Es veu tens, es nota que hi ha alguna cosa que l’incomoda i que està ple de preocupacions. El policia Mihail comença una conversa amb el Souhali, un company de feina.
- - De moment no convé pressionar-lo. La veritat se sap, però de proves en tenim poques.
Per comprendre la història, és necessari enfocar-la des del punt de vista dels nostres protagonistes. Començarà en Mihail, el policia.
Vaig veure entrar en Miquel:
- - Bon dia, senyor Miquel, abans de començar m’agradaria saber per què t’ha costat tant venir, si saps perfectament que cada acció té les seves conseqüències, i és molt difícil escapar-ne d’elles.
- Mihail, precisament he vengut a confessar la veritat, i ja et dic que està molt lluny de les teves sospites.
En Miquel estava convençut del que deia, però sabia que no em podia fiar ni un pèl d’ell. Tampoc li serviria de molt mentir, ja que el conec de fa molts d’anys i hi ha hagut una relació molt forta d’amistat entre nosaltres, tan forta que no fa falta ni xerrar per entendre'ns un amb l’altre. Sé que en Miquel és una persona segura de si mateixa i sempre es fa respectar, quan té una idea no atura fins a aconseguir-la i, no només això, no sé com ho fa, però sempre acaba guanyant-se la raó de tot. Aquest cas, però, probablement serà una excepció.
Tenia 12 anys, però ho recordo com si fos ahir. Una tarda d’estiu estava al poble assegut amb els meus padrins i els seus amics a la fresca, els meus pares treballaven tota la temporada i gairebé no els veia fins a la tardor. De sobte va aparèixer un noi que mai havia vist abans, resultava que a partir d’ara seria veïnat nostre juntament amb la seva mare i els seus dos germans petits. El meu cos es va omplir d’alegria, ja que era la primera persona de la meva edat que veia a Campells i tan ràpid com va arribar vaig anar a xerrar amb ell. Em va contar que el seu pare havia mort i el pis on vivien era dels seus avis paterns, que no van deixar-los quedar. Van haver de mudar-se a una casa que feia anys que ningú habitava, pareixia abandonada, plena de teranyines i plantes enfiladisses. Aquella casa era considerada la casa embruixada del poble, mil mites la rondaven. Era tan misteriosa que ni els meus padrins recordaven haver-hi vist mai algú dintre.
Al cap de dos mesos, l’habitatge pareixia nou, totalment renovat, ningú sabia com ho havien fet. La façana, abans coberta de taques d’humitat i crulls, lluïa ara unes parets clares i llises que reflectien la llum del Sol. Les plantes enfiladisses havien desaparegut, substituïdes per un petit jardí amb flors senzilles però cuidades, com si sempre haguessin estat allà. Les finestres, que abans estaven sempre tancades i plenes de pols, es mostraven obertes quasi tot el dia, amb cortines blanques que es movien suaument amb la brisa d’estiu. De nit, una llum càlida s’escapava de l’interior i il·luminava el carreró, acabant definitivament amb la fama d’aquella casa embruixada. Així i tot, conservava un aire misteriós, com si les seves parets encara guardessin secrets del passat. La gent del poble la mirava amb curiositat i confusió alhora, incapaç d’entendre com aquell lloc oblidat havia tornat a la vida en tan poc temps.
Aquell estiu va ser el més feliç que vaig passar a Campells, amb en Miquel tot va canviar, les tardes ja no les passava amb els padrins prenent la fresca, ara les passava vivint aventures amb el meu millor amic. Junts exploràvem els voltants del poble com si fossin territoris desconeguts: ens endinsàvem pels camins de terra, corríem entre els arbres i ens amagàvem dins casetes abandonades imaginant que eren refugis secrets. Anàvem al torrent, saltant de pedra en pedra, competint per veure qui arribava primer a l’altra banda sense banyar-se, i tornàvem a casa amb els genolls pelats i les sabates plenes de fang.
També fèiem animalades pròpies de l’edat: tocàvem timbres i sortíem corrents, robàvem figues dels horts convençuts que ningú ens veia, i ens inventàvem històries de por que explicàvem als germans petits d’en Miquel perquè ens deixessin en pau. Quan es feia de nit, ens asseiem davant la seva casa, encara envoltada de misteri, i xerràvem amb els padrins per contar-los totes les nostres endemeses. En Paco i en Tòfol, que eren dos pastors, sempre ens contaven acudits que tot i que fossin molt dolents esclatàvem a riure. Aquell estiu, Campells va deixar de ser només un poble, es va convertir en un lloc on finalment em sentia lliure i podia ser jo mateix.
Amb el pas dels anys, els nostres camins es van separar desgraciadament, però per sort 17 anys després ens vam retrobar a Seira. Ell ara era professor de ciències, fent feina a una universitat propera, jo, en canvi, era policia en un poble avorrit com és Seira. El vaig veure caminant pel carrer tranquil·lament, venia de fer la compra. Vaig començar a córrer i ens vam xocar, li vaig pegar un crit -Miqueeeeel!!!-. No vaig veure la mateixa alegria als seus ulls. Es va fer el sorprès, però jo veia que hi havia alguna cosa que no quadrava. Ell reia, però no de la mateixa manera que ho havia fet sempre, vaig decidir no crear-me paranoies, potser no s'ho esperava o no em va reconèixer d’entrada, o no, segons com no tenia el millor dia i no li feia ganes socialitzar o s’havia mudat feia poc i encara no s’hi havia adaptat… Tants de dubtes em van aparèixer en un instant que ja no pensava en les coses bones, el fet que havia trobat al meu millor amic de la infància, que un dia havia estat l'única persona amb la qui em sentia completament còmode. Vaig abraçar-lo, l’estrenyia de manera tan forta com el dia que vaig haver d'acomiadar-me d’ell, una llàgrima em va caure damunt la seva mànega. Havia canviat tant la meva vida, tenia moltes coses a compartir amb ell, però no sabia per on començar. Vaig dir-li d’anar a fer un cafè i em va convidar al seu apartament. Vaig actualitzar-lo així com fan els amics després d’un viatge o de les vacances de Nadal, però aquest cop hi havia disset anys per contar.
- - Quan va morir la meva padrina el padrí va venir a viure amb nosaltres a la ciutat. Estava malalt i no podia estar sol. Per això l'acomiadament va ser immediat i no vaig tenir ni temps per assimilar-ho. Al principi em va costar moltíssim adaptar-me al nou entorn, que sí, que no era el primer cop que anava a la ciutat, però em feia falta aquell aire fresc del camp, els animals, les històries i llegendes que ens contaven el Paco i el Tòfol,… Però sobretot tu. Et vaig trobar a faltar d’una manera increïble. Tothom a l’escola tenia grups d’amics i, tot i que em tractaven bé, no aconseguia encaixar enlloc. Em vaig adonar que tu havies estat l'única persona que m’havia arribat a entendre i sabia que l’amistat que teníem era impossible d’establir amb algú altre. Vaig plorar molt, tampoc tenia la meva padrina, que havia estat la dona que m’havia criat, i el meu padrí, que d'ençà que ella no hi era només tenia depressió i patia d’un càncer quasi impossible de curar . El veia i el cor se'm trencava, i aquí encara no sabia que dos anys després ell també moriria.
Quan vaig fer setze anys vaig deixar els estudis. Mai m’havien anat bé. Trobava que l’únic que feia era perdre el temps. El meu pare era policia i em va aconseguir ficar dins l’àmbit. Mentre feia pràctiques vaig tenir un professor que em va encantar, m’ajudava amb tot i sempre estava per jo amb el que necessitava. Es diu Souhali i avui en dia és el cap del meu departament, seguesc fent feina amb ell i cada dia aprenc coses noves…
- - Sí, és el cap de la Policia Local, el coneixes?
- Ah no, em sona, però no el conec…
Em va mentir. En Miquel s’expressava amb rialles quan estava content, amb llàgrimes quan estava trist i amb indiferència quan no li interessava una determinada cosa, però també es podien veure perfectament les mentides quan no deia la veritat.
- - Mihail, he d’anar a treballar. Ja m'escriuràs per quedar un altre dia.
Vaig quedar-me callat mirant com em tancava la porta a la cara. Ara ja sabia que hi havia alguna cosa que no em volia contar. En Miquel ho volia mantenir en secret, però jo no tenia cap dubte que ho descobriria.
