Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fondo i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



- Nora Vila-seca Puig, ja pot passar si us plau - va dir-li una noia joveneta de cabells rossos.



Estava molt neguitosa, no sabia ben bé a què es devia tot això. Des del dia que va rebre la carta que és incapaç de dormir preguntant-se milions de coses: Per què l’havien escollit a ella? Era l’única? Què volien exactament? Què podia ser tan important per haver de fer una reunió amb tanta urgència?

Un marge de només una setmana per presentar-se a un lloc desconegut, tot ple de gent aparentment “important” i per una proposta, segons ells, exclusiva, única i, confidencial. Per quin motiu no podia explicar-ho ni tan sols als seus familiars? Tot plegat era molt misteriós.



- Asseu-te, asseu-te. Bé, em complau informar-te que ets un dels afortunats a qui hem brindat aquesta oportunitat. Has estat seleccionada per passar una setmana en una illa paradisíaca. Aquesta ha sigut recentment descoberta sense cap propietari. Durant l’estada, mitjançant una subhasta, podràs participar en la seva adquisició i a més, estaràs perfectament atesa pel nostre personal en tot moment. Què n’opines? El nostre equip necessita una resposta immediata. - Es fa un silenci sepulcral, la Nora no sap què respondre - Si necessites el teu temps allà tens una saleta - li assenyala - Tens cinc minuts.



S’aixeca i s'asseu a la saleta. El primer que pensa és en la seva parella, i en com li podria demostrar lo agraïda que està per tot el que ha fet per ella durant tots els anys junts.

I aleshores ho té clar, ho farà per ell, per l’Albert.



- Decidit, hi aniré.



- No te'n penediràs, creu-me maca - Diu somrient- Quin honor poder dir que oficialment estic davant d’una de les futures possibles propietàries de l’Illa Daurada. Per acabar, seria convenient firmar un contracte de confidencialitat on trobaràs tot el que necessites saber sobre la subhasta.



Després de firmar el contracte i acabar de concretar-ho tot, arriba a casa. No sap si explicar-li a la mare de l'Albert, però quan a l'entrar per la porta veu que la seva sogra ni tan sols es molesta en preguntar-li com li ha anat el dia i, com sempre, només s’interessa pel que el seu fill vol per sopar, acaba decidint-se per no dir-li res i comença a organitzar-ho tot per l’aventura. Ho ha de tenir tot enllestit, ja que demà està convocat a les sis del matí.



L'endemà, la noia es trobava asseguda a l’aeroport, feta un sac de nervis. Mirava el panell de sortides una vegada i una altra, tot i saber perfectament quin era el seu vol. Havia deixat una nota al rebedor explicant-li a l’Albert el que estava succeint, però, tot i això, li semblava que tot havia anat massa de pressa, com si la seva vida hagués fet un gir sense demanar-li permís.

Es va asseure a la sala d’espera, abraçant la motxilla amb força, esperant que obrissin la porta d’embarcament. De sobte, dos nois un pèl estranys, carregats de papers arrugats que sobresortien d’una bossa daurada molt llampant, es van asseure darrere seu. Feien un rebombori escandalós, reien i parlaven sense cap mena de discreció. Sense voler, va començar a escoltar fragments de la seva conversa.



—A veure a quins personatges ens tocarà aguantar aquests dies…



—Els primers són la família Guardiola, formada per quatre membres: el Pep, el pare, que és qui porta els diners a la guardiola; la Caterina, la mare, que només pensa a aparentar; la Mel, la germana gran, nena que escolta Hakuna i va cada diumenge a missa; i l’Aurora, la petita, la més rebel.



—Següent, la família Baobab: la Maria i el Pau, els pares, molt espirituals, bla, bla, bla… obsessionats amb l’encens, bla, bla, bla… I el Jesús, el fill, molt liberal, de vegades massa.



—Un altre intens… a veure com acaba tot això. Uooo, ara venen una nora i una sogra. Pel que es veu no es porten massa bé.



—La Dolors, la sogra, típica dona que pensa que el seu fill és el centre del món. I després la nora… la típica nora.



—Però com es diu?



—Nora.



—Ja sé que és la nora de la seva sogra, però es diu…



—Que es diu Nora! Nora Vila-seca Puig!



La Nora va sentir com se li gelava la sang. No s’ho podia creure. La Dolors participava en la subhasta? Qui eren aquells nois? I com podien saber tantes coses d’ella?



—L’embarcament del vol Barcelona–República Dominicana està a punt de tancar. -van dir per megafonia.



La Nora es va aixecar d’un bot, va agafar la motxilla i, corrents, va embarcar. S’havia distret massa… o potser havia escoltat més del compte.



En arribar a l’illa, no es podia creure el lloc on passaria tot aquell temps. Era una illa enorme, amb una platja que semblava treta directament d’una pàgina web d’Ibèria: sorra blanca, aigua turquesa i palmeres perfectament col·locades, com si algú les hagués posat allà expressament.

Desembarcava del vaixell que els havia portat fins a l’illa després d’un vol interminable. Compartir trajecte amb aquelles famílies havia estat esgotador.



—Connectem amb el nostre jo interior.



—Ommmm



—Hem de sincronitzar-nos amb aquest nou espai.



—Ommm



Recordava el trajecte i només de pensar en els hippies que tenia asseguts al costat, ja li venia la olor de encens al cap. Però el pitjor de tot, havia estat la família d’estirats del davant que només feien que queixar-se.



—Papi, jo no penso conviure una setmana sencera amb aquesta gent. -va dir la Mel, la filla gran.



—Pots deixar de ser tan superficial? L’únic en què et fixes és en l’aparença de la gent. Sembla que portis un pal posat pel cul, guapa. -li va replicar l’Aurora.



—Ja surt la defensora del poble.



—Nenes, si us plau, estem donant una imatge denigrant. -va afirmar la Caterina, la mare.



—Som una família d’alt prestigi, no de classe mitjana. Doneu una mica d’exemple, si us plau. Per alguna cosa he estat pagant una escola privada durant divuit anys. -es va queixar el pare, en Pep.





Sort que totes aquelles converses eren només un record del viatge interminable que per sort havia acabat, aparentment.