• - La part en la qual descobreixo que sóc un assassí.
  
  -C-co-com? - la Jane es queda perplexa.
  
  - T’ho explicaré resumidament, sense rotllos. Aquell dia em vaig llevar més ansiós del normal. No sabia perquè, però sentia que alguna cosa anava malament, tenia una mala sensació. I no anava gens equivocat. De sobte, em vaig mirar les mans i les tenia tacades de vermell. Em vaig voler convèncer que no era sang, però era obvi que sí que ho era. Seguidament, em va donar un impuls de mirar per la finestra, i el que vaig veure era aterrador. Allà, al mig de la carretera, hi havia un cos inert. Al voltant, hi havia un bassal de sang. Un mal pensament em va venir al cap, però no recordava res de la nit anterior. De seguida, vaig voler avisar algú, però no hi havia ningú a casa.Un mal pensament em va venir al cap, però no recordava res de la nit anterior. Era com si sapigués que havia estat jo, però no conscient, sinó que alguna cosa dins meu m’havia manipulat. Al entrar al menjador, em vaig trobar un objecte que demostrava que aquell crim no l’havia comés algú altre, sinó que el culpable era jo.
  
  - I… què era? - pregunta la Jane, sense acabar de creure’s res.
  
  - Un ganivet tacat de sang es trobava al damunt de la tauleta.
  
  - Jo… No sé si creure’m tot això - diu ella -. Mai m’havien explicat res així.
  
  - Normal, jo tampoc m’ho creuria. És per aquest motiu que t’he portat això - respon ell, traient-se un diari de la motxilla.

El diari és de la setmana passada i conté una notícia a la primera plana que es titula: “Crim al carrer Piferrer”. A la notícia es veuen imatges del cos apunyalat d’una noia al centre de la carretera. «Els criminòlegs estan investigant el cas, però no s’ha trobat cap culpable.» La Jane es queda mirant el diari.



- Què collons? M'estàs dient que has matat una persona? Però, la coneixies? I…?

-Para! - interromp ell, cada cop més nerviós - No, quan la vaig veure a la carretera no em sonava de res, no la coneixia. I no, no sé per què ho vaig fer, de fet, no soc conscient ni d’haver-la matat. Crec que tot això és culpa de la pedra, com t'he dit abans.

-A veure si ho he entès. El que m’intentes dir és que has assassinat a una pobra indefensa noia perquè una “PEDRA MÀGICA” t’hi ha obligat? Ets conscient del que m’estàs explicant? Com tot això sigui una broma, pagaràs les conseqüències.

-Veus? És que no ho hauria d’haver explicat - en Wil respira cada cop més ràpidament, i nota com el seu cor s’accelera a mesura que s’adona que ho acaba d’explicar.



La Jane, al veure com ha reaccionat se’n va sense pensar-ho dos cops en busca d’ajuda. Tan bon punt ella ha abandonat la sala, el Will es comença a relaxar. La Jane es dirigeix gairebé sense aire a la recepció de la consulta. Agafa el telèfon busca al llibre el número dels pares d’en Will:

-Hola? Senyora Torres? Sí… Miri, soc la psicòloga… Sí, el seu fill i jo estàvem parlant, i de sobte s’ha posat molt nerviós. Crec que li està agafant un atac d’ansietat. Podria venir-lo a buscar? Sí? Perfecte, moltes gràcies.



En Will, mentrestant, nota una sensació estranya. Se sent bé perquè ha pogut explicar el seu gran problema, per fi. Però, alhora, és com si el seu cos sapigués que no ho hauria d’haver fet, com si la seva ment l’avisés de que hi haurien conseqüències per haver revelat el secret de la pedra.

De sobte, se senten passes pel passadís. La Jane està tornant. En Will té un mal pressentiment, però sacseja el cap per esborrar els mals pensaments. La seva Psicòloga obre la porta de la sala.

-Perdó per la meva reacció - comenta ell mentre la Jane s’asseu a la seva cadira - . M'he posat nerviós. Ara ja estic millor.

-D’acord, tranquil - respon ella -. Els teus pares arribaran en deu minuts.



Quan sembla que tot ha tornat a la normalitat, en Will s’aixeca i, sense immutar-se, agafa el boli vermell de la tauleta. Totes les emocions que sentia, s’han esfumat. No sent res. Només fa el que el seu cos li diu que faci. Inexpressiu,s'apropa a la Jane i, abans que ella pugui fer res, un bassal de sang inunda l’habitació. Set. Set són les punyalades que van matar aquella pobra noi. Set, són les que i han tret la vida a la Jane, i no se saben quantes més en vindran.