La Nora va arrufar el front, pensativa. Sabia perfectament que allò no podia acabar bé.

L’endemà al matí, quan el sol encara s’estava llevant, una alarma estrident va fer despertar a tots els participants. Van sortir de les cabanes mig adormides, amb cara de pocs amics. Excepte la Maria que com sempre portava un somriure d’orella a orella.

- Bon dia, floretes! -va cridar la Maria amb una energia sospitosament alta per aquella hora. Amb quina aventura ens sorprendran avui?

- Doncs per començar a sorprendre'ns, millor calla una estona- va replicar la Caterina.

- Crec que no esteu apreciant la bellesa d’una matinada en plena natura. - va contestar la Maria.

- Però això té fàcil solució, oi companya de vida?- va contestar-li el seu marit.

- Sí, això s’arregla amb una passejada per l'illa, abraçar unes quantes palmeres i parlar amb uns quants cocos. - contestà molt emocionada la Maria.

- Mira maca, per parlar amb un coco em quedo amb la Nora que m’aporta el mateix. -replicà molesta la Dolors

- Ai Dolors, quina raó que tens. Pep, marxem. - Diu la Caterina, molt seriosa.

- Va noies, no fem un gra d’arròs una muntanya. Això anirà bé per fer cohesió de grup.- la Maria deia per intentar calmar la situació, mentre s’abraçava amb ella mateixa.

- Aix petita papallona meva, quina magnífica idea que has tingut! Som-hi nois, en marxa. Que com abans marxem abans arribarem!- diu el Pau animant a la gent.

La Nora va notar com el cor li feia un salt. No era per l’excursió. Ni per la tensió constant amb els altres. Era aquella sensació… com si alguna cosa dolenta estigués a punt de passar.

- Au va, no us quedeu enrere! -va cridar en Pau, caminant decidit cap a l’interior de l’illa.

A contracor, tots van començar a seguir-lo. Els Guardiola amb cara de fàstic, intentant no embrutar-se gaire; els Baobab encantats de la vida; i la Nora… en silenci, observant-ho tot.

La Dolors caminava al seu costat.

- No m’agrada gens això -va murmurar.

- A mi tampoc -va admetre la Nora-. Però… no creus que tot plegat és massa estrany?

- Estrany? -va dir la Dolors-. Tot plegat és un despropòsit.

Amb una sensació d'inseguretat, van endinsar-se a la selva. Tenien massa por del que els hi pogués passar allà dins, però ja no hi havia marxa enrere.

- Respireu profundament… -deia la Maria- Noteu com la terra us parla.

- A mi l’únic que em diu la terra és que m’estic embrutant les sabates -va replicar la Caterina.

- Ai, Caterina… - va sospirar en Pau-. La connexió amb la natura és essencial.

- Doncs connecta-hi tu sol, maco -va dir ella, apartant-se una fulla imaginària del vestit.

De cop, en Yankee va aparèixer davant seu, com si hagués sortit del no-res.

- Benvinguts i benvingudes de nou, concursants!

- I benvingudis... - va dir la Maria

- Ja és el tercer cop que ho dius noia, bé, més ben dit, noie – va replicar el Pep.

- Atenció, no ens dispersem per favor! Ja és migdia, i això vol dir... redoble de tambors si us plau... prova! - Va exclamar el Daddy

- Una altra? -va queixar-se la Mel.

- Aquesta us agradarà, tranquils - va afegir en Daddy, somrient-. Es tracta de diners. Un tema del qual us agrada molt parlar, m’ha comentat un ocellet verd, molt ràpid, molt gros...

- Daddy ja està no? -el Yankee tallant al Daddy, ja que no suportava ni una paraula més.

Els ulls d’en Pep es van il·luminar.

-Haureu de demostrar qui sap més de diners -va continuar en Yankee-. Si voleu una illa… haureu de saber mantenir-la. Així que tothom en posició - fent l'acció de militar.

Tothom se'n reia d'ell. Sense saber com reaccionar al que acabava de succeir. Així que es van col·locar en semicercle, davant uns polsadors de diferents colors que tenien preparats el Daddy i en Yankee.

-Primera pregunta! - va dir en Yankee- Qui és el millor organitzador d’aquesta estada?

- Pel que sembla, els cocos que ens acompanyen, perquè si parlem de vosaltres... -contesta la Maria

-Bé, continuem! Faré veure que no t’he escoltat -va dir trist en Daddy-. Què és una inversió amb rendibilitat a llarg termini amb risc moderat?

Silenci.

-Un fons indexat -va dir la Dolors, sense dubtar.

-Correcte!

La Nora la va mirar, sorpresa.

-Següent: què és la inflació?- preguntà en Yankee

-L’augment generalitzat dels preus -va respondre de nou la Dolors.

-Perfecte!

La prova va continuar. La Dolors responia totes les preguntes amb rapidesa i seguretat. No deixava ni tan sols que el Yankee acabés de llegir la pregunta; ella ja en sabia la resposta. Però, com era possible que sabés tant d’economia? Si a casa els comptes les portava sempre l’Albert.

La Nora va començar a sospitar.

I llavors ho va veure.

Un telèfon mòbil amagat rere el polsador. No podia ser… Habia estat fent trampes, havia de comunicar-ho, aquestes actituds eren impensables.

L’Albert

No podia trair-lo d’aquesta manera; al cap i a la fi, l’únic que ell sempre havia desitjat era que la seva xicota i la seva mare s’avinguessin.

-Guanyadora: la Dolors! -va anunciar en Yankee.

La Nora, finalment, no va dir res.

Més tard, mentre la resta es dispersava, es va acostar a la Dolors.

-Podem parlar?

-Depèn -va dir ella-. Diràs alguna cosa intel·ligent?

-Per què fas trampes?

La Dolors va arrufar el nas.

-Trampes? Jo? Nena no diguis bajanades.

-T’he vist.

Es va fer un silenci molt incòmode.

-Mira, nena… a la vida no guanya qui és més bo. Guanya qui sap jugar.

-Això no és jugar -va dir la Nora-. Això és mentir.

-Això és sobreviure.

La Nora la va mirar, decebuda.

-Sempre ets així?

La Dolors es va encollir d’espatlles.

- Tothom té les seves armes. Tu tens la teva bondat absurda… jo tinc experiència.

- Experiència en què?

- En no quedar-me enrere. No com altres.

- Què estàs insinuant? No t’has parat a pensar mai, que si l’Albert m’estima des de fa tant temps, serà perquè alguna cosa dec tenir, no?

I va marxar. La Nora caminava sense rumb. Tenia un nus a la gola. Necessitava parlar amb algú.

Va veure en Pep a la llunyania… però no estava sol. Sinó que s’estava discutint amb la seva filla. Es va aturar a escoltar-ho.

- Que no Mel, no portarem a Hakuna a l’illa quan la guanyem, últim cop que ho repeteixo.

- Per què hem de fer el que tu vulguis? L’Aurora sempre fa el que vol! A mi em faria vergonya deixar a la meva filla ser “amic” amb un noi que… sembla un experiment social, anant descalç per la vida i cantant cançonetes.

-Mel, m’estàs fent sortir de polleguera. L’Aurora ja és suficient madura per a saber el que està fent. És només una amistat.

- L'Aurora això, l’Aurora l'altre… Estic cansada de ser sempre la seva ombra, aplaudiu el mínim que fa, quan soc jo la que treballo, soc jo la que us salva el cul quan ho necessiteu i la que recull els plats en acabar de sopar!

- No diguis això, que ella recull els plats del dinar.

-No es tracta de plats pare, semblo invisible als vostres ulls, perquè vau decidir tindre una filla si no li foteu ni cas!

- La mateixa pregunta li vaig fer jo a la teva mare.

Quan la Mel va marxar enfadada, la Nora es va apropar.

- Pep…

Ell va sospirar.

- Ho has sentit, oi?

- Una mica…

- Els diners -va dir ell-. Sempre sembla que solucionin coses… però també en trenquen moltes.

La Nora va assentir. No sé si estic fent bé les coses -va confessar ella.

- Ningú ho sap -va dir en Pep-. Però si només penses a guanyar… acabes perdent.

Aquella frase va quedar flotant.

I, de sobte algú va cridar esgarrifosament.

- La Mel! -va dir en Pep.

Van córrer cap al so.

Allà estava ella, pàl·lida, assenyalant amb el dit.

- Allà… allà!

Entre dues palmeres… l’Aurora i en Jesús despullats

- Què és això?! -va cridar la Caterina, arribant corrents.

- És… una clara infracció a les normes que us vam fer signar -va dir en Yankee, apareixent lentament.

Una alarma va començar a sonar.

- Tots al punt central! -va cridar en Daddy.

La tensió era insuportable. Tots reunits davant la foguera.

En Jesús i l’Aurora al centre.

- Heu trencat la norma més important -va dir en Yankee-. Prohibit establir vincles entre concursants de diferents equips.

- L’amor no és una norma -va dir en Jesús.

- Aquí sí -va respondre en Daddy.

Silenci.

- Algú ha de pagar per això.

Un calfred va recórrer el grup.

- La sanció és clara -va dir en Yankee-. Un de vosaltres haurà de tallar-se un dit.

- Què?! -va cridar la Maria.

- És una broma, oi? -va dir la Nora.

Però ningú reia.

- Si ningú ho fa… tots perdreu.

Silenci absolut. La Nora va mirar al seu voltant. Por. Dubte. Egoisme. I ho va entendre tot. Aquella illa no posava a prova qui eren. Posava a prova fins on eren capaços d’arribar. I, potser… que estaven disposats a sacrificar. De debò que no ho han entès. Ho han perdut tot per pura avarícia. Han deixat enrere els seus valors, la seva família inclús a ells mateixos. L'avarícia cega a la humanitat per complet i no ens deixa veure res més enllà, creiem que els diners ens ho donen tot en aquesta vida, però és realment així? Un cop ho tenim tot que és el següent? Aquesta gent són de la societat més alta que hi ha; tot i això, han estat a setmana competint per una illa com nens. Una illa sí, un bé plenament material. He passat tota la vida veient com la gent així passa per sobre meu sense pietat. Realment he estat l'única que tot i estar en les mateixes condicions que els altres no he deixat els meus valors enrere. Molta gent potser no ho entén i no sap per què he guanyat, però és així de senzill he estat l'única que s'ha mostrat tal com és sense deixar que res influeixi. Tot ha estat un experiment social que ens han fet, i ells encara es pensen que tenen possibilitats de guanyar l'illa.

Il·lusos.

I vosaltres, qui seríeu en aquesta història? Quants de vosaltres podríeu dir, de veritat, que seríeu com la Nora?