Després de l’any 2027, tots els planetes de la Via Làctia havien estat lentament explotant a causa de l’augment de la calor del sol. Gràcies a una tecnologia avançada d’una base espacial situada a Califòrnia la Terra havia aconseguit sobreviure durant uns anys. Ara que Júpiter havia desaparegut, la Terra era objectiu de la caiguda de mils de projectils que impactaven en la Terra diàriament. Petites illes del voltant del món ja s’havien extingit a causa d'aquests materials espacials. En Daniel, amb només dinou anys, havia perdut a la seva família a causa d’una explosió a Eivissa, i per aquesta raó ell va haver de ser traslladat a un refugi a Washington, Estats Units.

Aquest refugi es dividia en tres seccions:

Secció A: Són el cap del refugi, el seu treball és rebre la informació junt amb les actualitzacions de la situació i intentar buscar una solució al problema. Són comandats per actuals treballadors de bases espacials que han estat escampades.



Secció B: Són els encarregats de les tasques de la llar, com mantenir el lloc net o cuinar. Encara que no s'encarreguin de tasques individuals com podia ser la bugada, ja que cada un té el seu torn.



Secció C: Composta per gent major de seixanta-quatre anys o menors d'edat, que tenen tasques apropiades a les seves capacitats.



En Daniel anava caminant tranquil·lament pels passadissos que donen a la seva habitació individual quan va sentir una veu per l'altaveu de megafonia.

• - Secció A, per favor mobilitzeu-vos cap a la sala de reunió, nova informació ha arribat - va comandar el capità de la secció.

Tots els membres van avançar amb pressa cap a la sala per poder agafar un lloc a prop del comandant del refugi i poder escoltar millor la informació. Excepte per en Daniel, que realment preferia mantenir-se al marge del que estava passant encara que l’havien col·locat a la secció A gràcies al seu intel·lecte.



La sala de reunions era una sala espaiosa amb aproximadament 150 cadires. Clarament, en ser l'últim a arribar era la persona més allunyada al comandant, així i tot, va notar que els ulls del comandant el travessaven amb una intensitat sufocadora. No semblava gaire content amb la seva falta d'interès.

• - Ahir van caure un total de tretze països, cada volta la quantitat d’asteroides que cauen és major i no podem assegurar que estem fora de perill dins del refugi. Després de la recerca d’un altre planeta on sigui possible la vida, s’han trobat dos possibles candidats: Lumora i Verdalis. El nostre problema és que la capacitat de la nau que ens traslladarà al planeta, que serà elegit en els pròxims dies, és insuficient. - Va començar a explicar el nostre comandant, Aren Cross.
  
  - I com s'escollirà qui serà part de la tripulació? - Va preguntar una veu que sortia d’alguna banda de la sala.
  
  
  
  - Demà haurem d’evacuar el búnquer per raons confidencials, per tant, abans de preguntar-vos això assegureu-vos de sobreviure fins que arribem on ens esperarà la nau. - Va dir Aren molt seriosament, se’l veia genuïnament irritat.
  
  
  
  - Però… - Va començar un dels meus companys.
  
  
  
  - Fins aquí la reunió d’avui, assegureu-vos d’avisar als altres que partirem en dos dies. No tenen perquè vindre, però si decideixen quedar-se serà una mort segura. - Va interrompre.

Dos dies després el búnquer era un caos, tothom estava debatent si haurien d’anar-se’n i seguir les ordres del comandant. En Daniel tenia clar el que havia de fer: intentar arribar viu a la nau i començar la seva vida de nou. Mentre que sortia de la seva habitació que només comptava amb un llit, un armari i un petit escriptori va albirar al Comandant Cross, que parlava amb el subcomandant. Sense adonar-se es va atracar instintivament per a escoltar el que deien, però, va ser vist pels dos homes amb gran rapidesa.

• - Què és el que vols? - Va preguntar Aren.

Aren Cross era un home jove, de vint-i-un anys, però també molt segur de si mateix i amb molta experiència gràcies a la seva habilitat natural, que li va permetre acabar els seus estudis cinc anys abans que una persona ordinària. A més, tenia unes aptituds físiques brillants que el feien molt fort i hàbil, la qual cosa li va permetre guanyar tots els combats físics que va tindre durant les guerres.

• - Per què la nau no ha pogut arribar fins aquí? Per què hem d’anar a un altre lloc per a arribar a ella? No té cap sentit. - Va respondre Daniel, que després de no dormir en tota la nit havia arribat a la conclusió que aquesta evacuació no tenia cap sentit.
  
  - Perquè actualment estem en una zona de risc, i no podem arriscar-nos a dur la nau fins aquí - Va respondre, encara que no esperava cap resposta de la seva part.
  
  
  
  Doncs, deixaràs que la gent que es quedi aquí mori? - Va preguntar amb incredulitat.
  
  
  
  - No soc responsable de les seves decisions. - Daniel no va poder respondre abans que el comandant Cross fes mitja volta i marxés.

Li molestava molt el fet que no s’havia informat d'això i que estaven deixant que gent es quedés en les instal·lacions sense sabre els que els esperava. Ja que totes les zones de risc ja havien estat completament destruïdes i no hi havia cap esperança per ells. Però entenia que no hi havia temps per a posar-se a consolar a tots i cada un dels civils o per a deixar que s’estengui el pànic. Per situacions extremes hi havia mesures extremes.