L'indicador d'acoblament va començar a parpellejar molt abans que l’estació orbital aparegués en el camp visual.



Al principi va ser només una anomalia a la pantalla: un punt intermitent en la projecció de trajectòria. Després, lentament, la silueta va anar prenent forma contra el fons negre, una estructura angular, irregular, com si hagués estat assemblada al llarg dels anys amb peces que mai no havien estat destinades a encaixar del tot.



En Daniel es va inclinar endavant.



—Aquí estàs…



L’estació no brillava. No com la recordava. Mesos enrere, quan hi havien arribat per primera vegada, els seus panells reflectien la llum solar amb una lluentor neta, gairebé orgullosa. Ara, moltes d’aquelles superfícies estaven apagades o ennegrides. Algunes seccions semblaven completament a les fosques.



El sistema de bord va emetre un avís:



—Senyal de balisa dèbil. Integritat estructural: desconeguda.



En Daniel va arrufar el front.



—Va… respon.



Va activar el canal de comunicació principal.



—Estació orbital, aquí mòdul d’evacuació L-2. Sol·licito confirmació d’estat i permisos d’acoblament.



Silenci.



No el silenci lunar, ple d’ecos interns, de respiracions amplificades. Aquest era diferent. Un silenci mort.



Va repetir el missatge. Va canviar de freqüència. Va provar el canal d’emergència.



Res.



La pantalla continuava mostrant la trajectòria prevista. El sistema automàtic no detectava col·lisions imminents, però tampoc rebia dades externes. Era com intentar acoblar-se a un cadàver flotant.



Es va reclinar lentament al seient.



—Perfecte…



Durant uns segons, va considerar la possibilitat d’avortar. Podia ajustar la trajectòria, entrar en una òrbita independent, guanyar temps. Però temps per a què. Els recursos del mòdul eren limitats. Sense l’estació, no hi havia destí intermedi.



La decisió ja estava presa des del moment en què havia enlairat.



Va estendre la mà i va desactivar el pilot automàtic.



—Ho faré manual.



El joystick va oferir resistència al principi, com si el propi sistema dubtés de la seva decisió. Després va cedir.



L’estació creixia lentament davant seu. A mesura que s’hi acostava, els detalls es feien més evidents: antenes doblegades, mòduls amb plaques arrencades, un panell solar girant sense control, com una veleta sense vent.



Alguna cosa havia passat.



—No fotis…



Va ajustar els impulsors laterals. El mòdul va respondre amb suavitat. La velocitat relativa va disminuir.



Un reflex li va cridar l’atenció.



En un dels segments de l’estació, una llum parpellejava. No era una senyal estructurada, ni un codi. Era irregular, gairebé nerviosa.



Però era alguna cosa.



—Allà hi ha energia.



Va redirigir la trajectòria cap a aquell sector. El sistema va protestar amb un xiulet suau: el port d’acoblament designat no es trobava en aquella zona.



—Ja ho sé.



A aquella distància, podia veure una de les comportes secundàries. No estava dissenyada per a acoblaments estàndard, però tenia ancoratges manuals. Era arriscat. Molt.



Va somriure, sense humor.



—Com tot.



Va reduir encara més la velocitat. El mòdul avançava ara com si flotés sobre un fil invisible. Cada correcció era mínima, gairebé imperceptible.



A cent metres, va apagar els impulsors principals.



El silenci es va fer absolut.



Només quedaven els petits dolls de gas dels sistemes d’orientació, empenyent-lo amb delicadesa cap a l’estació.



Vuitanta metres.



Seixanta.



El casc del mòdul projectava una ombra tènue sobre la superfície danyada.



Quaranta.



Trenta.



En Daniel contenia la respiració sense adonar-se’n.



Vint.



Deu.



El contacte va ser suau. Un cop sec, contingut. El mòdul va vibrar lleument abans d’estabilitzar-se.



—Contacte confirmat —va murmurar.



Va activar els ancoratges manuals. Els mecanismes van trigar uns segons a respondre, com si també ells estiguessin cansats. Finalment, un so metàl·lic va indicar que havien encaixat.



Es va quedar immòbil.



Esperant.



Res no va explotar. Res no es va trencar.



Continuava viu.



—Bé…



Va iniciar la seqüència de pressurització. Els indicadors mostraven valors irregulars, però acceptables. No hi havia fuites immediates.



Es va aixecar amb lentitud. Cada moviment semblava més pesant ara, com si la gravetat hagués decidit tornar només per a ell.



Es va acostar a l’escotilla.



Abans d’obrir-la, va dubtar.



No per por al desconegut. Això ja ho havia travessat feia estona.



Era una altra cosa.



La certesa que, a l’altra banda, no trobaria el que esperava.



Va recolzar la mà al panell.



—Una més —va xiuxiuejar.



L’escotilla es va obrir amb un so aspre.



L’interior de l’estació el va rebre amb foscor.



Va activar la llanterna del casc.



El feix de llum va travessar la pols en suspensió, revelant un corredor estret. Les parets estaven marcades per cremades superficials. Alguns cables penjaven, exposats.



Va avançar.



Cada pas ressonava d’una manera estranya, esmorteït per l’estat de l’estructura.



—Hola? —va provar, més per inèrcia que per esperança.



Res no va respondre.



L’aire era respirable, però dens. El sistema del seu vestit va ajustar automàticament la mescla.



Va girar a la primera intersecció. Recordava vagament la distribució. A l’esquerra hi havia els mòduls habitables. A la dreta, sistemes de suport.



La llum parpellejant venia de la dreta.



S’hi va dirigir.



A mesura que avançava, els signes de dany s’intensificaven. Una secció del terra estava deformada, com si hagués suportat una explosió interna. Una comporta estava segellada a la força, amb marques de soldadura improvisada.



Es va aturar davant seu.



—Hi va haver foc?



Va passar la mà pel metall. Fred.



Va continuar.



Finalment, va arribar a l’origen de la llum.



Era una consola auxiliar, parcialment funcional. La pantalla mostrava línies de codi desordenades, registres incomplets.



S’hi va inclinar.



—Va… digue’m què ha passat.



Va navegar pels arxius. Molts estaven corruptes. D’altres simplement havien desaparegut.



Però un es mantenia.



REGISTRE D’EMERGÈNCIA — ÚLTIMA ENTRADA.



El va obrir.



La veu que va emergir de l’altaveu era distorsionada, però reconeixible.



—… Fallada a la matriu de distribució… no podem estabilitzar…



En Daniel va sentir un nus a l’estómac.



—… Hem perdut tres mòduls… repetim, tres mòduls… evacuació parcial impossible…



Interferències.



—… Si algú rep això… redirigiu recursos… no hi ha temps…



La gravació es va tallar abruptament.



En Daniel va tancar els ulls.



L’estació havia fallat. Probablement dies enrere. Potser hores. No hi havia manera de saber-ho amb certesa.



Va mirar al seu voltant.



—Hi ha algú…?



La pregunta es va dissoldre abans d’acabar.



No hi havia senyals de vida. Ni vestits. Ni moviments. Ni calor residual als escàners.



Res.



Es va deixar caure contra la paret, lentament.



Per un moment, el pes de tot el que havia passat el va aixafar.



La base.



La Laia.



La nau.



L’estació.



Tot encaixava en una lògica cruel: cada pas endavant havia requerit deixar alguna cosa enrere.



—Molt bé… —va dir, gairebé sense veu—. Doncs soc jo.



La frase no tenia dramatisme. Era simple. Directa.



Es va incorporar.



—Doncs soc jo.



La repetició la va fer més real.



Es va apartar de la consola i va començar a moure’s amb un propòsit nou.



Si l’estació no podia sostenir-lo, hauria d’arreglar-la. O almenys, fer-la durar prou.



Va activar el mapa intern.



Moltes seccions estaven marcades com a inoperatives. Però algunes encara responien.



Energia residual: 18%.



Oxigen: crític, però recuperable.



Estructura: compromesa, però estable en segments centrals.



—Suficient.



Es va dirigir al nucli de suport vital.



El camí va ser més llarg del que recordava. No per la distància, sinó pels obstacles. Va haver d’envoltar zones segellades, saltar trams on el terra havia desaparegut, impulsar-se amb les parets en microgravetat.



Cada moviment era un recordatori que estava sol.



Però no es va aturar.



Quan finalment va arribar al nucli, la porta estava oberta.



A dins, el sistema principal brunzia dèbilment. Llums vermelles dominaven el panell.



S’hi va acostar.



—A veure…



Va connectar la seva interfície al sistema.



Les dades van començar a fluir.



El problema era clar: la distribució d’energia estava col·lapsada. Massa sistemes havien fallat alhora. El nucli havia entrat en mode de supervivència, mantenint el mínim.



Però aquell mínim no duraria gaire.



En Daniel va respirar fondo.



—Podem fer alguna cosa.



Va recordar la base. Els sistemes desviats. Les solucions improvisades. La Laia inclinada sobre una consola, forçant límits.



“Em quedo perquè altres puguin viure.”



Va prémer les dents.



—Jo també.



Va començar a redistribuir l’energia. Va desactivar seccions inútils. Va reassignar potència al suport vital. Va reiniciar subsistemes.



Cada acció era un risc. Cada canvi podia provocar una fallada major.



Però no hi havia alternativa.



El temps va deixar de tenir sentit.



Va treballar.



Una línia de codi.



Un reinici.



Un error.



Una altra línia.



Un ajust.



El sistema responia amb lentitud, com un organisme ferit.



Però responia.



A poc a poc, algunes llums van passar de vermell a ambre.



Després a verd.



L’oxigen va començar a estabilitzar-se.



La temperatura es va regular.



El brunzit del nucli es va fer més constant.



En Daniel es va apartar, exhaust.



—No està malament…



No era suficient per restaurar l’estació. Però era suficient per mantenir-la amb vida.



I a ell dins.



Es va deixar caure a terra, flotant lleugerament.



Va mirar el sostre.



Per primera vegada des que havia enlairat, no hi havia una alarma immediata.



Només silenci.



Però ja no era el mateix silenci.



Era un silenci ple de possibilitats.



Va girar el cap.



A través d’una petita escotilla lateral, podia veure l’espai.



La Terra era allà.



Petita. Llunyana. Però inconfusible.



I en algun punt invisible entre les estrelles, la nau seguia el seu camí.



En Daniel va portar la mà al compartiment del vestit.



Va treure l’emblema.



El va sostenir davant seu.



—Ho has aconseguit —va murmurar.



La imatge de la Terra i la línia ascendent semblava diferent ara. Més real.



Més cara.



Va recolzar l’emblema contra el panell del nucli.



—Seguim.



Va tancar els ulls un instant.



Després els va obrir.



—D’acord —va dir en veu alta, com si parlés amb algú—. Pla.



Es va incorporar.



—Reparar el que pugui. Restablir comunicacions. Intentar localitzar la nau. O la Terra.



Es va aturar.



—I esperar.



La paraula va quedar suspesa.



Esperar no era passiu. Era resistència.



Era mantenir-se.



Era no deixar que tot allò acabés en silenci.



Es va acostar de nou a la consola.



Va activar el sistema de transmissió.



El senyal era feble, fragmentada.



Però existia.



Va gravar un missatge.



Va dubtar un segon.



Després va parlar.



—Aquí estació orbital… —es va aturar, corregint-se—. Aquí en Daniel. Supervivent.



Va respirar fondo.



—L’estació està danyada, però operativa. Suport vital parcialment restaurat. Intentaré mantenir-la el màxim temps possible.



Va mirar la Terra.



—La nau ha enlairat. Repetim: la nau ha enlairat. Està en trajectòria.



Va fer una pausa.



—Si algú rep això… seguim aquí.



Va acabar la transmissió i la va enviar.



El missatge va sortir al buit, convertit en una ona feble, gairebé insignificant.



Però suficient.



En Daniel va recolzar el front contra la consola.



Cansat.



Viu.



Sol.



Però no derrotat.



A l’altra banda del vidre, les estrelles romanien immòbils, indiferents.



I, tanmateix, per primera vegada des de l’enlairament, no semblaven tan llunyanes.



Perquè ara sabia que algú hi anava.



I que ell, d’alguna manera, també.



El comptador no s’havia aturat.



Mai no ho feia.



Però ja no era un compte enrere.



Era una altra cosa.



Un pols constant.



Un recordatori.



Que fins i tot en el buit més absolut, fins i tot després de perdre-ho tot, sempre queda alguna cosa.



Una decisió.



Un gest.



Una veu que es nega a apagar-se.



En Daniel va tancar els ulls.



I va somriure, gairebé imperceptiblement.



—Això no s’ha acabat.



I en el silenci de l’estació, per primera vegada, aquella frase no va sonar com una il·lusió.



Va sonar com una promesa.