Durant un instant em quedo paralitzada. L’home vestit de negre està dret davant la porta del magatzem, amb una mà encara sobre el pany i la mirada clavada en mi. No sembla sorprès, més aviat té l’expressió d’algú que ja sospitava que això passaria. El silenci s’allarga uns segons que em semblen eterns, mentre intento decidir si és millor parlar o callar. Finalment ell somriu lleugerament, però és un somriure fred, sense cap rastre d’amabilitat.



-Sabia que tard o d’hora ficaries el nas aquí- diu amb tranquil·litat.



Intento mantenir la calma i agafo aire amb discreció. El petit paquet que tinc a les mans sembla pesar molt més del que pesa realment. Miro les caixes del voltant com si realment estigués revisant l’inventari.



-Només estava ordenant el magatzem- responc, intentant que la veu no em tremoli.



Ell fa un pas cap a mi amb una lentitud inquietant.



-No. Estaves investigant.



En aquell moment se senten passos al passadís i na Nina apareix a la porta. La seva mirada es mou ràpidament entre nosaltres dos i s’atura un segon massa llarg sobre el paquet que tinc a les mans. Durant un instant penso que ho ha entès tot.



-Què passa aquí, Carles?- pregunta amb un to neutre.



-La nova estava mirant on no tocava- respon en Carles amb naturalitat.



Na Nina em mira uns segons més i després sospira lleument.



-Millie, deixa això i surt del magatzem. Ja me n’encarrego jo.



No discuteixo. Deixo el paquet damunt la taula metàl·lica i passo entre ells dos. Però mentre surto noto un detall: en Carles posa la mà damunt el paquet immediatament, com si fos una cosa que li pertany.



Aquella nit gairebé no puc dormir. Tinc tots els papers escampats damunt la taula del meu pis: els números que vaig copiar dels inventaris, les dates de les desaparicions i les fotografies de les joies robades de la família Mermount. Durant hores miro els codis sense veure-hi cap sentit, però a poc a poc comencen a encaixar com les peces d’un trencaclosques. Cada número correspon a una caixa del magatzem i cada data coincideix amb el moment en què una peça desapareix de les col·leccions denunciades. Quan arribo al codi que coincideix amb la desaparició del collaret Mermount, sento un calfred. Les joies no han estat amagades durant setmanes ni mesos en algun lloc secret. Han passat per la galeria de na Nina només el temps necessari per trobar un comprador.



L’endemà torno a la galeria com si no hagués descobert res. Na Nina em saluda amb la mateixa calma de sempre, però noto que la seva mirada s’atura en mi una mica més del normal. Mentre ordenem uns catàlegs, em comenta amb aparent indiferència que aquella nit tindrem un client especial i que potser la galeria tancarà una mica més tard. No em dona més explicacions, però no cal. Ara sé perfectament què significa un client especial en aquell lloc.



Quan arriba el vespre, els últims visitants surten i el silenci torna a omplir les sales. Na Nina apaga alguns llums i em diu que ja puc anar-me’n. Surto al carrer com sempre, però no marxo. M’espero a l’altra banda del carrer, amagada darrere un portal, observant la galeria. Al cap d’uns minuts veig encendre’s un llum a la part del magatzem i, gairebé al mateix moment, en Carles apareix pel carrer i entra per la porta lateral sense mirar al voltant.

El cor em comença a bategar amb força. Sé que si vull entendre què passa realment, aquesta és la meva oportunitat.



Rodejo l’edifici fins a la porta del darrere. Està tancada, però no del tot, l’obro amb molta cura i entro al passadís fosc. Cada pas que faig sembla massa sorollós, però continuo avançant fins arribar a la porta del magatzem. Està entreoberta i des de dins arriba una llum blanca molt intensa. M’acosto prou per mirar sense ser vista. A dins hi ha na Nina, en Carles i un tercer home que no havia vist mai. Davant d’ells hi ha una caixa metàl·lica gran damunt la taula.



-És la peça que li vaig descriure- diu na Nina amb una calma sorprenent.



En Carles obre la caixa i el llum del sostre es reflecteix sobre el contingut. Fins i tot des de la porta puc veure la lluïssor de les joies. Entre totes elles reconec immediatament el collaret Mermount, l’havia vist a les fotografies de l’informe que m’havien enviat.



El comprador s’inclina per observar-lo amb atenció.



-És una peça extraordinària- diu finalment.



-Per això el preu és el que és- respon en Carles.



-El pagament serà discret, com sempre- afegeix na Nina.



En aquell moment el meu peu toca sense voler una caixa buida que hi ha al passadís. El soroll és fluix, però dins el silenci del magatzem sembla molt més fort del que és. Els tres es giren immediatament cap a la porta.



-Qui hi ha?- crida en Carles.



No m’ho penso. Giro i començo a córrer pel passadís. Sento els seus passos darrere meu i la seva veu que m’ordena que m’aturi, però continuo corrent fins arribar a la porta del darrere. No arribo gaire lluny. Una mà forta m’agafa pel braç i em gira amb brusquedat. És ell.



-Has vist massa- diu amb una veu baixa i dura.



Intento alliberar-me, però m’estreny encara més.



-Deixa’m!



En aquell moment una altra veu sona al seu darrere.



-Ja està bé.



En Carles es gira sorprès. A l’altra banda del carrer hi ha la dona de les ulleres grans que havia vist a la galeria els primers dies. Aquesta vegada no està sola, dos policies l’acompanyen.



-Soc la inspectora Clara Montaner. I vosaltres dos esteu detinguts per sospita de tràfic de joies robades i encobriment.



En Carles fa un pas enrere, com si l’aire mateix li faltés. Na Nina s’immobilitza, els ulls oberts com plats, sense saber què dir.



Mentre els policies s’apropen per posar-los les manilles, el meu cervell torna uns dies enrere, a la meva reunió amb na Clara.



Uns dies abans de la detenció, vaig rebre un sobre sense remitent amb una carta molt ben escrita que em citava a un cafè. Allà vaig conèixer na Clara, la dona de les ulleres que m’havia seguit i observat sense que jo m’adonés. Em va explicar que feia anys que investigava la galeria de na Nina per sospita de tràfic de joies i obres d’art, i que s’havia adonat que jo estava recollint informació des de dins. Em va fer un interrogatori subtil, fixant-se en cada gest i cada resposta, intentant esbrinar per qui treballava i quins eren els meus objectius, però jo no vaig revelar res, tot i que vaig dissimular amb cura i calma. Malgrat la seva curiositat i la seva insistència, només li vaig donar el meu compromís de discreció. Veient que no podia aconseguir més informació, na Clara em va proporcionar un contacte directe per si en algun moment trobava proves o informació rellevant que pogués ajudar a la investigació. Aquell mateix dia, quan vaig saber que arribava un client especial a la galeria, no vaig dubtar. Abans d’entrar, em vaig posar en contacte amb ella i li vaig explicar la situació.



Ara veig com els agents recullen les vitrines i les joies. Cada peça que treuen brilla sota la llum, i sento una tensió estranya barrejada amb alleujament. Les joies de la família Mermount, les que havien estat amagades tan meticulosament, ara són en mans de la brigada. No puc evitar un sospir de satisfacció mentre veig els policies posar les peces en bosses segures.



-Senyora Millie- diu el senyor Mermount amb veu calmada-. Volem agrair-li la seva feina. Les joies han estat recuperades gràcies a la seva discreció.



-Ha estat un pla impecable de la seva part- afegeix la senyora Mermount-. Aquestes peces tenen un valor econòmic i sentimental molt gran per a la família. Li estem molt agraïts.



-Només he complert amb les instruccions que em van donar- responc amb professionalitat-. M’alegra haver pogut contribuir a recuperar-les de manera segura.



I mentre surto de la galeria, entenc que fins i tot els secrets més ben guardats acaben sortint a la llum.