Em dic Miquel, i totes les meves accions venen d’una història completament diferent de la que es pensen.



Vaig tornar a entrar a l’apartament i tot semblava normal. La cuina impol·luta, el rellotge marcant les hores com sempre. Però tot era una mentida: cada objecte em recordava el que havia vist i el que havia acceptat. No podia seure, no podia menjar; només podia mirar la finestra i pensar amb en Mihail i en el que passaria si algun dia descobrís la veritat.



La meva infància mai va ser com la d’un nin normal. Passava els vespres tapant les orelles dels meus germans perquè no sentissin els insults, els crits i els cops que venien de la cuina. Cada dia que passava era un nou repte per a mi, sabia que no podia aturar-ho pel meu compte, però m’omplia de ràbia i tristesa alhora que en Jordi Ferrer, el meu pare, s’oblidés dels seus propis fills. Ma mare sempre s’ho guardava tot, es quedava callada i quedava sotmesa a totes les vexacions del seu home. Aquell vespre, però, vaig prendre una decisió. Sabia que ella no s’atreviria a fer res i el que menys volia era veure-la morir per culpa d’un imbècil, un imbècil que molts cops s’oblidava que m’havia donat la vida.



Amb moltíssima por vaig entrar a l’estació de policia. Em va atendre un home amb unes pintes sospitoses, però quan va començar a xerrar vaig tranquil·litzar-me.

• El meu nom és Souhali, com puc ajudar-te?

No sabia per on començar, ni com dir-li el que passava a casa. Tenia molta por i no em volia ni imaginar què passaria si mon pare s'adonava del que estava fent. Vaig fer un sospir i vaig començar a xerrar tensament:

• Mon pare abusa de ma mare, li pega diàriament i la maltracta psicològicament també. Tinc dos germans petits i ca nostra no és un lloc segur. Necessito ajuda, necessito que s’enduguin ja d’una vegada a aquell home que se'l fa dir pare abans que sigui massa tard.

En Souhali em va mirar amb una cara de pena i empatia, es veia perfectament que tenia ganes d’ajudar-me i era precisament el que faria. Va demanar-me la direcció i em va fer pujar al cotxe. Un sentiment de por i incertesa m’omplia completament, no confiava gens en el meu pare i no tenia ni la mínima idea del que faria aquell home.

Just en arribar vaig obrir la porta lentament, no volia despertar als meus germans, i tampoc volia que el meu pare tengués temps per reaccionar, però la meva estratègia no va sortir com tocava. Estava assegut al sofà, amb una cara de pocs amics, en entrar va mirar-me fixament, però la mirada es va desviar completament quan va veure al Souhali. No se’l veia sorprès, em va fer la sensació que ja es coneixien d’abans, i no estava molt lluny de saber el perquè.



Van començar a discutir, en Souhali xerrava clar però en cap moment apujava el to de veu o faltava al respecte, en canvi, mon pare només cridava i retreia coses del passat, com si hi hagués hagut algun conflicte entre ells que no s’hagués solucionat. Ma mare va despertar-se, no es va voler acostar al menjador, estava molt espantada. Els meus germans només ploraven, no sabien on ficar-se.

Després de molt d’esforç, en Souhali va poder emmanillar a mon pare i ficar-lo dins el cotxe a la força. Aquesta escena em va semblar traumàtica, estava content d’haver pogut ajudar, però tenia un pressentiment que alguna cosa no sortiria bé.



Ma mare, fora encara haver assimilat el que havia passat, em va abraçar molt fort i va donar-me les gràcies, va fer-me saber que estava molt orgullosa de mi i que era un heroi per a ella. Va ser un vespre horrible, no vaig poder dormir en tota la nit i només pensava amb el què passaria. Ma mare tampoc va poder dormir perquè era conscient que ara hauria de cuidar a tres fills sola, fora cap ajuda ni una.



Al matí vaig entrar a l’habitació dels meus pares, estava més calmada que mai, i damunt el comodí hi havia el medicament d’en Jordi. Ell patia una malaltia greu i havia de prendre medicació cada dia, però pel que vaig veure no la tenia. Coneixia a una sola persona que li podia fer arribar, per això no vaig trigar gaire temps a anar a cercar en Souhali.



Quan era a casa seva vaig veure que no hi havia ningú o això em pensava jo. La porta estava oberta, però la casa pareixia buida. Vaig entrar i vaig mirar per tot. No havia trobat a ningú fins que vaig veure un llum, un llum que sortia d’una porta que duia a una espècie de sobterrani. Vaig obrir-la molt a poc a poc i vaig entrar.

No era possible el que hi havia davant dels meus ulls, em negava a acceptar que allò fos real. Era el meu pare, estirat damunt un plàstic tacat de sang, amb la camisa xopa i enganxada al pit. Els ulls vidriosos, fixos en cap lloc, els dits rígids i els llavis entreoberts, com si hagués volgut dir alguna cosa i no pogués. Tot el cos semblava buit, sense força, i l’olor metàl·lica em va fer girar l’estómac.

• Què li has fet al meu pare! M’has mentit, res del que vas dir era vera!

• Miquel, saps perfectament que el teu pare era una mala persona, i a la gent que es porta malament se l’ha de castigar. En cap moment va ser la meva intenció, però va posar-se molt agressiu i m’havia de defensar d’alguna manera. I en cap moment t’he mentit, et vaig prometre que no el podrieu tornar a veure.

S’em va fer un nu al coll, no sabia com reaccionar i tenia molta por, tanta por que quasi em pix damunt.

• Però tu ets un bon nin, i els bons nins no donen motius perquè els castigui, oi?

• Què pretens matar-me a mi també?

• Això ho decideixes tu, només hi ha una condició que et pot salvar, no dir res a ningú del que has vist. És molt fàcil. I com jo compleixo les meves promeses estaré disposat a ajudar la teva família. Et don una targeta màgica que s’anirà carregant cada mes, però empra bé els doblers.

Ma mare no tenia feina i econòmicament estàvem secs, sabia que no era la millor decisió, però no em quedava altra opció que acceptar l'oferta.

• Ho accepto. Promet que no diré res a ningú.

Vaig tornar a casa tremolant. Em queia una suor freda del front i les llàgrimes no aturaven de rajar. Ja s’havia sabut la mort de mon pare, però amb un motiu totalment diferent del que realment era.



La meva mare ho va passar fatal, ja no era maltractada, però ara havia de mantenir tres fills ella sola. Els meus padrins ens van treure de casa, ja que aquell pis li tocava per herència al meu pare. Vam anar a viure a Campells, el poble on ma mare s’havia criat, a una casa antiga plena de racons i ombres que semblaven guardar secrets del passat. Allà, entre els arbres del jardí i els camins de terra, vaig començar a recuperar la llibertat que la ciutat m’havia robat.



Vaig conèixer en Mihail poc després. Va ser la primera persona amb la qual podia ser jo mateix sense por. Amb ell corria pels torrents, saltava de pedra en pedra, i inventàvem mons sencers en cada caseta abandonada. Els dies d’estiu eren eterns i plens de rialles, i cada tarda acabava amb històries de por que explicàvem als germans petits d’en Mihail només per riure junts. Ell em feia sentir que tot era possible, i jo li ensenyava el que sabia, ajudant-lo amb els números i lletres que li costaven tant. Aquella amistat era pura, però també em feia mal no poder contar-li la veritat quan ell notava que em passava alguna cosa.



Sempre m’havia apassionat la ciència, especialment la psicologia. Volia entendre per què la gent feia el que feia, què movia la por, la ràbia, l’ego. Aquella curiositat m’empenyia endavant, i em va dur a estudiar a Seira, on després vaig acabar convertint-me en professor a la mateixa universitat. La ciència em donava ordre en un món que sovint em semblava caòtic, però també em feia recordar tot el que havia viscut amb en Mihail i la meva infància a Campells.



Ara, vivint a Seira, portava una vida tranquil·la. Compartia un pis amb na Marta, una noia que havia conegut a la carrera, i que tot i no ser parella ens enteníem molt bé. Tot semblava normal, fins que un dia, caminant pel carrer, em vaig topar amb en Souhali. Feia anys que no el veia i em va sorprendre com si un passat sencer s’hagués materialitzat davant meu. No era només retrobar un amic, era topar amb tots els secrets que havíem llançat al mar esperant que s’enfonsessin, aquells que podien tornar a emergir en qualsevol moment.



Dos anys després em vaig retrobar per sorpresa amb en Mihail. Va venir corrent cap a mi, cridant el meu nom, i en aquell instant vaig sentir el mateix alè que feia anys sentia corrent pel torrent de Campells. No era un retrobament tranquil, feia tant de temps que no sabia res d’ell que em va aplegar per sorpresa. Quan més el mirava més ganes tenia de poder contar-li la veritat del meu pare, però un dia havia promès que guardaria el secret.