no ho sembla.



En Lluc es queda quiet, amb el paper entre els dits, mentre una idea glaçada li travessa la ment: potser no s’ha trencat la realitat.



Potser només acaba de començar a veure-la.