I si estic cometent un error?



Tinc una imatge de mi mateixa a l’espill; la mateixa cara, aquells cabells desordenats, la cicatriu gairebé invisible. Però no sóc la mateixa persona. Soc més sàvia avui que ahir, estic involucrada en alguna cosa molt més gran que jo o el món que m'envolta.



O potser no.



Vaig caminant cap a la biblioteca amb el cor accelerat. Hi arribo. La Nina, al taulell, està revisant uns documents i, tan bon punt em veu, em diu:



– Bon dia, Millie, com estàs avui?

–Estic molt millor, gràcies!



Mentida.



He observat altres persones este matí; he vist gent llegint i gent que algun dia podrien convertir-se en aliats. He vist una xica amb una camisa de protesta. Un home parlant pel mòbil que està discutint. Una dona que no para de mirar al seu voltant. Cadascun d'ells sembla una persona sospitosa i tots semblen aliats potencials que em podrien ajudar algun dia.



Al moment de prestar llibres em tremolen lleugerament les mans. Passa la tercera vegada que deixo un llibre. Col·loco a la primera pàgina una noteta plegada amb cura per amagar-la entre les altres pàgines, mentre el meu cor batega tan fort que el puc sentir fora del meu cos.



Ara ja no hi ha volta enrere. O he comès un gran error o he començat alguna cosa.



Els dies passen massa ràpid; cada dia deixo una o dues notes més, i alguns em retornen els llibres amb cara d’esglaiats i sense nota, d’altres no. No sé si això és un bon senyal, però sens dubte és frustrant, i la Nina... la Nina està mirant.



No diu mai ni una paraula, però sembla que ho vegi tot. De vegades, quan l'atrapo, em torna a mirar amb un somriure gairebé antipàtic.



Tinc problemes per dormir el dijous. Demà és "el dia". Divendres a les 10:00 de la nit. Carrer Aribau, 46. Hores mirant el sostre mentre pensava en la Laia, en com és estar a la presó, en "la conversa", en què podria passar si això fos una trampa.



També pensava en què passaria si no ho fos.



És divendres. Avui treballaré com qualsevol altre dia, esperant marxar aviat només per sortir d'aquí abans d'explotar sobre algú. Li he dit a la Nina que he de marxar d'hora perquè em trobava malament a les 9:30 del matí, i em va mirar de reüll, una mirada que va durar 2 segons més del normal, i després em va deixar anar a casa.



–Ves a descansar, Mills.



No sé si ho deia com una ordre o només com un consell.



A les 21:50, estic davant del número 46 del carrer Aribau. L'edifici és vell, amb la cara molt destrossada. No hi ha cap rètol ni indicació de què és el lloc, només una porta tancada i la gent que hi és dreta. En som uns quants a la porta; tots ens mirem incòmodament mentre fem veure que mirem els nostres telèfons.



Identifiquem qui som pel nostre llenguatge corporal; no es diu res.



Exactament a les 22:00, la porta s'obre; Tots entrem a un passadís estret, pugem unes escales i entrem a una sala gran amb una llum suau i càlida. Hi ha més gent aquí de la que m'imaginava, almenys 20-30.

I al centre d'esta sala hi és la meua amiga.



–Ei, Laia–, em dic a mi mateixa quan em sorprenc dient-ho en veu alta.



És la mateixa Laia que la primera vegada que la vaig conèixer; té el mateix cap rapat i els mateixos tatuatges que tenia quan ens vam conèixer. Tanmateix, avui sembla una dona lliure.



–Hola, Mills–, diu venint cap a mi amb un petit somriure càlid. –Esperava que fossis aquí–.



–Laia! Com... que bé que estàs aquí! Ara què fem? Tenim un pla?



–Ara esperem.



Immediatament, s’ha sentit un murmuri a través de l'habitació i la porta s'ha tancat amb força i un cop sord.



Hi ha passos.



I són nombrosos.



El meu coll crema. El xip... i el dolor és aclaparador. Tothom s'està posant angoixat... algú crida.



I llavors, m'han colpejat.



–Laia - el mateix somriure que tenia abans.



– Ho sento - diu la Laia però semblava no escoltar - us necessitàvem tots junts en una zona.



– Què... què heu fet? El meu coll crema, la meva llengua gairebé no funciona.



– El que calia.



Han entrat policies per la porta cap a nosaltres. Una quantitat aclaparadora. Molts, apuntant amb armes cap a tots nosaltres, cridant ordres.



No m'ho puc creure. Com pot passar això, no està bé.



– Nina - xiuxiuejo.



– Ho sap tot - afirma la Laia - sempre ho ha sabut.



I amb una claredat sobtada, veig que no hi ha bàndol... no hi ha resistència... no hi ha llibertat... simplement hi ha el sistema jugant amb la gent que hi ha a dins... i jo simplement he estat una altra titella del sistema.

Em tremolen les mans mentre m'agenollo on ens diuen. Sento el terra gelat als genolls. Tinc el cap en flames.



Estan a punt de posar-me les manilles i aixeco la vista per última vegada. Ella és entre la multitud de policies darrere de tots estos policies. Nina Winchester. Em mira. Calma, serena, tranquil·la.



I em somriu.



Un somriure que et pot tallar la respiració.



Amb un somriure diabòlic m'ha assenyalat amb els seus llargs dits i m'ha picat l'ullet abans que em clavessin el ganivet al coll i em traguessin el xip.



bans que morís.