Daniel es va aixecar més prompte de l’usual. Hi havia molta remor al refugi. Quan va aconseguir sortir de la seva habitació va notar la calor del foc de seguida. Va començar a córrer cap a la sala comuna, però quan va arribar estava buida. Ara feia molt de fred i no hi havia cap rastre de foc. Va dirigir-se cap a la sala de reunió, ja que va pensar que potser s’havien reunit tots allí. No obstant això, abans de poder arribar al passadís que duia a la sala, les figures tombades a terra sense vida el van aturar-se en sec. Tots de la secció A. De sobte, va sentir un dolor de cap inaguantable i tot es va tornar negre.

• - Aixeca’t! Ràpid! Ens n'anem en quinze minuts! - va sentir vagament la veu d’una dona.

Es va aixecar, una altra volta, molt atordit. No hi havia cap remor. Ni foc.

• - Què dius? On estàveu tots? - va preguntar parlant molt ràpid.
  
  - Què estàs dient? Estam tots preparant-nos per a partir cap a la nau. - Va dir la dona molt confosa.
  
  - Però si el refugi s’estava cremant, i la secció A havia estat executada. - Va dir Daniel molt alterat.
  
  - Pensa el que tu vulguis, nosaltres marxem. - Va dir sortint de la cambra.

Daniel es va aixecar i en cinc minuts ja estava a la sala comuna. Tot el món estava allí, excepte la majoria de la gent de la Secció C i algunes de la secció B que es negaven a deixar el refugi o a sortir allí fora amb els seus fills. No entenia res, però va deduir que havia estat un malson encara que s’havia sentit molt real i vívid.

Van obrir la porta i la llum del sol els va saludar amb una calor abrasadora, quasi pareixia que et calava el foc. De manera organitzada van començar a sortir amb roba especialitzada fins que tots ja estaven fora preparats per a començar la seva ruta. Després de 20 minuts de caminar sense parar, Daniel es va adonar Aren no estava. Es va atracar a la mateixa dona que l'havia aixecat aquell dia al matí.

• - On està el comandant? - va preguntar-li en veu baixa.
  
  - Quin comandant? Tu ets el comandant. - la dona estava molt confosa.

Es va aturar, el cap li treballava a mil per hora. Res tenia cap sentit. Ahir estava parlant amb el comandant sobre la situació i avui ell era el comandant. Com podia ser? No sabia que era el que passava, però ho descobriria.

El terra estava ple de petits sediments provinents dels projectils. La primera mitja hora va ser tranquil·la, ja que cap projectil havia afectat greument l’entorn, però, després el paisatge va canviar a un completament desastrós. Els arbres havien estat socarrimats.

Vam arribar a un poble desert, allí van parar a descansar. La dona que l’havia aixecat al matí, que havia descobert en el recorregut que s’anomenava Alícia, havia estat actuant molt estrany des que li havia preguntat per Aren. Li va fer unes quantes preguntes, però ella contestava de manera molt tallant, com si hi hagués alguna cosa que no volgués dir. Això el va fer sentir més curiositat. Els edificis pareixien molt inestables i antics, per tant, van anar a una petita casa d’una planta. Es van tombar a la dura fusta i se'n van anar a dormir.



El van aixecar els crits dels seus companys. Encara era de nit. Hi havia milers de projectils trencant la teulada, fins i tot, hi havia gent que ja els havia deixat. Els que estaven al seu costat van tenir la sort d’estar situats sota una escala de ferro que els va protegir durant la pluja. Daniel va refugiar a tots els que va poder, ja que estaven massa espantats per moure’s. En quant es va assegurar que havia parat va sortir corrents d’aquella zona. Havien perdut almenys cinquanta membres del grup, una quantitat massa dràstica per al poc temps que duien fora del refugi. Encara que no havien dormit res, van seguir el seu camí, aprofitant la frescor de la nit.

Després d'una bona estona, van veure a la llunyania quatre figures.

• - Ei! Hola! - Va cridar en Daniel.
  
  - Amb qui parles? - Va preguntar la Kiara.
  
  - Que no veus les quatre persones d’allà? - Va assenyalar Dani.
  
  - No hi ha ningú. Crec que hauríem de parar a descansar una estona. - Va dir ella, però no sonava gairebé convençuda.
  
  - Potser tens raó. - va acceptar.

Van tornar a parar per a dormir una estona, ja que gairebé tothom estava destrossat. Daniel es va adormir de seguida.

Es va despertar un altra volta de sobte. Això l’acabaria matant. Tornava a estar al refugi i els cossos romanien allà. Va veure al final del passadís les mateixes quatre figures d’abans, però aquesta vegada les veia més nítidament. Va perseguir-les durant uns minuts fins que va travessar una porta. I va poder veure un gran grup de persones tombades en lliteres amb cables connectats a ells i molts de doctors observant-los. Però no li va passar desapercebut que aquestes persones eren les mateixes amb què havia sortit del refugi.

Quan es va tornar a despertar els altres continuaven adormits, però ell ja no podia. Estava segur que hi havia alguna cosa que s’estava perdent.