- - Crec que soc el responsable d’un assassinat.
- Qu-què? - respon la Jane amb els ulls com plats.
- Sí, ho has sentit bé. Doncs… Tot va començar fa cosa de set mesos. Estàvem d’excursió amb l’escola, quan encara vivíem a Texas. Tot just estàvem en un descans de mitja hora per esmorzar. Jo estava jugant amb els amics a cuit i amagar, quan, de sobte, vaig sentir un crit. Semblava que ningú més l’hagués sentit, però jo immediatament vaig decidir anar a veure què passava. En apropar-me vaig veure que provenia d’una cova. «Ajuda! Ajuda!» vaig sentir. Sense dubtar, hi vaig entrar. Era fosc i no es veia res, però al fons de la cova hi havia una petita llum, com d’una llanterna. Vaig apropar-m’hi amb valentia, sense por. En acostar-me vaig entreveure a una dona ferida. Encara ara no sé qui era aquella noia, ni que feia allà. En veure’m, va fer cara d’espant i, a mesura que m’aproximava, s’anava posant cada cop més agressiva. «Ves-te’n! Ves-te’n! Marxa d’aquí!», cridava ella, amb una veu que transmetia terror. De cop, de la butxaca es va treure una pistola i em va amenaçar. Jo vaig intentar fer-li entendre que només volia ajudar, però semblava que no em volgués escoltar, com si no hi fos tota. De sobte, va pressionar el gallet de la pistola i… - En Will s'aixeca una mica la samarreta, mostrant una cicatriu a l’abdomen.
-Ostres… - contesta la Jane, gairebé sense veu. Es nota que s’ha quedat sense paraules.
- Però… Això no és tot - segueix ell - Em vaig quedar en xoc, amb la panxa ensangonada. Vaig veure que em seguia apuntant, i vaig fer l’únic que podia fer; defensar-me. L’única arma que tenia a mà era una pedra. La vaig agafar i, sense pensar, li vaig donar un cop al cap. La noia… Es va quedar inconscient. O potser morta. No ho sé. Al seu costat hi havia una capseta. Petita i rosa amb purpurina daurada. Semblava que la capsa contingués algun objecte valuós. En un impuls, vaig decidir obrir-la, i va a començar a sonar una música estranya amb una ballarina que donava voltes, era una capseta musical. El que contenia la petita i preciosa capseta de música és inexplicable. Era una pedra, però no una pedra qualsevol. Era com un mineral, un quars rosa. Era... Especial. Ho vaig sentir. I aquí és on vaig cometre el pitjor error de la meva vida. No sé ben bé per què, vaig decidir emportar-me-la a casa. Des de llavors, res ha sigut com abans.
- A què et refereixes? - comenta ella amb mil dubtes reflectits en la mirada.
-Sé que sonarà estrany, però aquests mesos m’he sentit… Diferent. Més agressiu. Com si tingués una ràbia dins que no aconsegueixo alliberar. També estic irritable, tot em molesta, per molt que sigui una bajanada.
- I què té a veure la pedra amb això? - pregunta la Jane, que no entén absolutament res.
- Un moment, ara ho entendràs. Cada dia, aquesta agressivitat augmentava i augmentava. I aquí ve el problema. Els meus amics es van acabar cansant de mi, i per això ens vam mudar aquí. Pensava que aquí podria començar de nou, però res ha canviat, només ha empitjorat. Fa cosa de set mesos que no puc dormir bé; em llevo a mitjanit, suat i hiperventilant, a causa dels malsons. Somio amb el dia que vaig entrar en aquella cova repetidament.
- Espera’t un moment, i com saps que tot això és per culpa d’una pedra? I, si sabies que era per això, per què no et vas desfer d’ella?
- Ai, és veritat, no t’ho he explicat - continua ell - Quan encara vivia allà, no vaig trigar en saber que tot provenia de la pedra. Com ja t’he dit abans, des del primer moment vaig sentir aquella mena d’energia dolenta que mai entendré. I… És clar que vaig intentar desfer-me de la pedra, però era impossible: primer la vaig llençar a la brossa de casa meva, i màgicament al matí de l'endemà va aparèixer a la tauleta de nit. Després també a l’escola li vaig deixar a la motxilla del típic “malote” per fotre, ja que em queia fatal. I res, un altre cop a la tauleta de nit. O també vaig anar de vacances a Tailàndia i vaig aprofitar per endur-me-la i deixar-la allà. Vaig pensar que per fi acabaria, però en tornar ja estava a la tauleta de nit. I aquests no són els únics intents…
- - Tot això que m'estàs explicant és increïble. Inexplicable. Mai m’havien explicat res així, Will - diu ella, amb els ulls com plats- No sé què dir… en tota la meva carrera mai m’havia trobat amb un cas tan peculiar.
- Ho sé. Però no pensis que això és tot. Encara no he arribat a la pitjor part de la història. La part en la qual descobreixo que soc un assassí.
|
