El segon dia a la galeria començo a entendre que el problema no és el que veig, sinó el que intento no veure.



Arribo abans de l’hora gairebé sense adonar-me’n, com si el cos m’hagués portat sol fins allà, i mentre espero que na Nina obri la porta m’entretinc mirant el reflex del carrer al vidre, preguntant-me quantes vegades algú haurà observat aquest mateix reflex abans d’entrar en un lloc que no funciona com sembla. Quan ella apareix, no em pregunta per què hi soc tan d’hora, simplement obre i em deixa passar, amb aquella manera seva tan controlada que fa que tot sembli normal encara que no ho sigui.



A dins, la galeria conserva la mateixa elegància del dia anterior, però ja no em resulta impressionant. Ara la miro amb uns altres ulls. Camino entre les sales amb la sensació estranya que estic trepitjant un escenari, un lloc preparat perquè tothom vegi només el que ha de veure. Em fixo en el fet que tot està ben col·locat, massa net, massa controlat.



Na Nina es mou per la galeria amb una seguretat absoluta. No alça mai la veu, no corre, no sembla nerviosa, però ho controla tot. Quan parla amb alguns clients, abaixa lleugerament el to i quan passa a prop meu, noto com la seva mirada m’avalua ràpidament, comprovant si continuo sent només una treballadora més o si ja he començat a fer preguntes que no toquen.



Cap al migdia, la galeria queda gairebé buida. Na Nina es tanca al seu despatx per atendre una trucada llarga, i el silenci que queda no és tranquil, sinó tens. És llavors quan decideixo actuar. No ho penso gaire, perquè sé que si m’aturo a raonar-ho massa no ho faré. Camino cap al magatzem amb el cor accelerat i les mans lleugerament suades, repetint-me que només miraré, que no faré res que no pugui justificar després. L’espai és fred i ordenat fins a l’extrem, amb caixes perfectament alineades i etiquetes escrites amb una cal·ligrafia impecable. Tot allà transmet una sensació de control absolut, i precisament per això el cadenat destaca tant.



L’armari metàl·lic és al mateix lloc que ahir. M’hi acosto amb cautela. I aleshores la veig: la clau, deixada dins un petit plat metàl·lic, com si ningú hagués pensat que calia amagar-la. El detall em desconcerta més que si hagués estat amagada, perquè sembla una invitació, o una trampa.



Durant uns segons em limito a mirar-la, intentant convèncer-me que no cal tocar-la. Però alguna cosa dins meu, potser la mateixa que em va portar fins aquí, m’empeny a fer-ho. Quan la prenc entre els dits, el metall és fred i pesant, i tinc la sensació estranya que estic sostenint una decisió que ja no podré desfer. El soroll del cadenat en obrir-se és mínim, però dins el meu cap sona exageradament fort. Obro l’armari només una mica, el suficient per veure que a dins hi ha menys del que hauria d’haver-hi. Un espai buit massa net, massa recent. Alguna cosa important ja no és allà. Alguna cosa que no havia de desaparèixer sense deixar rastre.



Un soroll al passadís em fa reaccionar de cop. Tanco l’armari amb un moviment brusc, deixo la clau al seu lloc i faig veure que reviso unes caixes just quan noto la presència de na Nina darrere meu. No diu res immediatament, però el silenci pesa més que qualsevol retret.



-Aquí no hi has d’entrar sola- diu finalment, amb una veu suau que fa encara més por.

-Ho sento- responc, sense mirar-la-. No tornarà a passar.



Ella no sembla convençuda, però tampoc insisteix. Em fa sortir del magatzem amb un gest sec, i entenc que aquesta vegada he estat molt a prop de fer-me visible.



A la tarda arriba un home que canvia completament l’ambient de la galeria. És alt, prim, vestit de negre, i no necessita parlar gaire perquè tothom noti que no és un client qualsevol. Observa les obres amb una mirada freda, calculadora, com si no veiés art sinó xifres. Na Nina es comporta amb ell d’una manera diferent, més tensa, més continguda, i quan passen davant meu, l’home em dedica una mirada ràpida però intensa.



-La nova?- pregunta.

-Sí- respon na Nina-. És discreta.



Ell somriu lleument, com si aquella resposta li semblés divertida, i continua caminant. No cal que digui res més perquè jo entengui que m’ha pres la mida en un segon. Quan finalment marxa, la galeria queda en silenci, però jo tinc la sensació que alguna cosa s’ha tancat definitivament. Na Nina em diu que puc anar-me’n, i quan surto al carrer ja és fosc. Camino uns minuts intentant relaxar-me, fins que noto clarament que algú em segueix.

Giro per un carrer més estret i m’aturo de cop. És la dona de les ulleres grans que havia vist ahir. No sembla nerviosa ni agressiva, només decidida. S’acosta prou per parlar baix.



-No hauries d’haver tocat el cadenat- diu-. Aquí, la curiositat surt cara.

-Qui ets?- demano.

-Algú que sap què passa quan fas massa preguntes.



Em dona un petit paper doblegat i se’n va sense mirar enrere, deixant-me amb una sensació d’urgència clavada a l’estómac.



A casa, ja al llit, desplego el paper amb les mans encara tremoloses. La frase és curta, però directa: “El que falta no és una obra. És una prova.”



Els dies següents torno a la galeria amb més confiança, però també amb més tensió. Cada matí repasso vitrines, armaris i caixes amb els ulls oberts a tot, conscient que qualsevol detall pot ser una pista. Trobo signatures lleugerament diferents en documents antics, caixes etiquetades amb números que no coincideixen amb l’inventari, i petits sobres amagats darrere de carpetes de catàleg.



Un matí, mentre reviso una vitrina amb cadenat que semblava normal, trobo un petit sobre enganxat per sota d’una prestatgeria. Hi ha una nota, crec que de la dona de les ulleres: “Segueix els números. No toquis res més.” La lletra és petita, precisa, i només em dona una idea de què mirar sense dir-me res directament.



Mentre observo les caixes numerades, noto patrons en els documents que abans em passaven desapercebuts, com dates, noms, codis manuscrits que semblen aleatoris, però que, col·locats en ordre, indiquen moviments de joies desaparegudes dins la galeria. Alguna caixa ha estat oberta recentment, el cadenat lleugerament desgastat.



Continuo revisant armaris quan trobo un paquet embolicat amb paper de luxe que sembla fora de lloc. Dins hi ha petites joies, però també un paper amb números i lletres, com un mapa del qual ha estat desaparegut. Tot encaixa amb les notes que he anat trobant, però encara no sé qui les ha mogut ni amb quina intenció.



Just quan penso que puc començar a entendre el mecanisme, sento passos ràpids al passadís que porten directament cap a mi. Giro lentament, i de l’ombra surt una figura que no hauria de ser allà. La figura s’atura a uns passos de mi, i un silenci tan dens que em tallaria la respiració s’instal·la entre nosaltres. Sé que tot pot canviar en un segon, que el que tinc a les mans és només una part del que està en joc, i que aquesta persona ha vingut per a mi.



I abans que pugui reaccionar, sento un clic sec darrere meu. La porta de l’armari es tanca.