El grup de gent va reprendre la seva caminada cap a la nau. En Daniel només podia pensar en què era el que estava passant. Començava a pensar que res del que estava vivint era veritat. Van caminar durant hores sense parar fins que van començar a veure a la llunyania una plataforma molt gran.

• Veig una nau! - Va dir una veu de davant.

Tots tan feliços com la persona que acabava de parlar, van començar a córrer pensant que estaven salvats. Però, abans d'arribar a la plataforma hi havia un cartell fet amb fusta.

“ Capacitat màxima d'una persona. Si us plau, quan el compte enrere comenci tindreu un minut fins que els motors s’encenguin i dos fins que els injectors s'encenguin”

En Daniel no es podia creure el que estava passant. Era veritat que els havien avisat que la capacitat era reduïda, però no podia ser que només pogués anar una persona.

Ningú va dir res, massa espantada de tenir que elegit, i simplement van començar a caminar cap a la plataforma. Menys en Daniel, que va començar a pensar maneres de fer-los pujar a tots.

I quan per fi van entrar a la plataforma tot va començar. El compte enrere era a menys de tres minuts.

I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.

Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.

Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.

Ara s’havia de decidir qui pujaria a la nau i qui no. Quan de sobre, una veu va sortir del altaveu de la nau.

• Si us plau, Daniel Serra, accediu a la nau.

La cara d'en Daniel es va posar blanca. Per què ell?

Tot el món se’l va quedar mirant amb ràbia.

Si pujava a la nau se salvaria, però, valia la pena salvar-se i deixar als seus companys enrere? No ho creia.

• Hem vingut tots junts. Hem arribat tots junts. I no me n’aniré fins que marxem tots junts.

Tothom el va recolzar. Junts van sortir de la plataforma, decidits a no ser separats per l’enlairament de la nau.

Tan bon punt el compte enrrere va arribar a zero segons, no va passar res. La nau no es va moure, i ells tampoc.

En Daniel no va tenir temps de dir res abans d'obrir de cop els ulls i despertar-se de sobte molt exaltat a la mateixa llitera freda i dura que havia vist als seus somnis. Només ell podia escoltar el xiulet de les màquines que controlaven les seves constants vitals. A més a més, va veure a tots els seus companys al seu voltant.

Estava somiant un altra vegada?

Van començar a caminar cap a ell el que semblaven dos doctors i… Aren?

• Comandant! Què fas aquí? Com pot ser? On som? - va començar a preguntar frenèticament Daniel.

• Necessito que et tranquil·litzis, Daniel. Primer de tot, no soc el teu comandant. Tot el que has viscut fins ara era una simulació, dissenyada per a veure com reaccionaves davant diferents estímuls. Sé que és difícil de processar, però jo estic a càrrec del projecte. Només vaig aparèixer per a instruir-vos sobre que havíeu de fer. - va explicar.

• Simulació? Per a què? - Daniel estava molt aclaparat.

• No tot era mentida, Daniel. Aquesta era la vertadera prova per a veure qui podria pujar a la nau que arribarà a aquesta base en unes hores. Tot el que s’havia dit dins de la simulació era verídic.

• Quants més han passat la prova? - va preguntar preocupat.

• Fins ara, ningú més no ha passat la prova, només tu. - va dir un poc decebut.

• Però, i el somni amb els cossos que hi havia al passadís? I les quatre figures que veia? - Daniel estava cada volta més confós.

• Els somnis no eren més que una altra prova per a veure com reaccionaves. Tothom es va acovardir en aquella prova, excepte tu, que vas decidir investigar. Encara que, aparentment, tens una gran habilitat d’anàlisi que, per alguna raó, et va permetre veure als científics que controlen els vostres impulsos nerviosos, la qual cosa no era part de la prova. Com si el teu cervell hagués pogut accedir a la realitat. I, per cert, fins ara, has set el candidat amb millors resultats, Daniel.- va dir Aren.

• Jo he set capaç d'això? - Va preguntar amb incredulitat.

• Sí, i de fet has demostrat grans habilitats de lideratge i companyonia. Encara que tot el que has viscut sembli que són proves a l’atzar, estan adaptades a les situacions que podrien passar a partir d’ara.

• I si estàvem a la mateixa simulació com pot ser que ningú havia parlat sobre cap somni? - va preguntar Daniel.

• Perquè vosaltres realment no estàveu convivint en una mateixa simulació. Les persones que estaven a la teva simulació eren personatges creats a partir dels teus companys. Per exemple, a la part on la nau et demana específicament a tu a pujar, la viu individualment cada un dels participants. I al contrari que tu, tots ells han decidit pujar a la nau tots sols I deixar els seus companys enrrere.

• Però llavors seré l’única persona que pugi a la nau? - va preguntar sorprès.

• No, hi ha tres grups on hi ha hagut altra gent que ha passat la prova com tu. Marxarem demà a la nit.

Algú va entrar de sobte a l’habitació. Era Alícia. Anava vestida igual que els altres dos doctors, uniformats de dalt a baix. Ara entenia per què s’havia comportat de manera tan estranya.

• Hola, Daniel, vine amb mi. Et duré a la teva cambra. - Sense esperar-lo es va girar i va començar a caminar.

En Daniel la va perseguir pels estrets passadissos de la base, tot fet de ferro i donant un ambient molt fred. Hi havia molts de treballadors caminant pels passadissos. Tots uniformats i caminant amb molta pressa. La nau era gegant, molt més que la de la simulació.

• Per què estàs aquí? No era jo l’únic que havia passat la prova? - Va preguntar en Daniel que, encara que ja s’ho imaginava, volia una resposta directa.
  
  Jo només estava a càrrec de què tot a la teva simulació anés bé i d’analitzar les teves respostes des de dins, Daniel. Jo no havia de passar cap prova. - va dir despreocupadament.
  
  Què passarà amb els altres? - va preguntar.
  
  És millor que no ho sàpigues. Però serà millor que quedar-se en aquest planeta sense cap ajuda. - va dir una mica trista.

Van caminar fins a la cambra que, segons Alícia, compartiria amb les altres persones que havien passat la prova. Van caminar a un ritme tranquil. Daniel no podia esperar a tenir un bon descans a un llit de veritat, qual cosa era irònica, ja que realment havia estat tot aquest temps a una llitera.

Quan van arribar, Alícia va obrir la porta. Dins hi havia una cambra amb quatre llits. Segurament era perquè només quatre podríem pujar a la nau. Asseguts cada un a un llit hi havia un noi i una noia. El noi era bastant alt i de cabells rossos, i la noia…

• No pot ser! - es va sorprendre en Daniel.

Quan ella se'n va adonar, va córrer fins a donar-li una abraçada. Per fi després de tant de sofriment va poder sentir felicitat.

La seva germana estava viva!

FI.