El meu nom és Souhali, Souhali Mcklans. Vaig nèixer a una família desestructurada i pobre al Barri Sidi Moumen, un barri conflictiu del Marroc. Vaig arribar a enfrontar-me a situacions molt perilloses i desagradables. A casa hi havia fam, i és molt cruel el que es pot arribar a fer per un simple tros de pa. Quan vaig fer quinze anys, la meva germana gran va tenir l'oportunitat de viatjar a Espanya. No s’ho va pensar dues vegades, però li feia por fer-ho sola. Jo era el mitjà, ens dúiem només onze mesos i sempre havíem estat inseparables. Ella era l'única persona que em treia un somriure en aquell lloc infernal. Vaig pensar-m’ho i va ser molt difícil prendre una decisió, però al final vaig dir que sí. Viatjaria amb la meva germana, n’Amira, a Espanya. Al final només érem dos adolescents lluitant per poder tenir un futur.

Vam arribar a Barcelona, encara no sabíem on seríem acollits, però en cap moment vam perdre les esperances. Vam passar deu nits en un poliesportiu amb altres immigrants, la gent era molt amable i vam conèixer una dona que ens va ajudar molt. Ella es deia Neus i va aconseguir trobar-nos un habitatge a Seira, un poble molt petit d’Osca. Al matí següent vam partir.

Seira em va enamorar a primera vista. Els seus paisatges eren brutals, envoltats de muntanyes enormes que semblaven protegir el poble del món exterior. Les cases de pedra, antigues i irregulars, s’aferraven al terreny com si hi haguessin crescut amb els anys. L’aire era fred i net, i a primera hora del matí tot quedava cobert per una boira fina que donava al lloc un aire gairebé irreal. El silenci només es trencava pel soroll del vent o pel pas d’algun riu proper, i tot plegat feia que aquell lloc, tan petit i aparentment tranquil, amagàs molt més del que deixava veure.

Ens vam instal·lar a una família que tenia un fill de la nostra edat. Es deia Marc. Des del primer dia ens va acollir com si ens conegués de tota la vida, sense fer preguntes, sense jutjar-nos. Ens ensenyava el poble, els camins per la muntanya i els llocs on anaven els joves. Amb el temps vam començar a passar cada dia junts, a compartir-ho tot, i sense adonar-nos-en es va convertir en una peça imprescindible de la nostra vida. Va arribar a ser gairebé un germà per a nosaltres, d’aquells que no ho són de sang, però que ho són per tot el que comparteixes.

Jo vaig fer un cicle formatiu de policia, ja que de molt petit sempre m’havia agradat ajudar a la gent, tot i que fós difícil a l’entorn on m’havia criat. El meu somni era garantir seguretat, cosa que al meu país no hi havia. La meva germana, en canvi, es va ficar a un batxiller científic, ella volia estudiar medicina i jo confiava plenament en el seu objectiu.

Els anys van anar passant i jo em vaig treure el cicle superior, n’Amira no va entrar a la primera, però després de molt d’esforç la van agafar a la Universitat de Barcelona. Ella estava contentíssima perquè finalment compliria el seu somni. Jo també estava molt content per ella, però m’entristia completament el fet que ens haguéssim de separar. Vaig aconseguir feina a l’instant, a Seira hi havia massa poca gent per a tenir policies. Tenia dos companys contats, però em van tractar beníssim des del meu primer dia de treball.

La vida a Seira era bastant avorrida, els únics moments que m’ho passava molt bé era a les festes de Nadal, tot i que no corresponguessin amb la meva religió. Fèiem dinars amb família i com que al poble hi havia cinc famílies com a molt, érem molts a la taula. En Marc només feia bromes i podíem passar hores i hores rient a les totes. Però amb el que em vaig fixar més va ser amb na Marina, la cosina d’en Marc. En la vida havia vist una noia tan guapa, em va enamorar completament, però sabia que no tenia cap possibilitat. Ella era molt amable amb tothom i tenia una veu molt dolça. La seva mirada s’em clavava al pit i em deixava boig. Vaig anar xerrant-li i sentia que hi havia una connexió establerta, però tenia assimilat que jo no era l’únic, una noia tan guapa sempre té opcions, i jo no confiava en ser la primera.

Van anar passant els anys i la meva feina de policia era tranquil·la, fins que un dia, un nin va venir a comissaria. Es deia Miquel. Els seus trets em recordaven a algú, sentia que aquell nin s’assemblava molt a una persona que havia format part de la meva vida anys enrera, i no només allò, aquella mirada em recordava completament a la meva infància, la cara de preocupació d’aquell nin era clavada a la meva quan jo veia que hi havia certes coses que no anaven del tot bé. Vaig reconèixer-lo tot d’una, no era cap casualitat, l’havia d’ajudar.

Feia onze anys, entre na Marina i jo va passar alguna cosa que mai hauria d’haver passat. Amb el temps havia deixat enrere la timidesa, però no havia après a ser més responsable. Aquell moment ho va canviar tot. D’allò en va néixer en Miquel. Sí, era fill meu. Ell no ho sabia, perquè na Marina ho va mantenir en secret. Estava amb en Jordi, l’home amb qui acabaria casant-se, i res no podia sortir a la llum. Jo feia anys que estava enamorat d’ella, era la noia perfecta. Els seus ulls blaus em deixaven sense control, feien que m’oblidés de tot, fins i tot que no era meva. Ho vaig passar molt malament, perquè sabia que en Jordi no era un bon home i que li acabaria fent mal. Però en aquell poble tot semblava ja decidit, com si les famílies tinguessin el futur escrit, i jo només era un estrany que no tenia lloc en aquella història, un simple magrebí enmig d’una relació que mai funcionaria.

En Miquel, espantat i amb els ulls plens de llàgrimes, em va contar tot el que passava a casa seva. En Jordi maltractava a na Marina. Cada paraula que sortia de la seva boca em clavava més endins una ràbia que no sabia controlar. No podia quedar-me de braços plegats. Aquest cas no era com els altres. Aquest cas era personal.

No vaig esperar en actuar, tot seguit vaig agafar el cotxe i vaig anar a casa seva amb un altre agent. Quan vam entrar, l’ambient ja era tens. En Jordi estava alterat, feia olor d’alcohol i no parava de provocar.

—Què, ja venen els herois?

A la força, el vam emmanillar i el vam fer pujar al cotxe patrulla. L’altre agent es va quedar a la casa amb la família per tranquil.litzar-los, i jo vaig començar el trasllat.

Durant uns minuts no va dir res. Però de cop va començar.

—Sempre mirant-la… et pensaves que no me n’adonava?

Vaig apretar les dents.

—Calla i seu bé.

—T’agradava, eh? —va continuar—. Sempre allà fent el coio davant d’ella però mira qui se la va quedar.

Va començar a riure, però no era una rialla normal. Era bruta, provocadora.

— I ara que se suposa que me faràs, allunyar-me d’ella per què vengui amb tu com a segona opció que sempre vares ser?.

Vaig notar com el cor se m’accelerava.

—T’he dit que callis.

De cop es va llançar cap endavant, tot i anar emmanillat, i va començar a donar cops al seient.

—Atura el cotxe beneït!

Vaig frenar en sec.

—Seu d’una vegada! —li vaig cridar.

Però no es va aturar. Quan vaig obrir la porta del darrere per controlar-lo, es va abalançar damunt meu.

—No tens collons de fer res! —va escopir.

Em va empènyer amb força. Vaig notar un mareig intens.

—Atura! —vaig cridar.

Però ell va tornar a venir cap a mi.

En aquell moment vaig treure l’arma. Només volia que s’aturés.

—Ni se t’acudeixi —va dir, avançant cap a mi.

I llavors va passar.

Un moviment ràpid. Un moment.

El so va quedar suspès en l’aire.

En Jordi va caure a terra sense dir res més.

El temps es va aturar.

Vaig quedar-me allà, mirant-lo, sense acabar d’entendre què havia fet. No era el pla. No havia de passar així.

Però ja no hi havia marxa enrere.

En Miquel ho va descobrir tot, però vaig manipular-lo perquè no digués res. Li vaig donar una targeta associada al meu banc, al final es tractava d’ajudar al meu fill, tot i que ell no ho sabés, i a la dona que més estimava i encara estim.

Els anys van anar passant i no sé molt bé per quin motiu na Marina, en Miquel i els seus dos germans havien partit de Seira. Aquest no era el meu pla establit, però no hi podia fer gaire al respecte.

Durant tot aquest temps va quedar un buit en el meu interior, un buit que per molt que ho intentés no es tancava. Tot i ser feliç amb la meva família, enyorava a l’altra.

Un dia vaig sortir a fer una volta després d’una jornada intensa de feina. Vaig aixecar el cap i hi havia la persona que menys m’esperava. Vaig veure amb els meus propis ulls a en Miquel. Havia canviat moltíssim, ja no era un nin, s’havia convertit en un home i de cada cop s’assemblava més a jo. No vaig saber reaccionar, va ser incòmode i tot. Ell em mirava de manera distant, però va ser simpàtic. Suposo que tampoc s’esperava trobar-me. Em va contar com havia evolucionat la seva vida i com se n’havien sortit de la terrible situació. Jo estava molt content de veure que el meu nin era valent i que, com son pare, aconseguia tot el que es proposava. No estava molt segur de si fer-ho o no, però no m’ho vaig pensar gaire:

• Com està na Marina?

En Miquel em va mirar tristament i es veia com una llàgrima li relliscava per la cara.

• No estic d’humor per xerrar d’aquest tema.

Em vaig sentir culpable i preocupat a la vegada. Tenia por del que li hagués pogut passar a la meva estimada.

• És ell, és ell! - va dir una veu que venia de lluny.

Al girar-me vaig veure al meu treballador, en Mihail. Sí, ara jo era el cap dels policies ja que els altres estaven retirats.

• Miquel, d'ençà que vaig xerrar amb tu sabia que n’amagaves alguna cosa, i volem saber exactament què és. Saps molt bé que la mort del teu pare mai va ser oficialment comunicada i encara es desconeix del tot el motiu. Sé que tu ho saps.
  
  Mihail a què ve això? El meu pare fa anys que és mort i per molt que vulguis saber el perquè no reviurà. - va dir indignat, en Miquel.
  
  Miquel, nosaltres només volem que ens contis el que saps tu, no te passarà res a tu personalment - vaig concloure per calmar la situació.
  
  Tens una setmana per venir a l'oficina, mentalitza’t - va aclarar en Mihail.

Vaig fer un gest a en Miquel i vaig seguir caminant cap endavant. No sabia si ell compareixeria a l’oficina, però sabia que si obria la boca m’arruïnava la vida.

Els dies anaven passant i en Miquel encara no havia vingut, potser havia ignorat completament el que li havia dit el Mihail, això era el que em convenia més a mi.

• Ha vengut Souhali, na Catalina m’ha dit que ens espera al sofà de la sala.

Vaig notar com uns calfreds pujaven per tot el meu cos, tenia suor freda i estava tremolant molt. La meva vida ara mateix depenia de la paraula d’en Miquel.

• Així que estàs disposat a contar la veritat? Amolleu! - va exclamar en Mihail.
  
  El meu pare estava molt malament psicològicament i es drogava. Aquell vespre vaig trobar el pot de les seves pastilles i estava buit, li va pegar una sobre dosis i el seu cos va quedar desplomat al terra. Quan ma mare i jo ens vam adonar ja no hi havia res a fer.

El meu cos es va calmar tot de cop, en Miquel acabava de complir la promesa que havia fet amb mi, no m’havia traït. En Mihail i l’inspector van creure l’argument d’en Miquel i el van deixar partir. Jo li devia la vida i més. Vaig sortir defora i el vaig aturar:

• Per què m’has cobert Miquel?

• Perquè ma mare abans de morir em va dir qui eres.