Al cap d’uns 5 minuts, encara no l’han cridat. Es troba assegut a la sala d’espera al costat d’un noi estrany que li fa molta mala espina. L’olor que desprèn de tabac i altres substàncies l’incomoda. El pensament de marxar volta pel seu cap. Dubtes i dubtes no paren d’aparèixer, però al final decideix que esperar-se és el millor. Un quart d’hora després, per fi sent que algú crida el seu nom:



-William Torres?



Sent un gran alleujament, per fi pot marxar del costat d’aquell noi tan estrany. En Will és un noi d’estatura baixa, amb ulls grans i verds i els cabells castanys tallats amb forma de “bolet”, tal com l’anomenen a la seva escola. Té la cara rodona i pàl·lida, i té el cos força prim. Avui, ha decidit posar-se la seva samarreta preferida, una de ratlles blava i verda, amb els pantalons beix que porta sempre, ja que són molt còmodes.



S'aixeca ràpidament i es dirigeix a la sala, sense pensar. És l’última sala al final del passadís. La sala és completament blanca, amb res de color. L’únic que li dona un toc de vida és la petita planta que es troba al centre de la tauleta. En William es queda observant la cambra uns segons, i finalment es decideix a seure. Seu a la cadira lliure, davant d’una noia, mentre la saluda amb veu tremolosa i nerviosa.



La noia, que sembla d’uns trenta-pocs anys, duu una cabellera completament rossa, que li contrasta amb els seus ulls d’un verd grisós. La seva manera de vestir sembla força peculiar. Porta un jersei gris amb volants, i uns pantalons negres amb unes butxaques enormes. Té un quadern vermell i un bolígraf, també vermell, preparats a la mà.



- Hola, William. O com prefereixes que et digui? - diu la noia amb un somriure radiant.

- Will, mateix. Ja m’està bé - contesta ell. De cop, no sap que fa aquí, es comença a penedir d’haver pres la decisió de venir.

- Com estàs? Havies vingut un altre cop al psicòleg?

-Bé, força bé. Vaig anar-hi, però de molt petit, i des de llavors no hi he tornat. No em semblen una cosa gaire útil, la veritat.

-I així doncs, per què ets aquí? - pregunta ella, encuriosida.

-Era l’única opció que em quedava - respon en Will, secament.

-D’acord… - contesta la noia, amb incertesa - Jo soc la Jane. Quants anys tens, Will?

-Setze.

-Vius aquí a prop?

-Sí, visc aquí, però des de fa poc.

-Ets nou a la ciutat, així doncs?

-Bé, sí. Jo abans vivia a Texas, però fa cosa d’un mes vam instal·lar-nos aquí.

-I com portes això de ser en un lloc nou? Has fet nous amics?

-Més o menys… La veritat és que soc una persona introvertida, em costa força relacionar-me…

-T’entenc. I… Com és la teva relació amb la família?

-No es pot dir que siguem una família gaire unida. No és que no ens avenim, però no tenim massa confiança, sobretot amb el meu pare i els meus germans.

-Molt bé… - diu ella mentre ho escriu tot al seu quadern vermell - i ara… La pregunta important: Quin és el motiu que t’ha portat aquí?



A en Will li comença a tremolar la cama. Nota com els nervis li inunden al cos mentre obre la boca per explicar el que ha estat el seu turment durant les últimes setmanes.



-Doncs… Eh… Em portes un got d’aigua? - demana ràpidament. Necessita una mica de temps per ordenar les idees abans d’explicar la seva història.



-És clar que sí - respon ella -. Dona’m un moment, ara torno - dit això surt de la consulta amb un cop sec.



Els pensaments del principi li tornen a recórrer el cap, però aquest cop decideix fer-los-hi cas. Tot just s’està aixecant, que la Jane apareix per la porta.



-Will, que te n'anaves? - pregunta ella, intrigada.



-Jo… Eh… No, només estava… Estirant les cames - s’inventa ell.



Ella li dona el got d’aigua, ell en beu un petit glop i el deixa damunt la tauleta.



-Bé, serè directe - diu, finalment decidit -. Crec que soc el responsable d’un assassinat.