El compte enrere continuava avançant amb una regularitat implacable, indiferent a qualsevol voluntat humana. En Daniel sentia com cada segon li queia al damunt amb el pes d’una decisió irreversible. Va inspirar profundament, però l’aire li va semblar espès, carregat d’una electricitat latent que li ressecava la gola. Aquell no era un lloc per dubtar, i tanmateix dubtava.

Un senyal sonor va ressonar per tota la base, amplificat per les estructures metàl·liques.

—Cent vuitanta segons per a l’enlairament.

La veu automàtica era freda, perfecta, inalterable. En Daniel va notar la vibració sota les botes: un tremolor suau però constant, com el despertar lent d’una bèstia colossal. Els sistemes interns de la nau s’activaven en cadena, seguint una coreografia precisa que no admetia errors. Aquella màquina no tenia por. No tenia res a perdre.

Va mirar al seu voltant. La base estava buida. L’evacuació s’havia completat segons el protocol, i només quedaven estructures, llums d’alerta i ombres allargades projectades sobre el sòl lunar. Tothom havia marxat. Tothom menys ell. I la Laia.

Amb un gest gairebé automàtic, en Daniel va activar el comunicador del canell. El dispositiu va emetre un brunzit irregular abans d’establir connexió.

—Laia —va dir—. Em reps?

El silenci es va allargar uns segons que li van semblar eterns. Finalment, la veu d’ella va emergir entre interferències.

—Sí… amb dificultat, però et sento.

En Daniel va deixar anar l’aire que retenia.

—On ets?

—A la secció d’injectors auxiliars. Hi ha una lectura fora de rang. Si no la corregeixo manualment, l’arrencada podria ser inestable.

Ell va estrènyer la mandíbula amb força.

—No hauries de ser allà. Hauries d’estar ja a la carlinga.

—Ho sé —va respondre ella, amb una calma que li va glaçar la sang—. Però no hi ha ningú més. I no podem permetre’ns un error ara.

—Cent cinquanta segons.

Les llums de la base van canviar a un taronja intens, tenyint-ho tot d’un to d’alerta permanent. L’aire començava a escalfar-se, carregat d’ozó i combustible. El vestit d’en Daniel va activar automàticament els sistemes de refrigeració, però la sensació d’opressió no desapareixia.

—Encara pots sortir —va insistir—. Encara hi ha marge.

—No gaire —va dir la Laia—. Els sistemes estan entrant en bloqueig. Si abandono ara, ningú podrà estabilitzar-los a temps.

A la base de la nau, vàlvules laterals van començar a expulsar vapor. Núvols blancs s’estenien arran de terra i es dissolien lentament en la baixa gravetat lunar. La plataforma va tremolar amb una mica més de força.

—Això no és just —va dir en Daniel, amb la veu trencada.

—Mai ho és —va respondre ella—. Però és necessari.

—Cent vint segons.

El rugit contingut dels motors principals va començar a fer-se sentir, profund i constant, com un tro llunyà que no deixava d’apropar-se. En Daniel va notar la pressió al pit, com si l’aire mateix pesés més. Va aixecar la mirada cap a la nau i va pensar en tot el que transportava: dades, arxius, bancs genètics, colònies criogèniques. No era només una nau. Era una arca.

—Aquesta nau és tot el que queda —va dir la Laia—. Si no s’enlaira avui, no hi haurà futur.

En Daniel va fer un pas endavant, aturat immediatament per un avís del vestit que li indicava que s’apropava massa a la zona crítica.

—No puc acceptar perdre’t —va dir, gairebé en un xiuxiueig.

Hi va haver un silenci breu, ple de soroll de fons i vibracions.

—No em perds —va dir ella finalment—. Em quedo perquè altres puguin viure.

—Noranta segons.

Les vibracions van augmentar sobtadament. La pols lunar s’aixecava en petits remolins al voltant de la plataforma, arrossegada per les primeres onades de pressió. En Daniel va aixecar el braç per protegir-se la cara mentre la temperatura continuava pujant.

—Escolta’m —va dir la Laia—. Viu. Recorda el que vam fer. Explica-ho quan tot això sigui història.

—Seixanta segons.

La comunicació va començar a degradar-se. La veu d’ella arribava fragmentada, dissolent-se en interferències.

—Promet-me… —va dir— …que miraràs el cel.

El comunicador va quedar mut.

En Daniel va quedar-se immòbil només un instant, prou perquè el compte enrere seguís avançant sense ell.

—Trenta segons.

L’instint va acabar imposant-se. Va girar cua i va començar a córrer, lluitant contra les vibracions cada cop més violentes del terra. L’aire cremava. Quan va arribar al límit de seguretat, es va llançar darrere d’una barrera reforçada i va girar el cap, amb el cor desbocat.

—Deu segons.

La nau va esclatar en llum. Els propulsors es van encendre amb una força descomunal, i una onada de calor va travessar la base com un cop invisible. El cel lunar, fosc i silenciós, es va tenyir de blanc i taronja.

—Zero.

L’enorme artefacte es va elevar lentament al principi, després amb una determinació imparable. En pocs segons, ja ascendia cap a l’espai, convertint-se en una silueta incandescent que travessava el cel negre.

Quan el soroll es va dissipar i el silenci lunar va tornar, en Daniel va romandre quiet darrere la barrera. Va aixecar finalment la mirada.

La nau ja no hi era. Només un punt llunyà, gairebé imperceptible.

I en aquell silenci absolut va entendre que alguns comptes enrere no s’acaben mai. Només continuen dins teu, marcant el temps del que has estimat i del que has perdut, mentre mires el cel i aprens, lentament, a continuar.