La Nora va baixar del vaixell amb la sensació que encara estava dins d’un somni estrany. L’illa era preciosa, era com un somni fet realitat. La sorra era tan fina que donava gust caminar per allà, l’aigua era d’un to blavós; tot semblava massa perfecte, gairebé fals.

Els participants van ser portats fins al punt central de l’illa, on el Daddy i el Yankee van assignar les habitacions de tots els participants. Allà, la Nora va poder comprovar que, les famílies que la van acompanyar durant el viatge estaven instal·lades només dues cabanes més enllà de la seva, així que desgraciadament les hauria de suportar durant tota l’estada.

La Nora va deixar la motxilla a la seva cabana i va sortir a explorar l’espai per sentir-se més segura. Encara estava assimilant el que li estava passant, era gairebé impossible de creure tot el que estava succeint. No es podia treure l’Albert del cap, en la nota que li havia deixat, i en com li agradaria que estigués allà amb ella.

Va ser llavors quan la va veure.

La Dolors.

Caminava cap a la carpa amb un barret enorme i unes ulleres de sol, que no semblaven gaire barates, que li tapaven mitja cara. La Nora va pensar que era una al·lucinació causada pel cansament del viatge, però no. Malauradament era ella.

—Dolors? —va dir, dubtant.

La dona es va girar lentament i la va mirar de dalt a baix.

—Nora? Què fas tu aquí?

—Jo… jo he estat seleccionada per venir a l’illa.

—Això és impossible —va dir la Dolors, molesta—. Aquesta experiència és exclusiva. No és per a qualsevol.

—Jo tampoc sabia que tu hi series, si ho hagués sabut no estaria aquí. Ho vaig sentir a l’aeroport, però pensava que era una confusió.

—Doncs no ho és —va replicar la Dolors, ajustant-se el barret.

La Nora va empassar saliva, molesta. Conviure amb la seva sogra una setmana sencera en una illa deserta no entrava als seus plans. Tot seguit va marxar a la seva cabana, per tal d'intentar calmar-se una mica.

Quan el sol començava a pondre’s, tots els participants van ser convocats a la gran foguera. Hi havia una tarima amb focus i una pantalla gegant amb el logotip de l’Illa Daurada.

Tothom estava callat, en silenci i de cop dos joves van pujar a l’escenari amb una energia exagerada.

—Benvingudes! —va exclamar en Yankee.

—I benvinguts, si us plau. —va corregir el Pau mentre obria l’encens.

Alguns participants van riure, en canvi, altres el miraven amb cara de no entendre res.

—Jo soc el Yankee.

—I jo soc el Daddy! —va afegir l’altre, saludant amb emoció.

—Durant aquesta setmana —va continuar el Daddy— fareu proves, conviureu, discutireu, plorareu i, sobretot, competireu!

—Proves? Quines proves?! La Nora començava a posar-se molt nerviosa, no es tractava d’una subhasta?

—El vostre objectiu —va dir el Yankee— és guanyar punts per tenir avantatge a la subhasta final de l’illa. Però recordeu: tot el que passi aquí és confidencial.

La família Guardiola escoltava amb atenció.

—És una oportunitat única —va murmurar en Pep—. Aquesta illa pot ser una inversió històrica.

—Sempre que no l’embrutin aquests hippies —va dir la Caterina, mirant la família Baobab amb menyspreu.

—Noto un ambient molt tens a la família, podríem fer una neteja grupal. —va proposar en Pau.

—Neteja? Què vols, que agafi l’escombra ara? —preguntava la Caterina.

—No dona no, amb encens. Us alinearé els xacres, us netejaré la consciència…

—A la meva mare ni t’apropis, hippie. —va dir la Mel despectivament.

—Ei, ei, relaxat, bonica. —va replicar el fill de la família.

—Bonica? Perdona? Calla, nano. Que no et passi pel cap tocar cap de les meves filles. La Mel té un xicot molt ben plantat i l’Aurora està molt bé sola!

En aquell moment, l’Aurora es va apropar, avergonyida de l’actitud dels seus familiars, a parlar amb el Jesús.

—No els hi facis cas, són imbècils. Per cert, jo soc l’Aurora, la que està molt bé “sola”.

—Jo soc en Jesús, i diuen que les Aurores sempre s’han de veure amb companyia. —va dir picant l’ullet.

L’Aurora va reprimir una rialla.

Són ben estranys, però almenys no són avorrits, va pensar la Nora, que els observava.

—Aurora, una mica de respecte —va dir la seva mare—. Recorda que som una família d’alt prestigi.

—Veient el vostre entusiasme, anem amb la primera prova! —va dir en Yankee— Cada família o participant individual haurà d’escollir un representant. La prova és molt senzilla: menjar-se un flam sense utilitzar les mans. El primer que l’acabi guanyarà 50 punts!

—Un flam? —va exclamar la Dolors—. Això és ridícul.

—És estratègia dona.—va dir en Pep—. Mel, prepara’t.

—Jo no faré això —va protestar la Mel—. No penso embrutar-me.

—Llavors hi vaig jo —va dir l’Aurora, amb un somriure murri.

Els Baobab van aixecar la mà de seguida.

—Jo ho faré —va dir la Maria, amb veu tranquil·la—. Sento que l’univers m’ha parlat.

La Nora, dubtant, també va aixecar la mà. Era el mínim que podia fer tenint a la seva sogra davant seu, expectant a qualsevol moviment erroni que ella pogués cometre.

—Jo també.

La Dolors la va mirar com si acabés de cometre un crim.

—No facis el ridícul.

Després de la terrible prova dels flams, la Nora va quedar devastada, no es podia creure la humiliació que acabava de passar davant la Dolors. A l'intentar menjar el flam, va oblidar que el fet de menjar amb tanta rapidesa li provocava vòmits, i… ja us podeu imaginar el que va acabar succeint. Tot i això, la Nora va decidir prendre-ho amb humor.

Quan tothom començava a dispersar-se, la Dolors va agafar la nora pel braç.

—Podem parlar un moment?

La va apartar darrere d’una palmera.

—T’has vist? —va dir, indignada—. Tota embrutada, rient com una nena petita.

—Només volia participar…

—Tu no ets de la família, no sé ni què fas aquí amb mi —va dir la Dolors, amb fredor—. El meu fill mereix algú amb classe, no algú que faci el pallasso davant de tothom i que es comporta com una nena petita.

La Nora va notar un nus a la gola, però no va respondre. No volia començar aquella setmana amb una discussió encara pitjor.

—Només desitjo que demà, a la següent prova, et comportis com la dona que has de ser, m’has escoltat bé, figaflor? No penso perdre l’illa per una nena estúpida com tu!

—Tothom a sopar a la part central de l’illa, que demà s’ha de matinar, floretes! —va cridar la Maria des de lluny.

—Això promet, gent —va dir el Daddy—. Aquesta convivència serà llegendària.

Un cop sopats, van quedar-se una estona coneixent-se. Tot i la rivalitat entre la família Guardiola i la Baobab, la Nora semblava entendre’s amb tothom, al contrari que la Dolors, que només feia que mirar amb supèrbia a tots els seus companys, amb una excepció: la Caterina.

Aquella dona estirada semblava haver-se guanyat la confiança de la Dolors en un tres i no res. Com era possible?, va pensar la Nora. Tota una vida compartida amb el seu fill i ni una mísera postal per Nadal li arribava. Feia estona que xerraven, però de sobte l’Aurora va tenir una idea molt bona per tal de fer caliu.

—Jesús, canta’ns un altre per nosaltres, va proposar l’Aurora.

—Filla meva, no tornis a dirigir la paraula a aquest noi, m’has entès bé? —va dir-li el seu pare.

—Ni que s’hagués insinuat, senyor… —va murmurar la Nora.

—Però?! Quina bajanada acaba de dir la teva jove, Dolors, controla-la —va recomanar la Caterina.

—Acostumeu-vos, perquè suma dos més dos i li dona decimal —va respondre la Dolors.

—Parlant de matemàtiques, la meva filla Aurora és molt bona; un cop va guanyar un concurs nacional i tot.

—Oi tant que el va guanyar, pare, amb set anys.

—Mel, no li treguis valor als èxits que ha aconseguit la teva germana.

—Nois, em sap greu trencar-vos aquest moment, però tanquem la paradeta que demà hem de matinar, i ja sabeu que qui dorm bé, salut té —va dir en Pau, somrient.

Tots van començar a marxar cap a les cabanes, menys la Nora, que va decidir ajudar al Daddy i al Yankee a recollir-ho tot. Al cap i a la fi, ja estava acostumada a fer el mateix a casa l’Albert.

De sobte, va adonar-se que no estava sola. Tot i que a ella no la podien veure, ja que estava darrere dels contenidors, es va quedar observant una escena inesperada: la filla petita de la família Guardiola i el fill únic dels Baobab mantenien una conversa de flirteig entre ells.

—Aurora, no et vols quedar una estona més? — Va proposar en Jesús

—Hauria de marxar… Ja saps les normes.

—Normes? Quina bajanada. Les normes no poden ser allò que impedeixi el nostre amor.

—Cristòfor… No, merda, Jesús… Ens coneixem de tan poc temps…

—El temps… nena… és només una vibració més de l’univers, saps? No és que passi: som nosaltres que el fem passar. Una altra de les meves teories filosòfiques.

Quins dos colomins, semblaven el Romeu i la Julieta, va pensar la Nora.

L’Aurora, cegada pels ulls del Jesús, es va apropar més a ell.

—Ets tan intel·ligent, passaria hores escoltant-te.- va dir ella.

—Segur que mai t’ho han dit, però la lluna realment és una estrella que brilla més que la resta, com tu.

—Vols dir el sol, no?

—Ho veus, em llegeixes el pensament, estem connectats.

—No entenc com hem pogut encaixar tan ràpidament, no ho entenc, sembla que ens coneixem de tota la vida. Som tan diferents…

—Aurora, jo t’estimo. Sempre t’he estimat. Bé, vull dir, aquest dia que portem aquí… És igual, el cas és que tant se val que ens acabem de conèixer, aquest amor ve d’una vida passada, ho tinc clar.

—Jesús, jo mai m’he enamorat, o sigui, no sé què és enamorar-me, què faig ara? Dic que sí, dic que no?…

—No et preocupis, no cal posar-li nom a les coses, tan sols flueix…

La Nora els observava des de lluny i somreia. Tot i el caos i la tensió amb la Dolors, aquella escena li donava esperança. Veia que, malgrat les rivalitats i les discussions absurdes, la connexió humana podia aparèixer en el lloc més inesperat. Però no tot seria com flors i violes, aquesta relació podria causar molts problemes per les dues famílies, estava explícitament prohibit en les normes d’estada a l'illa. Què passaria si aquesta relació sortís a la llum?