El silenci després de l’enlairament no era absència de so. Era una presència compacta, gairebé física, que s’estenia per la base com una capa de pols invisible. En Daniel va romandre uns instants darrere la barrera reforçada, amb el casc recolzat contra el metall fred, escoltant el seu propi alè amplificat dins el vestit. El comunicador del canell continuava mut.

Va comptar fins a deu. Després fins a vint. No sabia ben bé què esperava: una explosió retardada, una veu que tornés a emergir entre interferències, un error als motors que obligués la nau a tornar. Però el cel lunar seguia negre i impertorbable, trencat només per aquell punt lluminós que s’allunyava cap a l’òrbita.

Quan finalment es va incorporar, les cames li tremolaven. No per la gravetat —massa lleu per justificar aquella debilitat—, sinó per l’esforç de mantenir-se sencer.

—Laia… —va murmurar, encara que sabia que ningú no podia respondre.

El protocol era clar. Després d’un enlairament, el personal restant havia de dirigir-se immediatament al mòdul d’evacuació secundari. Però aquell protocol s’havia escrit pensant en equips complets, en plans de contingència, en escenaris controlats. No en un sol home en una base gairebé desmantellada, amb la meitat dels sistemes desviats per alimentar una arca espacial.

Va sortir de darrere la barrera i va avançar lentament cap a la plataforma. La pols lunar encara flotava en suspensió, com una boira fina que tardaria minuts a assentar-se del tot. La zona crítica estava marcada amb franges lluminoses intermitents. Ara, sense la nau, semblaven absurdes, com advertències d’un perill que ja havia marxat.

Sota els seus peus, el terra encara vibrava lleument, eco dels motors que havien rugit feia només uns instants. En Daniel va mirar el buit deixat per l’artefacte. El suport central, ennegrit i fumat, desprenia una calor residual que distorsionava lleument l’aire.

Allà s’havia decidit el futur.

Va tancar els ulls i va veure la Laia tal com l’havia vista per última vegada: concentrada, amb els ulls fixos en una pantalla plena de dades fluctuants, els cabells recollits de qualsevol manera, la veu serena malgrat el compte enrere. “No em perds. Em quedo perquè altres puguin viure.”

Aquella frase li ressonava dins el crani amb la mateixa insistència que la veu automàtica havia anunciat els segons.

Va activar el mapa intern del vestit. El mòdul d’evacuació es trobava a uns vuit-cents metres, connectat per un corredor pressuritzat que travessava la part nord de la base. Energia mínima. Subministrament limitat. Finestra de llançament en trenta-set minuts, segons el càlcul automàtic.

Trenta-set minuts per decidir si volia sobreviure.

Va començar a caminar.

Els passadissos de la base, que feia hores bullien d’activitat, eren ara túnels deserts il·luminats per llums d’emergència. Les ombres s’estiraven sobre les parets corbades, deformades per la baixa gravetat. A cada pas, el so metàl·lic de les seves botes ressonava massa fort.

Va passar per la sala de control principal. La porta era oberta. A dins, les pantalles mostraven gràfics congelats, registres d’enlairament, trajectòries calculades. En una de les pantalles centrals, la trajectòria de la nau es dibuixava com una línia ascendent cap a un punt marcat amb un codi: ÒRBITA DE TRANSFERÈNCIA.

—Ho heu aconseguit —va dir en veu baixa.

Es va acostar a la consola on la Laia havia estat treballant les últimes hores abans de córrer cap als injectors auxiliars. Va passar els dits enguantats per la superfície, com si esperés trobar-hi encara l’escalfor de la seva presència.

Una alerta silenciosa va parpellejar en un extrem de la pantalla: SECCIÓ D’INJECTORS — ESTAT CRÍTIC — PRESSIÓ DESCONEGUDA.

El cor li va fer un salt.

Si la secció estava en estat crític, volia dir que el sistema no havia estat estabilitzat. O que havia estat forçat més enllà dels seus límits.

Va dubtar només un segon abans de girar-se i sortir de la sala. Els injectors auxiliars es trobaven a l’extrem oposat de la base, en una zona menys protegida. L’evacuació havia prioritzat les àrees habitables; aquella part era gairebé industrial.

A mesura que s’hi acostava, la temperatura augmentava. El vestit compensava, però l’indicador tèrmic mostrava valors per sobre del normal. El corredor final estava ple de vapor residual, condensat en petites gotes que flotaven com perles microscòpiques.

La porta de la secció estava mig oberta.

—Laia? —va cridar, tot i saber que era inútil.

Va entrar.

L’espai era un laberint de canonades gruixudes, vàlvules i panells de control manual. Algunes superfícies estaven ennegrides, com si una descàrrega hagués recorregut el sistema. En un lateral, una consola auxiliar encara mostrava dades oscil·lants.

I al centre, prop d’un dels panells d’accés, hi havia una figura immòbil.

En Daniel va notar com el món es reduïa a un punt.

Es va apropar gairebé sense tocar el terra, impulsat més per la inèrcia que per la voluntat. La Laia estava estirada de costat, el casc encara posat, el cos lleugerament encorbat. Un cable de connexió manual sortia del panell obert i s’endinsava al mòdul extern del seu vestit.

—No… —va xiuxiuejar.

Es va agenollar al seu costat i va activar l’escàner biomèdic del canell. El dispositiu va trigar uns segons eterns a analitzar les constants.

SENYAL VITAL: INEXISTENT.

La paraula es va projectar a l’interior del seu visor amb una fredor insultant.

Va retirar el cable amb moviments lents, gairebé reverents. El panell mostrava ara valors estabilitzats. Pressió dins de rang. Flux corregit manualment. L’última acció registrada coincidia amb els últims segons abans de l’enlairament.

Ho havia aconseguit.

En Daniel va recolzar el front contra el seu casc. El contacte va produir un so buit, metàl·lic.

—Ho has fet —va dir, amb la veu trencada—. La nau ha sortit. És en camí.

No hi va haver resposta, només el brunzit llunyà dels sistemes moribunds de la base.

Va romandre així durant un temps indefinit, potser minuts, potser més. Fins que un avís vermell va aparèixer al marge del visor: INTEGRITAT ESTRUCTURAL COMPROMESA — EVACUACIÓ RECOMANADA.

La base havia estat dissenyada per suportar tensions, però no per funcionar a mig gas després d’un llançament tan exigent. Sense la major part de l’energia desviada a la nau, els sistemes interns començaven a fallar en cadena.

Va mirar la Laia per última vegada. No podia endur-se el seu cos; el mòdul d’evacuació no estava preparat per a càrrega addicional. I el temps era un luxe que ja no tenia.

Amb mans tremoloses, va desenganxar l’emblema de la missió que ella portava al pit del vestit: un petit símbol que representava la Terra i una línia ascendent cap a les estrelles. Se’l va guardar en un compartiment del seu propi vestit.

—Miraré el cel —va prometre.

Es va aixecar i va sortir de la secció sense girar-se. Si ho feia, sabia que no podria marxar.

El camí cap al mòdul d’evacuació es va convertir en una cursa contra el deteriorament progressiu de la base. Les llums s’apagaven en trams sencers, obligant-lo a activar la il·luminació auxiliar del casc. Un cop sec va sacsejar l’estructura, seguit d’un eco profund que va recórrer els passadissos com un gemec metàl·lic.

Quan finalment va arribar al mòdul, la porta exterior ja estava en mode d’espera. La nau d’evacuació era petita, pensada per a trajectes curts fins a l’estació orbital que els havia servit de pont amb la Terra mesos enrere.

Va entrar i va segellar la comporta. L’interior era estret, funcional, amb dues places. Una buida. L’altra l’esperava.

Es va asseure i va connectar els sistemes. La pantalla principal es va il·luminar amb una interfície minimalista.

FINESTRA DE LLANÇAMENT: 12 MINUTS.

Va programar la trajectòria d’ascens. L’ordinador va calcular una òrbita d’intercepció amb l’estació. Si tot anava bé, hi arribaria en poc més de tres hores.

“Si tot va bé.”

Va recolzar el cap contra el seient i va tancar els ulls un moment. Va veure la Terra tal com es veia des de la base: un disc blau i blanc suspès en la foscor, bell i fràgil. Allà encara quedaven milers de milions de persones alienes al sacrifici que acabava de produir-se en aquell tros de roca polsegosa.

—No hi haurà futur si no s’enlaira avui.

La veu de la Laia era un eco persistent.

El compte enrere del mòdul va començar automàticament quan la finestra es va obrir.

—Trenta segons per a l’enlairament.

En Daniel va obrir els ulls. Aquesta vegada no hi havia ningú amb qui parlar. Cap veu entre interferències. Només ell i la decisió ja presa.

Quan els motors del petit mòdul es van encendre, la vibració era molt més suau que la de l’arca. Però el seu cor bategava amb la mateixa intensitat.

La superfície lunar es va allunyar sota seu, revelant la base com una estructura solitària envoltada d’ombres allargades. Durant un instant, va tenir la impressió que encara podia distingir la plataforma ennegrida, la secció d’injectors, el lloc exacte on tot havia canviat.

Després, la curvatura de l’horitzó ho va engolir tot.

En sortir a l’espai obert, el silenci va tornar, més profund que mai. Davant seu, la Terra brillava amb una llum serena. I, més enllà, invisible però present, la nau ascendia cap al seu destí desconegut, portant amb ella l’esperança comprimida d’una espècie sencera.

En Daniel va ajustar la trajectòria i va permetre’s, finalment, plorar. Les llàgrimes flotaven dins el casc abans que el sistema les absorbís.

No sabia què trobaria a l’estació. No sabia si la humanitat aconseguiria sobreviure prou temps perquè l’arca complís la seva missió. Només sabia que ell continuaria.

Va mirar el cel, tal com havia promès.

I en aquell immens buit esquitxat d’estrelles, va entendre que el compte enrere no marcava només finals. També marcava començaments.