Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



La sala és molt elegant i senzilla, amb llums que fan ressaltar els colors càlids dels mobles i les pintures que tenen marcs que brillen de manera discreta. Hi ha silenci, només interromput pel so suau d’un vell rellotge a la paret i el renou llunyà dels cotxes que passen per fora. Cada vegada que sento un soroll, giro el cap de manera instintiva, com si fins i tot el més petit so pogués ser un senyal de perill o una ocasió que em puguin descobrir.



-Així que vols treballar amb nosaltres- diu na Nina, amb un somriure- Explica’m per què, què et fa penar que ets la persona adequada per al nostre equip?



Intento prendre alè profundament, calmar-me i parlar amb seguretat. Els meus dits es mouen inquiets per la vora de la carpeta que tinc sobre les meves cuixes, fent-la oscil·lar suaument com si fos una part de l’ansietat que sento.



-M’agrada l’art, he estudiat Història de l’Art, conec tècniques de conservació i organització, i crec que puc aportar rigor i atenció al detall- responc, notant que la meva veu tremola una mica.



Ella em mira fixament. Cada gest seu és mesurat, cada mirada sembla penetrar-me l’ànima. Sento que el temps s’allarga dins la sala, que cada segon pesa més que l’anterior. Sé que si sospita alguna cosa del que faig realment, tot s’ha acabat. Però el que no sap és que ja fa setmanes que preparo aquest moment. Que no estic aquí només per treballar.



Mentre la miro, veig coses que no havia vist abans. La seva pulsió és una mica més ràpida a les venes del coll, la manera com parla canvia quan diu paraules importants, i els seus ulls es mouen molt de pressa d’un lloc a un altre sense mirar a ningú. Tot això em fa recordar que som en un joc on no puc fallar. Tot el que faci estarà sota vigilància, i fins i tot els meus silencis seran interpretats. I jo he de semblar una persona normal, una treballadora com qualsevol altra, sense cridar l’atenció, mentre que observo tot el que passa al meu voltant, memoritzo cada detall i l’analitzo amb cura, buscant sempre el que no es diu en veu alta, allò que està amagat darrere d’una aparença de luxe i riquesa.



Els meus records em fan tornar als dies passats, a aquell matí que estava gris quan vaig rebre una carta. La pluja picava suaument contra les finestres del meu estudi, i cada gota semblava anar al mateix ritme que el meu cor. Hi havia un sobre tancat sobre la taula amb un missatge escrit de manera molt elegant:

“Hi ha coses que només es veuen de dins. Vigila, observa i informa.”



Les instruccions eren molt clares. La Família Mermount pensava que algunes de les seves joies més precioses havien desaparegut i potser havien arribat a la galeria privada de Nina Winchester. La meva tasca era ser un ull invisible dins la galeria, fer veure que tot estava bé mentre anava recopilant informació. Ningú més no era al corrent de la meva presència allà ni del que intentava fer.



Aquest repte em feia tremolar de dalt a baix. Era una oportunitat única. La idea de ser testimoni de conspiracions i d’objectes de valor incalculable em produïa una barreja igual de por i d’excitació. No podia permetre que les coses se m’escapessin de les mans. Em vaig preparar amb molta cura, estudiant els horaris, els clients que venien cada dia, el que feia na Nina cada matí i cada petit detall de la galeria. Volia saber tot el que passava allà abans d’entrar a treballar.



-Estàs contractada- em diu Nina Winchester.



El camí fins a la galeria és molt llarg. Cada vegada que faig un pas pel carrer recordo que entro en un món que no només parla d’art. És un lloc ple de secrets. Quan la porta de vidre es tanca darrere meu, sento un soroll sec que fa eco. L’aire que hi ha dins és fresc. Tot està molt ben organitzat. El silenci em produeix una barreja de respecte i inquietud.



Na Nina em fa un recorregut complet per la galeria. Em mostra la sala principal, els magatzems i la zona on es preparen les exposicions. Explica cada detall de manera que no em sobrecarregui amb massa informació. La família Winchester no em donarà confiança si sospiten que sé més del que sembla a simple vista. Però no puc deixar de notar les petites coses que no quadren, com un catàleg que està una mica desplaçat, un paquet tancat amb un petit cadenat… La manera com mira na Nina alguns quadres és gairebé obsessiva.



Els clients comencen a entrar a la sala. Alguns d’ells passen ràpidament, saludant amb un somriure que sembla una mica formal. D’altres s’aturen i miren detalladament els quadres que hi ha penjats a les parets, com si busquessin alguna cosa més que simplement una obra d’art. Jo els observo atentament. Les meves notes mentals s’acumulen mentre els veig: l’home amb l’abric fosc que s’atura davant un quadre abstracte, la dona que somriu quan veu un paisatge, el grup de joves que es reuneixen al voltant d’una escultura moderna. Cada persona és única i té la seva pròpia manera de veure el món. La dona anglesa que porta un vestit blau sembla que només està interessada en les joies que hi ha exposades allà. Al mateix temps, la dona que porta unes ulleres molt grans està escrivint en un petit quadern.



Cap a mitja tarda, la llum del sol entra suaument pels finestrals i em trobo sola en una sala lateral. Les meves mans tremolen una mica mentre m’ocupo d’organitzar alguns catàlegs. De sobte, noto un moviment estrany, com si hi hagués una ombra que es mogués en un lloc on no toca. Giro el cap per veure qui hi ha, però no hi ha ningú al voltant. El meu cor comença a bategar més de pressa.



Més tard, na Nina em truca per ensenyar-me la cambra forta. És un petit espai tancat amb un cadenat, fora del que pot tocar qualsevol treballador normal. L’objecte que hi ha a dins lluu de manera subtil. Na Nina es queda mirant-lo durant uns segons que em semblen molt llargs. Sé que aquí hi ha alguna cosa que no m’ha dit. Tots els meus instints em diuen que aquest és el lloc on la història que he vingut a investigar comença a ser més complicada.



Quan acaba la jornada, noto una sensació de tensió. Cada petit soroll que sento em fa pensar que pot ser una mena d’advertència, i cada moviment de la gent em sembla una possible amenaça. La nit comença a caure sobre la ciutat. I just abans de sortir, veig una ombra al fons de la sala, un gest discret que sembla dir que algú més observa, em fa girar el cap. No hi ha ningú. Però la sensació de ser vigilada no em deixa.



És llavors quan entenc que aquest joc només acaba de començar, i que el que veig avui és només una peça d’un trencaclosques molt més gran.